Òpera

Més enllà de Francesca Caccini

L’estrena a Espanya de la primera òpera escrita per una compositora fa pensar, més enllà de l’anècdota, en possibles i desitjables coproduccions d’espectacles operístics a casa nostra.

Sembla que va ser el 1625, a la cort florentina dels Mèdici, que Francesca Caccini (filla del compositor Giulio Caccini) va estrenar l’òpera La liberazione di Ruggiero dalla’isola d’Alcina. Era una òpera per música escrita al més pur estil Monteverdi, i després que compositors com Peri o el mateix Caccini ja haguessin començat a dir-hi la seva en un gènere nou, momentàniament cortesà i que fins al cap de dotze anys, i a Venècia, no esdevindria espectacle públic.
La particularitat d’aquest títol, estrenat ara a Espanya, és que es tracta de la primera òpera escrita per una dona. Al llarg de la història n’hi ha hagut ben poques i hauríem d’esperar a la segona meitat del segle XX per trobar diverses òperes escrites per compositores.
Recent encara l’èxit d’Alexina B. de Raquel García-Tomás la temporada passada al Liceu, la recuperació de la peça de Caccini resulta una molt bona notícia, tot i que quedar-nos tan sols en la circumstància de qui la va escriure seria reduir aquest esdeveniment (una coproducció entre els Teatros del Canal de Madrid i el Teatro Real) a una pura anècdota. I és que La liberazione… és una òpera excel·lent, que demostra el bon ofici de la Caccini en el terreny de la música teatral.

Un bon espectacle musical
La sort ha fet que a Madrid s’aplegués un equip artístic altament competitiu, especialment en el vessant musical: el conjunt instrumental Forma Antiqva que dirigeix Aarón Zapico ha destil·lat des del fossat les belleses de la partitura, a la que s’han afegit fragments instrumentals d’altres músics contemporanis de Caccini, tal com es feia en aquella època. De fet, el treball de Zapico i els músics (cantants i instrumentistes) ha estat de categoria espeleològica, perquè ha calgut desxifrar, reconstruir, decidir criteris i afegir elements diversos davant d’una partitura parcialment conservada i escrita amb els criteris d’una època que deixava al lliure albir els criteris interpretatius i fins i tot algunes intervencions instrumentals.

Vocalment, l’elenc ha funcionat, sobretot pel que fa al repartiment femení: Vivica Genaux és una mezzosoprano de solvència provada i contrastada i habitual en el repertori barroc. I la seva Melissa ha tingut el gruix demanat, si bé la veu sembla haver perdut riquesa en harmònics. Sensacional la nostra Lidia Vinyes-Curtis, una Alcina excel·lent, amb tots els matisos dramàtics i expressius inherents a la fetillera, sorgida —recordem— dels cants 6, 7 i 8 de l’Orland furiós d’Ariosto. La mezzo catalana és una artista completa, molt musical i de gran sensibilitat, cosa que ha tornat a demostrar amb aquest títol. Magistrals també els diversos rols encarnats per la soprano Jone Martínez, de timbre preciós, projecció poderosa i exquisit gust musical. Bé també el repartiment masculí, sobretot el Ruggiero del tenor Alberto Robert, molt en estil, de dicció clara i bona projecció.

L’escenificació de Blanca Li compta amb algunes virtuts, però també amb defectes que acaben esdevenint un problema en el conjunt de l’espectacle: hi ha solucions boniques i atractives, especialment gràcies als recursos del teatre negre o de la magnífica il·luminació de Pascal Laajili per a les escenes amb ombres, siluetes negres que es projecten al fons de l’escenari. Però els defectes són de concepció dramatúrgica: sembla com si Li hagués volgut il·lustrar amb imatges suggerents —no totes eficaces— el relat original, sense que hi hagi un engranatge narratiu clar, sense massa construcció de personatges i sense accentuar els conflictes dramàtics de la peça (que no són pocs).

Reflexió final
Unes funcions com aquestes que hem pogut veure a Madrid ens han de fer pensar: ¿quines són les alternatives operístiques a casa nostra a la programació oficial del Liceu? Independentment de la tasca de la Fundació Òpera a Catalunya amb les programacions a Sabadell que fins ara ha capitanejat Mirna Lacambra —i que recentment ha passat el relleu a Jordi Torrents— ¿on està l’oferta pública operística més enllà del Liceu? ¿No podria, el teatre de la Rambla, coproduir espectacles alternatius —rareses del repertori, títols de la lírica catalana, composicions del segle XX…— a teatres públics com el Lliure o el Nacional? ¿No caldria pensar en el Teatre Principal de Barcelona —el primer que va representar òpera a la ciutat, amb el nom de Teatre de la Santa Creu— com a receptacle d’unes temporades operístiques alternatives, tal com va intentar l’enyorat Roger Alier en el seu moment, tot i que en aquell cas sense massa ajust pressupostari?
S’ha parlat del Liceu Mar, un projecte que encabiria propostes operístiques diferents de les que s’ofereixen a La Rambla a l’espai ocupat anteriorment per l’Imax, però del projecte no se n’ha sabut res més i penso que caldria aprofitar les sinergies que ja tenim, abans d’embrancar-nos en aventures d’arrelament dubtós en uns moments en què la cultura en general està, a casa nostra, en hores baixes pel que fa a risc, innovació i originalitat.

 

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close