Una de les coses que fan de l’òpera un espectacle inigualable és que de tant en tant té la justícia poètica de fondre l’art i la vida mateixa en una caricatura perfecta. Dissabte passat al vespre, mentre enfilava Carlos III en direcció al Teatro Real, un grapat de banderes ucraïneses s’alçaven desafiants al fons del carrer. «Hi canta una soprano russa favorable a l’ocupació. Una amiga de Putin. Una racista.» D’uns temps ençà, Anna Netrebko està reprenent els escenaris després dels mesos d’ostracisme per la situació bèl·lica. De la nit al dia, les grans companyies occidentals van condemnar-la de la reverència al repudi.
Jo havia vist a Netrebko passejar-se en concerts i recitals dissenyats per a la seva exacta mesura. Programes anodins i capritxosos on la soprano ens entregava la seva luxosa veu de qualsevol manera. Talent corromput per la riquesa i per la fama, la nostra diva ha tendit massa sovint a comportar-se com una autèntica sobrevinguda. D’aquella noieta humil que fregava les escales del Mariïnski, ja no en quedava ni rastre. La prima donna més cotitzada del món se sabia sobrada i com a tal actuava.
Tot això us ho explico precisament perquè, aquesta vegada, esperava la nova Netrebko amb una curiositat especial. Tan sols en aparèixer sobre l’escenari, en la pell de l’esclava etíop, obeint compungida i dòcil les paraules hipòcrites d’Amneris, ja vaig intuir que m’enduria una grata sorpresa. L’Aida d’Anna Netrebko segurament no passarà a la història, ni marcarà una referència en el rol, però és una versió més que remarcable. En la seva prestació madrilenya, la russa va saber regular a plaer una veu gran, d’una bellesa tímbrica incontestable. Instrument eslau de primeríssima categoria. Aguts punxants i amb mordent, que també sap arrodonir amb dolçor quan l’ocasió ho demana. Amb els anys, ha consolidat un registre greu carnós i sensual. En les pàgines principals de la partitura, va saber teixir una interpretació de gust. Intensa i emotiva a Ritorna Vincitor; atmosfèrica i delicada a O patria mia. No obstant això, Netrebko no va estalviar-nos algun dels seus moments desconcertants, on després de demostrar-nos que és capaç del millor, executa una frase de la manera més vulgar possible, amb un criteri estètic del tot errívol, fins i tot sense rigor musical. Tanmateix, en la funció de dissabte, les parts on va brillar van superar amb escreix aquests moments puntuals de descurança. I va ensenyar-me, per fi, que s’assembla bastant a aquesta gran soprano que la indústria ens ha dit que és.
Però hi ha coses que no les canvia ni una guerra d’abast planetari. Una d’elles és l’entranyable obstinació de la diva russa per entaforar-nos el seu senyor marit allà on li sigui possible. El Radamès de Yusif Eyvazov és lleig pel que fa a la veu i sapastre pel que fa a l’estil. Més encara si el mesures amb el noble metall de Piotr Beczala —l’altre Radamès del repartiment—, en mans d’una tècnica experta, a l’antiga manera. El tenor polonès acompanyava l’Aida de Krassimira Stoyanova; una Aida aristocràtica, infinitament més princesa que esclava. Com m’hagués agradat haver-li escoltat uns quants anys abans, en la plenitud de les facultats vocals. Malgrat tot, la seva escena de la tomba esdevé sens dubte la part amb més càrrega emocional d’aquestes funcions. Una mica el mateix li succeeix al gran Carlos Álvarez. El baríton malagueny ha debutat el rol d’Amonasro en un estat vocal força llunyà del seu temps d’esplendor. Tanmateix, fidel a la seva essència, el seu rei guerrer està cantat en la línia de la millor tradició verdiana.
La part d’Amneris se la repartien les mezzo Jamie Barton i Ketevan Kemoklidze. Aquesta última fou una rival de luxe per a l’Aida de Netrebko. A partir d’una línia admirable i d’un treball actoral refinat, la georgiana va signar una estilosíssima princesa egípcia. L’americana Barton, que fou una Amneris solvent i res més, va decidir ser protagonista més aviat fora de l’escenari que dins, tot negant-se a portar les rastes típiques de l’antic Egipte en considerar-ho racista. Paciència.
El revival de la producció historicista que el Teatro Real va encarregar a Hugo de Ana es perd en les seves pretensions grandiloqüents. L’argentí es recolza en grans estructures i en projeccions 3-D per donar un efecte de vastitud i grandiositat a l’escena. El resultat acaba sent un producte kitsch de la pitjor mena. Vist en perspectiva, el kitsch de la polsosa Aida de Mestres Cabanes em sembla una proposta mil vegades més assumible —i això que han passat setanta anys. Per la seva part, el mestre Nicola Luisotti va fer una lectura excessivament lenta de l’obra, que va perjudicar sobretot les escenes de major vivacitat dramàtica. Per fortuna, la generositat horària de les cuines madrilenyes persisteix a tota sensibilitat musical existent. Ni tan sols Wagner pot amb ella.
Aida. Giuseppe Verdi
Anna Netrebko / Krassimira Stoyanova. Yusif Eyvazov / Piotr Beczala. Ketevan Kemoklidze / Jamie Barton. Artur Rucinski / Carlos Álvarez. Jongmin Park / Alexander Vinogradov. Direcció musical: Nicola Luisotti. Direcció escènica: Hugo de Ana. Cor i Orquestra Titulars del Teatro Real.
Teatro Real. Madrid, Espanya. 5 i 6 de novembre de 2022.