La nostra és una època en què la cultura, per salvar-se, haurà d’aprendre a bregar amb si mateixa. De tots els discursos que el món de les arts engendra, el més perillós és aquell que consisteix a fer creure que el valor econòmic és aliè al fet artístic. “La cultura no és productiva” o, en la seva variant més rotunda, “la cultura quan és productiva deixa de ser cultura” és una sentència amb què, d’una manera o altra, tots ens hi hem topat algun cop.
En el món de l’òpera, com és natural, també s’articulen aquesta mena de discursos. El fet no deixa de tenir certa gràcia perquè, en certa manera, aquest gènere és pioner d’un fenomen de tota una altra mena. Tot va començar quan Richard Strauss va tenir l’encantadora idea de convertir les seves obres —delicades criatures de la inspiració artística— en la gloriosa institució de la propietat mercantil. Amb això, el mestre bavarès tenia la humaníssima pretensió de capitalitzar pel seu propi compte el valor de les seves partitures; afany que el va dur a una intensa creuada vital en favor dels drets de propietat intel·lectual dels artistes. Així és com el nostre músic, que sempre rebutjà identificar-se sota l’empremta de l’artista prometeic, del geni romàntic —funesta herència decimonònica—, aspirava a menar una tranquil·la i reditícia vida burgesa, sota la plàcida atmosfera familiar d’un xalet alpí.
Això és el que movia al compositor que va saltironejar sobre les esquerdes del sistema tonal amb la gràcia d’un fi equilibrista, quan explorava els recursos de la veu humana en tot l’univers que separa el parlando més subtil del crit net i pelat, mentre orquestrava famílies titàniques d’instruments, adés obtenint el desitjat decadentisme de les cordes, adés la solemnitat esperada en els metalls; així Strauss, rere el conreu mestrívol de totes aquestes arts, estava cultivant al seu torn el nobilíssim art de la crematística. Malauradament, la sort no sempre el va acompanyar i dues guerres mundials van arrabassar el valor dels seus estalvis amb cruel eficàcia chavista. Tanmateix, segurament avui observaria joliu com els seus successius fills, nets i besnets s’han ben posat les botes amb els rendiments dels royalties que el seu immens talent ha generat. Per contra, qui sí fou més afortunat en vida va ser Puccini, que batejà el seu iot amb el nom de Cio-Cio-San, una de les seves grans heroïnes operístiques –més aviat com a forma d’agraïment que no pas en un acte d’afectació sentimental.
Sovint soc temptat d’imaginar-me quina cara farien —ells i tants altres— si avui sentissin a dir que la cultura per essència no pot ser productiva. És evident que, sobre aquest punt, podríem encetar apassionats debats —necessaris tots ells— sobre com se les empesca el sector en condicions de mercat i quin és el paper que ha de jugar-hi la política. Ara bé, que el mateix món cultural renunciï a concebre el seu producte com a objecte potencial de rendiment econòmic, no deixa de ser una forma —tal volta moralment reconfortant— de teixir-se el sudari. Desenganyem-nos; l’òpera és un espectacle caríssim i, afortunadament, l’element fonamental de la seva producció és el capital humà. No volem màquines per aplegar notes sobre un pentagrama, ni cap andròmina per marcar els accents amb la batuta; així com mai posarem un artefacte sobre l’escenari per cantar-nos la immolació de Brünhilde —o almenys així ho espero. No; el que desitgem és continuar esprement talent humà de primeríssima categoria i, per fer-ho, com a mínim hem de permetre a aquesta preuada camarada al servei de les muses poder-se guanyar la vida tal com ho farien en altres tasques més prosaiques. Per això, l’òpera necessita diners, ingents quantitats de diners: diners públics i diners privats —bé sigui sota règim de demanda com en forma de mecenatge.
Per a tots aquells que, mentre llegeixin aquestes línies, ja tinguin llesta la recambra amb els arguments sobre “la intervenció dels diners en l’art” i sobre “la cultura al servei del capital”, que facin el favor d’agafar amb urgència una entrada per a l’Ariadne auf Naxos d’aquests dies al Liceu. En aquesta genialíssima canallada straussiana, un ric mecenes vienès decideix que —per tal d’alleugerir la digestió— l’estrena de l’opera seria d’un jove compositor haurà de retallar-se i entremesclar-se amb el número d’una tronada camarilla de comediants. La gràcia de l’obra rau a observar com, malgrat la frivolitat, malgrat el caprici espuri d’un plutòcrata panxacontent, res és un impediment perquè allà s’origini una forma autèntica de la creativitat artística, una obra d’art de valor incontestable. Al capdavall, la bellesa és una manifestació divina i —com tothom sap— tot just fa falta ben poc, una escletxa en la gruta més fosca, un bri d’herba en la terra més erma, per veure despuntar el rostre de Déu.
