El Liceu obre nova temporada amb Lady Macbeth de Mtsensk, l’obra mestra operística de Dmiri Xostakóvitx. Una bona ocasió per tancar el cicle d’articles que hem presentat a l’entorn de les relacions entre l’òpera i la política.
No, Lady Macbeth de Mstensk no és una òpera política. Però va ser víctima del totalitarisme de Stalin quan el dictador soviètic va assistir, a Moscou, a la reposició de l’òpera que el 1934 Dmitri Xostakóvitx (1906-1975) havia estrenat a Leningrad (avui Sant Petersburg). Un editorial publicat al diari Pravda amb el títol “Caos en lloc de música”, anònim però sembla que “dictat” pel tovàritx Stalin a un obscur periodista va fer caure en desgràcia el compositor que, el 1962, reescriuria la partitura amb el títol Katerina Ismailova, vint-i-sis anys després que el dictador (aleshores ja difunt) hagués tingut la mala pensada de no quedar-se a casa i d’anar a l’òpera.
Avui dia, Lady Macbeth de Mtsensk és una òpera indispensable, un dels grans títols del segle XX en matèria músico-teatral i una obra d’art d’acalaparadora vigència.
L’irònic del cas és que el llibret d’Aleksandr Preis, que va adaptar la breu novel·la homònima de Nikolai Leskov (1831-1895), no eleva la protagonista -Katerina- a la condició de Lady Macbteh, és a dir d’assassina obsessiva o ordidora d’assassinats, sinó que la presenta com una dona que és víctima de l’entorn en què viu. Tot i que Leskov ja apunta en aquesta direcció, no estalvia crueltat per descriure una dona que arriba a assassinar un nen -episodi eliminat a l’òpera-, mentre que Preis i Xostakóvitx posen èmfasi en la condició femenina de Katerina, maltractada per un entorn heteropatricarcal que li provoca la caiguda, fins al suïcidi final. En l’òpera, doncs, es busquen les raons que justifiquen els crims de Katerina. I això és el que sense dubte desagradaria a Stalin.
Tanmateix, el citat editorial del Pravda va optar per carregar contra la música de Xostakóvitx, definint-la com a caòtica i fins i tot “esquerrenosa” (¡) en una clara al·lusió a Trotsky. Tanmateix, i fins aleshores, Lady Macbeth de Mtsensk havia estat un èxit arreu on s’estrenava, tot i algunes objeccions, com les d’un diari nord-americà que la va definir com a “pornofònica”. També a Alemanya hi van haver de dir la seva: en aquest cas el sinistre Joseph Goebbels, ministre de propaganda del partit nacionalsocialista, que va acusar l’òpera de Xostakóvitx de ser un producte de “bolxevisme cultural”.
Repeteixo que totes aquestes llufes no han fet minvar la qualitat i la pertinença de Lady Macbeth de Mtensk, al contrari, n’han reforçat la força i contundència. I això, gràcies al llenguatge de Xostakóvitx, que amb vint-i-vuit anys va ser capaç de retratar amb perfils precisos la protagonista i el seu entorn.
Si ens fixem en els quatre grans monòlegs de Katerina, ens adonarem que el compositor teixeix el material musical amb empatia, amb dolçor, fins i tot amb una sinuosa i encertada sensualitat, fins arribar a l’elegíac quart acte, a la vora del Volga i entre el camp de presoners. Molt intel·ligentment, el músic retrata l’entorn de Katerina amb notes grotesques, àcides, sarcàstiques, per reforçar l’absurd del que envolta el personatge. El lasciu Boris -el sogre-, es complementa bé amb la pusil·lanimitat de Sinovi, el marit. I l’exhibicionisme testosterònic de Sergei (l’amant) s’alia a la perfecció amb el borratxo que descobreix el cadàver de Sinovi, abans que assistim a una grotesca escena a la comissaria de policia que sembla la justa banda sonora a una escena de Cops de Mack Sennet a la factoria cinematogràfica de la Keystone.
Fins i tot la tan discutida escena del coit entre Katerina i Sergei està esquitxada amb elements constitutivament hiperbòlics i grotescos: la rítmica, l’ascensió progressiva de les harmonies i sobretot els glissandi del trombons (que emulen els sons de l’orgasme) no tenen pretensions realistes, veristes: tot és exagerat, tot és sarcàstic, tot forma part d’una mentida, la que es construeix Katerina pensant que en el desig carnal cap a Sergei hi ha la font d’un amor que, ho veurem aviat, és de cartró-pedra. Per tant, els qui escandalitzats per aquella “pornofonia” van veure-hi caos en lloc de música, no van saber llegir els codis que molt intel·ligentment imposava Xostakóvitx a Lady Macbeth de Mtsensk i, de passada, a l’òpera del segle XX.
Amb la seva partitura, Xostakóvitx desafia els postulats que alguns totalitarismes (el nazisme a Alemanya o les directrius dels comissaris soviètics a la USS) imposaven als seus artistes: l’art havia d’estar al servei del poder i de retruc -deien- del poble. Cínic principi, que parteix de la idea que el poble no cal que pensi perquè ja pensa el dictador pel poble. Stalin, que tot i ser procaç en l’esfera privada exhibia un puritanisme sexual en la pública, no podia tolerar dues coses: la imatge d’una dona que pensa i actua per si mateixa, fins i tot des dels instints més bàsics i primaris (el sexe) i la forma que tenia Xostakóvitx per expressar-ho a través del llenguatge musical.
Lady Macbeth de Mtsensk no és una joguina, ni una màquina de fer pessigolles, perquè no segueix la inèrcia de les modes ni busca la immediata complicitat de l’espectador. Al contrari, és una obra dura, contundent i violenta tot i la forma grotesca d’algunes de les seves escenes. No fa concessions a res i és una obra que segueix el principi segons el qual l’art ha de tenir una inapel·lable funció social, al marge que la peça agradi o no. Ja ho deia Wladislaw Tatarkiewicz: “L’art és una activitat humana conscient, capaç de reproduir coses, construir formes o expressar una experiència, si el producte d’aquesta reproducció, construcció o expressió pot delectar, emocionar o produir un xoc”. Exactament això és Lady Macbeth de Mtsensk, que des del 25 de setembre i fins al 7 d’octubre farà estada a l’escenari del Liceu, on va arribar per primera vegada el 2002. Abans, el 1965, l’empresari Juan Antonio Pamias n’havia programat la versió revisada per Xostakóvitx, aquella Katerina Ismailova de la que actualment no es recorda ningú.
Per a l’òpera inagural de la temporada 2024-25, el Liceu compta amb dos atots prometedors: la direcció musical de Josep Pons i l’escènica d’Àlex Ollé. Les expectatives són altes.
