Òpera

Òpera nord-americana al Liceu

L’estrena europea d’’Antony & Cleopatra’ al Liceu pot ser una bona porta d’entrada a una òpera, la nord-americana, de gran transcendència al llarg del segle XX i del que portem de XXI. Adams, però també Weill, Previn, Glass, Heggie, Hutchings, Menotti, Barber, Bernstein o Gershwin formen part d’una escola lírica de gran interès, cada cop més ben rebuda als escenaris lírics europeus.

A principis del segle XX, l’òpera nord-americana pràcticament no existia i l’afició pel teatre líric s’emmirallava en els models europeus. Però Scott Joplin (tot i que la seva òpera Treemonisha no es descobriria fins al 1972) i de seguida George Gershwin i Aaron Copland van buscar un llenguatge autòcton. Sens dubte, hi devien influir formes populars com el ragtime, el blues o el swing, tot i que en el cas de Gershwin músics europeus com Maurice Ravel, Alban Berg i Igor Stravinsky serien alguns dels seus referents.

L’òpera havia arribat als Estats Units gràcies a Lorenzo Da Ponte, l’antic llibretista de Mozart i de Martín i Soler, que el 1825 —i essent professor d’italià a Columbia— va rebre a Nova York la família del tenor i compositor sevillà Manuel García. La complicitat entre els dos homes va permetre les primeres funcions operístiques a l’esmentada ciutat: Don Giovanni i Il barbiere di Siviglia. Posteriorment, diverses ciutats van acollir funcions d’òpera —bàsicament italiana—, però les veritables creacions autòctones no arribarien fins a principis del segle XX.

La citada Treemonisha és una òpera en tres actes amb música i llibret en anglès de Scott Joplin. Composta el 1910, no es va estrenar fins al 28 de gener de 1972 a l’Atlanta Memorial Arts Center d’Atlanta, Geòrgia. Joplin, conegut sobretot com a autor de ragtime, basa l’òpera en una àmplia varietat d’estils musicals. Una obra inspirada per Freddie Alexander (esposa de Joplin), i que és una defensa dels drets de les dones i de la cultura afroamericana.

L’ànima afroamericana també travessa de punta a punta una obra mestra com Porgy and Bess (1935) de Gerhwin, autor d’una música suggerent i arrelada de ple en la tradició del jazz i el blues, tot i que el compositor va demostrar amb la seva única òpera ser un compositor eclèctic i obert als aires de la música teatral del primer terç de segle XX, amb evidents ressonàncies del verisme i obert també al llenguatge dissonant d’alguns músics centreeuropeus que eren objecte de l’admiració del compositor nord-americà.

Postguerra

El cas de Street Scene (1947) és peculiar, perquè no està clara la seva tipologia com a gènere: a mig camí entre l’òpera i el musical, conté, tanmateix, molta de la millor música que Kurt Weill crearia al llarg de la seva vida. Un músic a qui no li importava la posteritat i a qui li era indiferent la distinció entre música bona i dolenta, tot i reconèixer que Street Scene seria considerada, en un futur, la seva millor obra. Un judici difícil d’emetre, coneixent com coneixem gran part de l’obra del músic alemany, amb obres tan suggerents escrites a una banda i l’altra de l’Atlàntic. No obstant això, és ben cert que Street Scene és una obra que destil·la saviesa i mestratge, en la mateixa línia d’un Porgy and Bess. Weill hi mostra l’assumpció dels nous llenguatges musicals arrelats ja als Estats Units, amb les incursions del blues i del jazz, però també les pulsions rítmiques d’ascendència stravinskiana assumides per Gershwin o Copland.

Per altra banda, Giancarlo Menotti va ser un compositor nord-americà d’origen italià que el 1937 va estrenar la seva primera òpera, Amelia al ballo, en la que de seguida va definir el seu estil, entre irònic i distanciat de les modes de l’avantguarda, cosa que el va fer dels més populars de la seva generació. The Medium, The Telephone, Help! Help! The Globolinks entre d’altres són algunes de les seves composicions més cèlebres, sempre amb llibret propi, com és el cas d’Amahl and the night visitors. La faceta artística de Menotti va tenir moltes cares perquè no es va limitar a la composició sinó que va assumir també la direcció del Festival de Spoleto, a més de treballar com a director d’escena en diverses produccions pròpies i alienes per al teatre, el cinema o la televisió.

El 1956, Menotti escriuria el llibret per a l’òpera Vanessa, amb música del seu company sentimental Samuel Barber. Estrenada el 1958, es tracta d’un títol meravellós que aplega part del bagatge de la música nord-americana de fins al seu temps, a més de la influència de les ambigüitats tonals pròpies de la música europea que arribava amb força als Estats Units. Tanmateix, no es renuncia a les formes clàssiques malgrat la continuïtat musical que enllaça àries, recitatius i números concertants.

Nous camins

L’hegemonia estatunidenca és un fet evident després de la Segona Guerra Mundial. Des del cinema de Hollywood fins a la Coca-Cola, passant per l’expansió militar de l’OTAN, el país de les barres i estrelles ha tingut una innegable influència sociocultural a escala planetària. I, així i tot, la creació operística sembla tenir punts de resistència a la “vella Europa”, tot i que la música —si més no en el pla cinematogràfic— s’imposava de manera inconscient. Així es va entendre a partir d’èxits com West side Story de Leonard Bernstein, compositor, divulgador i director d’orquestra autor d’obres per a l’escena com ara On the Town (1949), Trouble in Tahiti (1952), Wonderful Town (1953), 1600 Pennsylvania Avenue (1976) i A Quiet Place (1983), a més de la permanentment revisada Candide (amb tres versions estrenades el 1959, 1973 i 1988).

Amb Einstein on the Beach (1976), Satyagraha (1980) o Akhnaten (1984) —entre altres—, Philip Glass exhibeix un plantejament clarament minimalista que les recents creacions del compositor, com The perfect american (2013) semblen haver deixat de costat per abraçar la causa del convencionalisme.

Estrenada en el marc del Festival d’Avinyó del 1976, i amb direcció escènica de Robert Wilson, Einstein on the Beach és una obra que trenca amb la concepció narrativa tradicional de l’òpera per esdevenir una successió d’escenes entrellaçades entre si per knee plays com a interludis, que permeten seguir l’òpera sense solució de continuïtat. De fet, l’espectacle es resol com a quadres plàstics sobre la base de la reiteració de cèl·lules ritmicomelòdiques pròpies de la música minimalista, amb lleus variacions entre elles. Una òpera que serveix com a desafiament i nova manera de representació, ni narrativa ni realista i que pren precisament Einstein com a icona —no com a referent històric o científic— per reflexionar sobre la relativitat dels discursos tancats i dels gèneres incòlumes, com la mateixa òpera. Un “postoperístic”, fonamentat en les vies del “postdramàtic” i que té el seu punt d’arrencada en el distanciament de la dramatúrgia de Bertolt Brecht.

També heterogeni, Andre Previn va estrenar el 1988 a San Francisco A Streetcar Named Desire sobre l’obra homònima de Tenneesse Williams i molt coneguda per l’adaptació cinematogràfica d’Elia Kazan. Previn beu de la tradició nord-americana però també dels influxos de Richard Strauss, Ligeti o Penderecki, amb un savi tractament orquestral, especialment el dels instruments de vent.

El novaiorquès John Corigliano és fill de músics i un destacat autor de música simfònica i que també ha fet incursions en el cinema, per exemple com a autor de la música d’El violí vermell. Estrenada el 1991, The Ghosts of Versailles és una òpera en dos actes amb llibret de William M. Hoffman, a partir de la tercera part de la trilogia sobre Figaro de Beumarchais, en aquest cas La Mère coupable. Una òpera senzillament genial, que barreja música rabiosament contemporània amb manierisme divuitesc.

També Jake Heggie és un excel·lent representant de l’òpera nord-americana actual, amb èxits com Dead Man Walking (2000) o Moby Dick (2010). Sense oblidar la presència de compositores com ara Sarah Hutchings (1984), autora —per ara— de quatre breus òperes, de les que Styria (per a nou veus) va ser escrita com a tesi doctoral amb què la compositora va acabar els seus estudis a Cincinnati, el 2013. El mateix any, i com a fruit del premi de la Boston Metro Opera‘s International Composers’ Competition, Hutchings ja havia estrenat Remember Me, una escena operística per a soprano, baríton i piano. El 2015 va ser l’any de  Twenty Minutes or Less, encarregada per la Washington National Opera com a part de l’American Opera Initiative que aplegava òperes de vint minuts de durada a càrrec de joves compositores i compositors. Molt més madura, i també de Hutchings, és l’òpera Rodman in North Korea (2015), una satírica reflexió sobre Corea del Nord escrita per a tres solistes, cor i orquestra de cambra.

John Adams

I finalment parlem de John Adams, autor d’Antony & Cleopatra (2022). Es tracta d’un compositor postminimalista que ha col·laborat amb el director escènic Peter Sellars en òperes com Nixon in China (1987) The Death of Klinghoffer (1991) o Doctor Atomic (2005) entre d’altres. La transcendència de la seva obra confirma el renaixement creatiu als Estats Units a escala musical en general i operístic en particular, mitjançant òperes que reflexionen sobre personatges o esdeveniments de la història contemporània, ben coneguts gràcies al paper dels mitjans de comunicació de masses. Ara podrem sentir Antony & Cleopatra al Liceu, en el que suposa l’estrena europea de l’òpera, representada per primera vegada a San Francisco el 2022.

Gerald Finley (Antony) i Brenton Ryan (Eros) a l’òpera d’ “Antony & Cleopatra” al War Memorial Opera House de San Francisco, 2022.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close