M’agrada empassar-me les òperes de Wagner perquè em fan més mozartià. Que ningú no s’erri; gaudeixo i vibro com qui més amb la sopa orquestral ricardiana i m’estimula fins a cruixir-me l’ossera aquella insofrible marató a què sotmet la musculatura de la veu humana. Hi ha tres compositors, només tres, que han fet implosionar això de l’òpera, convertint-la en alguna cosa més que la representació escènica del so; Monteverdi, Mozart i Wagner. Per una vegada a la vida, em quedo amb l’opció del mig perquè els problemes de la humanitat, lluny de l’alliberament emocional o l’existència sacra (se n’ha de ser de gilipolles per equiparar l’amor a la redempció), s’assemblen a coses molt més senzilles, com ara enamorar-se de la mainadera, enganyar el patró o tenir ganes de cardar amb tot quisqui. A l’òpera i a la vida no hi ha res de més temible que els herois, per ximples que siguin.
Però tot això tant li fot, car avui toca parlar d’aquest Parsifal que ahir s’estrenà al Liceu. Ras i curt, i encara que giri fa més d’una dècada, la producció de Claus Guth és una fucking obra mestra del teatre cantat on es rellegeix perfectament la història d’aquest pòtol convertit en rei com una seriosa advertència del totalitarisme. Hi ha escenes que sorprenen com si les veiessis per primera vegada, com ara la meravellosa aparició del fonògraf (deutora de la mateixa escena al Berghof de La muntanya màgica) o l’agermanament forçat del final, amb Amfortas i Klingsor a punt de donar-se la mà com dos jubilats que es disposin a gastar els darrers dies de l’existència mirant les obres del metro. Aquesta és una producció d’aquells temps (dignes d’enyor) en què el Liceu despuntava pel seu risc teatral i per la voluntat artística de desvetllar l’espectador. Esperem que tornin algun dia.
Cal lloar de nou Josep Pons per haver remuntat l’Orquestra del Liceu fins a convertir-la en una màquina molt ben ajustada (de la qual gaudiríem encara més, ai las, si els genis que van reconstruir el coliseu de la Rambla haguessin cursat l’assignatura d’acústica musical). A Pons li va faltar escola wagneriana a la cursa del primer acte, però després va conduir els seus músics a la perfecció, culminant els interludis finals amb una sonoritat de primer món. És una llàstima que el nostre director no comencés a dirigir òpera de molt més jove, perquè ara tindríem un titular de somni. Notàrem també el reforç positiu del cor amb formacions amateurs com ara els Amics de la Unió o la Càrmina, tot i que la secció femenina encara arrossegui una manca de solidesa que el Liceu hauria d’esmenar com més aviat millor. Però en aquest business particular, la feina és bàsicament al fossat i el resultat és de barretada.
Nikolai Schukoff és un tenor perfecte per aquest rol protagonista, amb un tro de veu lleugerament amargant i nasal, però amb el detallisme estilístic de la marca Windgassen molt ben après (li hauria de fotre un pèl més de carn al segon acte per millorar la seva transició de panoli de la vida a amant torturat). Elena Pankatrova es va cascar una Kundry senzillament perfecta. Servidora esperava molt més de René Pape, un cantant que destil·la saviesa amb el simple fet de caminar, però que es guardà el millor de la seva cordatura vocal pel tercer acte. La cosa fou pitjor en el cas de Mathias Goerne: per molt estimat que sigui a la nostra tribu (com a virrei schubertià de Vilabertran), els responsables del teatre farien bé apartant-lo de papers que no són aptes per la seva inigualada veu. El més wagnerià de tots, per cosis de la vida, fou Evgeny Nikitin, amb un Klingsor estilísticament impecable.
Als més nostàlgics (com servidora) els farà molta il·lusió veure al gran Paata Burchuladze interpretant un Titurel quasi afònic que ja sona a retirada. I als de la ceba (com servidora) els encantarà encara més veure un reguitzell de noies en flor i d’escuders criats vocalment aquí a casa a un nivell excel·lent. Res més a dir. Gaudiu de l’espectacle i temeu els herois. Pace pace mio dolce tesooooorooo i etcètera. Quins imbècils, els romàntics.
