Òpera

Per a una història femenina de l’òpera (i III)

Després d’un primer lliurament centrat en els orígens de l’òpera i un altre en la presència de compositores d’òpera en època moderna, centrarem ara el tercer i darrer article en les creadores operístiques a l’estat espanyol i a Catalunya en temps igualment moderns. Potser no són totes les que haurien de ser-hi, però almenys sí que el nombre és significatiu, almenys a les darreres dècades.

La primera dona en estrenar una obra musicoteatral a Espanya va ser María Rodrigo (1888-1967), que el 1915 presentava la sarsuela Bequeriana al Teatro de la Zarzuela madrileny. Tal i com el títol fa deduir, l’obra –amb llibret dels inefables Álvarez Quintero- es basa en el poeta sevillà Gustavo Adolfo Bécquer, a partir d’una de les seves rimes més inefablement femenines, “Yo soy ardiente, yo soy morena”.

Rodrigo és un cas clar d’emancipació femenina, gràcies a l’obertura de mires d’una família que li va donar la llibertat i l’autonomia suficients per poder viatjar sola i pel seu compte. Una llibertat que també va poder viure la seva germana, Mercedes Rodrigo, la primera dona en llicenciar-se en l’aleshores incipient carrera de Psicologia a Espanya.

María Rodrigo, la pionera

La beca obtinguda per María gràcies a una entitat com la Institución Libre de Enseñanza, explica el caràcter i l’emprenedoria de Rodrigo, en paral·lel amb personatges com, entre d’altres, María Zambrano o María Moliner.

Traslladada a Munic, va rebre classes de Richard Strauss i quan va tornar a Espanya va treballar al Teatro Real, a més de ser acompanyant al piano del gran tenor Miguel Fleta. Exiliada a causa de la Guerra Civil i de les seves idees republicanes, María Rodrigo va acabar els seus dies –com Pau Casals- a Puerto Rico. Lamentablement, tot el que sabem de les seves òperes i sarsueles és gràcies a textos testimonials de la seva època, que deixen constància del germanisme inherent a Becqueriana. Al marge d’aquesta obra però, Rodrigo va escriure’n d’altres, fins i tot estrenades com és el cas de Diana cazadora o Pena de muerte al amor, que es va representar al Teatro Apolo madrileny el 1915. Prèviament, Rodrigo havia escrit una òpera, Salmantina (1914), no estrenada. Tampoc no ho serien Canción de amor (1925) y La flor de la vida (¿), ambdues òperes de cambra.

La valenciana Matilde Salvador (1918-2007) va ser una dona polifacètica, que tant va cultivar la música com la pintura. El 1943, i amb tan sols vint-i-cinc anys, presentava a la seva Castelló nadiua La filla del rei Barbut, una òpera còmica escrita en català dos anys abans i que es va estrenar en el context de les festes de la Magdalena.

Matilde Salvador, compositora valenciana

Després de la cantata escènica Retablo de Navidad (1948), Salvador semblà aturar la dedicació a l’òpera, fins que el 1974 estrenava Vinatea al Gran Teatre del Liceu. Això passava en temps de l’empresari Juan Antonio Pamias. I va ser la primera òpera d’una compositora estrenada al Liceu, després de la frustrada Schiava e regina, que Lluïsa Casagemas no va poder presentar al teatre de La Rambla de Barcelona amb motiu del tancament del Liceu després de l’atemptat anarquista de Santiago Salvador (1893).

Vinatea comptava amb llibret del també valencià Xavier Casp i amb orquestració de Vicent Asensio, marit de Matilde Salvador.

Cap al segle XXI

Tenint en compte que aquest article, merament divulgatiu, té també limitacions d’espai, emprenem el darrer tram de la temàtica sobre compositores d’òpera de l’estat espanyol amb una premissa: tan sols podem ressenyar algunes de les autores. Això vol dir que, per fi, comença a haver-hi on triar i remenar. No pas amb la mateixa abundància d’òperes escrites per mans masculines, però sí que amb un nombre considerable de veus femenines.

Podríem començar, per exemple, amb un nom com el de la madrilenya Marisa Manchado (1956), que la temporada 1993-94 estrenava a la Sala Olimpia de la capital espanyola l’òpera en un acte El Cristal de Agua Fría, encarregada pel Ministerio de Cultura d’aleshores. Es tracta d’una òpera de cambra, amb llibret de l’escriptora Rosa Montero, destinada a un grup de vint instrumentistes, deu cantants i una actriu.

Manchado va estrenar el 1997 al Teatro de la Abadía de Madrid l’òpera per a veu femenina, tuba, clarinet i percussió Escenas de la vida cotidiana. I el 2015 presentava La Regenta, òpera en tres actes sobre la cèlebre novel·la de Leopoldo Alas “Clarín”, adaptada en un llibret dAmelia Valcárcel.

El cas de Pilar Jurado (1968) és ben particular: soprano impossible, com a compositora s’ha fet un lloc entre les elits madrilenyes, fins al punt d’entabanar tot un Gerard Mortier per tal que s’estrenés la seva òpera La página en blanco al Teatro Real (2011). Una operació de màrqueting sense precedents va vendre aquest títol com el primer d’una compositora en pujar a l’escenari del citat teatre. Però el resultat va ser desastrós, en part per la incompetència artística de Jurado, hàbil gestora i viperina directora de la SGAE, amb una gestió que li va valdre una sonora moció de censura que la va destituir del càrrec. Abans, i també sense pena ni glòria, va perpetrar un segon treball operístic, Mi diva sin mí (2013). Val la pena fer-se amb la novel·la de Ruth Zauner Una muerte cantada, per llegir el velat retrat que es fa de la Jurado, sense dir noms, però amb dades que responen a una tristíssima realitat.

Per sort, el talent i no el cop de colze per escalar dins les elits s’ensenyoreix de l’obra de Raquel García Tomás, nascuda a Barcelona el 1987. Amb una formació sòlida i complementada a Londres, García Tomás ha estat reconeguda i premiada internacionalment i alguns dels seus projectes han estat a l’empara d’Òpera de Butxava i Nova Creació (OBNC) que dirigeix Dietrich Grosse.

Raquel García Tomás

A l’espera de poder veure al Liceu Alexina B. la temporada 2022-23, recordem molt especialment un espectacle sensacional com Je suis narcissiste (2019) i disPLACE (2015), memorable títol sobre la gentrificació, escrit a quatre mans amb Joan Mangrané. Aquestes participacions corporatives poden resultar de gran eficàcia, com es va demostrar en la part que García Tomàs va assumir a go, AENEAS, go! (2014) i a Dido reloaded (2013). Per no parlar de, com en el cas d’obres basades en la purcelliana Dido and Aeneas, reescriptures aplicades a clàssics de l’òpera: aquest seria el cas de LSP 3.1. La serva padrona rifatta (2010).

La temporada 2020-21, el Liceu va acollir representacions virtuals –la pandèmia va obligar-nos a quedar-nos a casa- de l’espectacle Sis solos soles, una hexalogia de microòperes protagonitzades per dones. Raquel García Tomás va ser l’única compositora integrant del projecte, amb la peça Per precaució, sobre text de Victòria Spunzberg.

En la mateixa línia experimental hem d’ubicar la sòlida i eclèctica obra de Clara Peya (1986), autora del monodrama Infanticida, basada en un esfereïdor text de Victor Català (és a dir, Caterina Albert). La peça, per a soprano i un conjunt instrumental integrat per teclat, sampler, i harmonitzador de veus, es va estrenar a la sala Àtrium de Viladecans el 2020. Ha estat l’opera prima operística (valgui la redundància) d’una de les nostres més joves i singulars creadores. N’hi hauria d’haver més. N’hi haurà més.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close