La primera òpera de Leoš Janáček (1854-1928), ‘Jenůfa‘, que es representa al Palau de les Arts de València ha abaixat el teló després de cinc representacions. Tot i haver experimentat una assistència irregular de públic, l’espectacle produït per l’Òpera Nacional Neerlandesa ha rebut, en general, bones crítiques per la coherència i la potència tant de la concepció escènica com de la interpretació musical.
Jenůfa
Música i llibret de Leoš Janáček, inspirat en Její pastorkyňa de Gabriela Preissová
Gustavo Gimeno (direcció musical), Katie Mitchell (direcció d’escena), Corinne Winters (Jenůfa), Petra Lang (Kostelnička), Brandon Jovanovich (Laca), Norman Reinhardt (Števa), Elena Zaremba (àvia Buryjovka), Sam Carl (Stárek), Scott Wilde (Alcalde), Amparo Navarro (esposa de l’alcalde), Laura Orueta (Karolka)
Orquestra del Palau de les Arts
Cor de la Generalitat Valenciana
Palau de les Arts
València, 27 de gener de 2023
Jenůfa és la història tràgica d’un infanticidi, però el contingut social que hi ha al darrere sobrepassa els límits d’aquesta peripècia. En efecte, en l’argument subjau una forta crítica social a les condicions de vida de les dones, sobretot en l’àmbit rural, de finals del segle XIX: el control masculí, la violència masclista, les pressions d’una societat conservadora, etc. Tot plegat, unes inquietuds que encara romanen en el món actual i que la directora teatral, Katie Mitchell, ha volgut remarcar en la seua lectura dramàtica. Així mateix, la posada en escena es focalitza en la tensió entre Jenůfa i la seua madrastra Kostelnička, com una sort de recuperació de la força diegètica entre les dues dones, tal com es manifesta en el drama original de Gabriela Preissová (1862-1946) Její pastorkyňa (1890).
Comptat i debatut, la història està lligada fortament a la relació entre Kostelnička i Jenůfa, a l’educació que la primera transmet a la segona i al transferiment ancestral dels patrons masclistes en la formació de les dones, tot vestit de bones intencions, com un bon casament per a aconseguir una vida millor. Tanmateix, l’objectiu de la instrucció es frustra quan Jenůfa queda embarassada de Števa, i aquest, en descobrir-ho, descarta per complet el matrimoni i l’abandona, després que Laca, germanastre de Števa i enamorat de Jenůfa, li desfigura la cara en un atac de gelosia. Així, Kostelnička obliga Jenůfa a tenir el xiquet en secret, i com ja no pot casar-la amb Števa, l’única manera que troba de casar-la amb Laca és procurant la desaparició de la criatura. De fet, l’abandona en ple hivern amagant-la en la neu. Amb tot, el dia de primavera en què Jenůfa i Laca finalment es casen, descobreixen el cadàver del nadó i el porten a la celebració. Allà Jenůfa l’identifica i tots pensen que ha estat ella qui l’ha assassinat, però, presa pels remordiments, Kostelnička confessa i n’explica els motius. Jenůfa la comprén, perquè en el fons va cometre aquesta atrocitat per a ajudar-la, i per això la perdona i es disposa a encetar una nova vida amb Laca.
L’argument és tan netament naturalista i llòbrec que a Katie Mitchell no li ha calgut més que reproduir-lo en escena amb una adaptació cronològica. D’aquesta manera, el molí original esdevé una fàbrica més o menys actual, al voltant de la qual viu i treballa una col·lectivitat despersonalitzada que representa la massa rural d’un poble moldau. Els seus cants i balls lluny de manifestar festivitat i alegria, en el fons sempre porten angoixa i opressió, tant en l’oficina del primer acte com en la boda del tercer. El segon acte, tanmateix, se situa a l’interior d’un d’aquells habitatges grisos, que envolten la fàbrica, amb l’amagatall on Jenůfa infanta el seu fill. És en aquest moment de l’obra on potser es palesen més intensament els vincles entre Jenůfa i Kostelnička, i que Mitchell explota de forma justa en la seua proposta escènica.
D’altra banda, a l’encert estètic i escenogràfic d’aquesta producció neerlandesa de Jenůfa, hi cal afegir l’afortunada elecció del cast i la ben trobada direcció musical de Gustavo Gimeno. Efectivament, el mestre valencià va oferir una versió redona, ben atenta als detalls i amb un esment especial al tractament de les textures. La tensió dramàtica estigué reforçada a la perfecció per la tensió musical, amb una orquestra que va aconseguir transmetre amb nitidesa tots i cada un dels matisos de la partitura. La lectura global fou realment commovedora, fins al punt que la modernitat compositiva de Janáček juntament amb les músiques tradicionals que s’hi reprodueixen es fusionaren de manera magistral i crearen una simbiosi artística que va fregar la celsitud.
Quant a les veus, cal remarcar les intervencions de Corinne Winters, en el rol de Jenůfa, de Brandon Jovanovich, en el paper de Laca, i Norman Reinhardt, com a Števa. La soprano Corinne Winters va desplegar una paleta teatral contundent i va brindar alguns moments apassionants, quasi tots en els actes segon i tercer. Així mateix, l’actuació del tenor Brandon Jovanovich fou brillant, sobretot perquè va protagonitzar una molt convincent evolució del personatge de Laca, d’enamorat capriciós i violent a espòs sacrificat. Val a dir que el seu timbre, més aviat fosc, i un color de veu ajustat als moments hi van contribuir de manera decisiva. L’altre tenor, Norman Reinhardt, tingué igualment una participació remarcable amb intervencions esplèndides i ben acordades al rol agre i difícil de Števa.
Però, per damunt de tots, va excel·lir l’actuació de la mezzosoprano Petra Lang en el paper de Kostelnička. Tant la veu com la interpretació teatral foren espectaculars. Pot ser que el seu bagatge wagnerià contribuira de forma crucial en el seu savoir faire. A la transmissió de la complexitat del personatge, se li va afegir el domini perfecte de l’instrument, el control de totes i cada una de les situacions, i els colors vocals múltiples i rics que apuntalaven amb subtilesa els duos amb Jenůfa. No en va fou la gran triomfadora de la nit, la qual cosa es va observar en la recollida d’uns sorollosos aplaudiments, d’altra banda, ben merescuts.
El Cor de la Generalitat Valenciana va demostrar, una vegada més, que és un dels millors cors del nostre entorn musical. La seua qualitat interpretativa i la seua versatilitat el catapulten al parnàs de les agrupacions corals en actiu actualment. En tots els moments on participava la massa, les coreografies funcionaren amb sincronia i les interpretacions foren magnífiques. També la resta del repartiment vocal estigué, a grans trets, a l’altura de l’alt nivell interpretatiu de la producció.
En definitiva, el públic valencià ha tingut l’oportunitat de gaudir d’un títol operístic de primera categoria interpretat de manera extraordinària per un elenc i unes agrupacions que bé mereixen situar-se en el rang més elevat de l’escalafó operístic europeu. La llàstima que és que al públic valencià encara li costa apreciar aquesta prevalença. Altrament, hi haguera hagut llargues cues a l’entrada del coliseu per a assistir-hi… No obstant això, la introducció d’òperes com Wozzeck o Jenůfa en el coliseu valencià està creant un solatge que potser servirà per a fonamentar els gustos futurs d’una societat encara massa ancorada en el provincianisme. Esperem que més prompte que tard això siga una realitat i que la programació de títols com Jenůfa no siga una excepció sinó una pràctica habitual.
