Òpera

Reflexions de nassos sobre nassos

El Teatro Real ha presentat la producció d”El Nas‘, la primera òpera de Dmitri Shostakóvich, en coproducció amb la Komische Oper de Berlin, l’Opera Australia i la Royal Opera House de Londres.

Un bon amic, seguidor de l’actualitat musical de casa (i d’arreu) em fa notar que el Teatro Real de Madrid aposta per títols de caràcter políticament correcte, mentre que teatres com el Liceu aposten per fórmules més acomodatícies. I m’ho diu un dia després que hagi mostrat el meu entusiasme per les funcions d’El nas de Shostakóvitx al Teatro Real de Madrid i dos dies després que hagi fet el mateix amb l’estrena absoluta d’Alexina B. de Raquel García-Tomás al Liceu.

Nikolai-Gogol

Penso que té raó en part, però no totalment. D’una banda, El nas es presenta avui fora del context que la va veure néixer. Fins i tot molt més enllà del relat original de Nikolai Gógol (1842) en què es tracen amb llengua viperina les maldats del funcionariat en temps del tsar Nicolau I i del context en què Xostakóvitx va escriure l’òpera (conclosa el 1928 i estrenada el 1930), en plena efervescència de l’intervencionisme dels comissaris de torn al servei de la dictadura de Stalin.

Shostakóvitx

Per altra banda, Alexina B. és una vindicació d’una temàtica (les persones intersexe) que ja era hora que es tractés en una òpera, amb el rerefons de ser la primera d’una compositora catalana (Raquel García-Tomás) en estrenar-se a la sala gran del Liceu.

Dos pols oposats per arribar al mateix: ¿com l’òpera pot endinsar-se en problemàtiques i temàtiques que vagin més enllà de l’èpica, de les grans (i impossibles) històries d’amor o d’una mitologia llegida en clau moralista?

El Nas, una exaltació políticament incorrecta

No parlarem ara d’Alexina B., per centrar-nos en El nas. Una òpera difícil de veure avui dia, amb escassos enregistraments fonogràfics o videogràfics, i que és un títol complex, que demana una trentena de cantants al servei dels gairebé noranta personatges que l’integren.

A Madrid, vam tenir la sort de comptar amb la intel·ligent posada en escena, desacomplexada i sense concessions de Barrie Kosky, amb la direcció musical de tot un especialista en Shostakóvitx com Mark Wigglesworth i amb el protagonisme d’un cantactor d’alta volada com l’austríac Martin Winkler en la pell del sofert Kovaliov, gris personatge que al principi de l’òpera s’adona que ha perdut el seu apèndix nasal.

El nas segons Barrie Kosky

A partir d’aquí, l’enfilall d’escenes delirants s’apodera de l’escenari amb humor negre, referències als slapsticks de Mack Sennett, al teatre de Meyerhold o fins i tot a l’humor dels Monty Python. Tot plegat en un exercici d’estil que, a banda de molts dels referents de Barrie Kosky com a dramaturg que sempre ha posat una mirada sobre el cinema (i la seva posada en escena de La flauta màgica n’és un clar exemple), fa pensar en fins a quin punt l’òpera s’ha d’arrecerar en els efluvis del sentimentalisme.

Shostakóvitx, que tornaria a clavar-la amb una òpera com Lady Macbeth de Mstensk que despertaria les ires de l’establishment estalinista, es parapeta amb El nas en una lectura freda i grotesca del que suposava ser rus en un context (1928) en què les coses no havien canviat tant des que Gogol, amb un relat publicat el 1842 dins dels Contes de Sant Petersburg, havia escrit la seva petita obra mestra. Sense pretendre-ho, Shostakóvitx es feia seva la idea que l’obra d’art no podia estar al marge d’una funció social i denunciava des de l’escenari els vicis del seu temps i els mals que la societat russa arrossegava des de temps immemorials. I acabaria sent un artista proscrit i tan sols elevat als altars quan es prostrava davant del règim, cosa que faria per necessitats de subsistència bàsica, per sobreviure a un context malalt de poder paranoic. Una mica com Sergei Prokófiev, però amb més dolor, amb més patiment.

Al seu impagable assaig The Europeans, Orlando Figes explica que, quan el 1852 va morir Gogol, Ivan Turguenev va escriure a la seva amiga i cantant Pauline Viardot que l’autor d’El nas “ens va revelar als russos a nosaltres mateixos”. D’alguna manera, Shostakóvitx va fer el mateix en les seves obres, i molt especialment en la seva primera òpera.

L’art com a reflex de la societat, d’una societat que sempre es mira el melic, oblidant que de vegades de tant mirar-nos-el podem perdre fins i tot un element tan important com el nas, signe d’identitat del tot intransferible.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close