Òpera

Sacralitat wagneriana, de nou al Liceu

Arriba al Gran Teatre del Liceu Parsifal, l’òpera que el teatre barceloní va tenir l’honor d’estrenar per primer cop i oficialment fora de Bayreuth la nit del 31 de desembre de 1913 a la matinada de l’endemà. La producció de Claus Guth que el Liceu reposa a finals de maig és una de les millors que circulen en aquest moment del festival sacroescènic wagnerià. I el repartiment és, sobre el paper, senzillament excepcional, a les ordres de Josep Pons.

El 26 de juliol de 1882, Richard Wagner culminava al Festpielhaus de Bayreuth la seva realització artística amb l’estrena de Parsifal, l’única de les seves òperes pensada exclusivament per a l’acústica del teatre, inaugurat sis anys abans. Aquella havia de ser també la seva última creació escènica i la que, més enllà de la denominació d’òpera o de drama musical, es rebatejaria com a Bühnenweihtfestpiel, és a dir ‘festival sacroescènic.

Parsifal aplega el resultat de l’evolució de Wagner en relació amb el cristianisme, els seus ideals ascètics, la seva vinculació amb la literatura medieval i el seu compromís amb el teatre com a temple laic. Ens endinsem així en el misteri mitjançant un artista (Wagner) erigit en sacerdot d’una nova religió: la wagneriana, que creu en la redempció a través de l’art, una religió que s’ha pervertit i de la que Wagner, amb la megalomania que li és característica, s’erigeix en messies salvador. En aquest sentit, la frase conclusiva de l’òpera, “Redempció al Redemptor!” es pot llegir com adreçada al mateix compositor. Per això es manté encara a Bayreuth el costum de no aplaudir al final del primer acte, després de la celebració en escena d’un acte sacre com el de la descoberta del Graal: encara no veuen que tot plegat no és més que teatre i res més que teatre?

Wagner, de nou al Liceu

El cristianisme de Wagner era selectiu i molt personal, però això no va impedir que, quan Lluís II de Baviera va demanar de veure representat Parsifal a Munic, el compositor li adrecés aquestes paraules: “¿Com es pot exhibir en teatres ordinaris un drama en què es representen obertament els rituals més sublims de la fe cristiana, al costat d’altres obres del repertori operístic i davant d’un públic com el nostre?” Aquí, Wagner cau en una de tantes de les seves contradiccions, perquè si això fos cert hauria concebut Parsifal no pas per a Bayreuth sinó per a una església. De fet, la prohibició remetia al fet que representant l’òpera fora de Bayreuth es perdia la unicitat entre drama i espai sagrat. El fet és que Wagner, gelós de tot el que no es correspongués amb la disposició de la sala, de l’acústica i dels mitjans escenogràfics de Bayreuth, no podia tolerar que una obra com aquella es representés fora de les seves parets. I, de fet, els permisos per representar Parsifal fora de Bayreuth no van arribar fins als trenta anys després de la mort del compositor, tot i que alguns teatres es van saltar aquella prohibició. Va ser precisament el Gran Teatre del Liceu el primer a representar oficialment Parsifal: seria la nit del 31 de desembre de 1913.

Parsifal, segons Odilon Redon

Una gestació lenta

Parsifal va ser una obra esbossada el 1845 de manera primigènia i en anys successius Wagner hi va tornar, sempre de manera fragmentària però amb una obsessiva dedicació. Amb la inauguració del Festpielhaus de Bayreuth, el compositor no va veure més excuses per bandejar el projecte, de manera que el 1877 va enllestir el llibret de Parsifal, la partitura de la qual va mantenir Wagner ocupat durant cinc anys, de manera que entre 1845 i el gener de 1882 disten 37 anys: més de mitja vida en el cas de Wagner, que moria als setanta anys, a Venècia, el 1883. Entremig, hi havia hagut aproximacions més o menys escadusseres a l’esperit de Parsifal en òperes com Tannhäuser (pel tema de la renúncia) o Lohengrin, el protagonista del qual és fill, precisament, de Parsifal.

El llibret, del mateix Wagner, s’inspira en la llegenda del Sant Graal, recollida per Chrétien de Troyes (del segle XII) i adaptada igualment per Wolfram von Eschenbach, un segle més tard. El cristianisme, latent en Tannhäuser i Lohengrin, va ser projectat per Wagner en la redacció d’un llibret per a una obra mai composta sobre Jesucrist, mentre que el misticisme d’inspiració budista s’havia de materialitzar en el drama Els vencedors, que també es quedaria en projecte. Per a Wagner, el cristianisme estava lligat a l’ascetisme del budisme i l’hinduisme, les arrels pures de la doctrina cristiana segons alguns teòrics alemanys contemporanis del compositor i que fins i tot arribaven a negar l’origen jueu del mateix Jesucrist.

Parsifal, segona Claus Guth

Ambigüitats

Les ambigüitats del text de Parsifal fan que molt fàcilment l’obra s’hagués identificat amb alguns dels ideals del nacionalsocialisme alemany: Alfred Rosenberg, teòric del III Reich, fou el primer en donar interpretacions i en fer equivalències entre el nazisme i Parsifal. Fins i tot Heinrich Himmler, obsessionat amb la llegenda del Graal a partir del text de Wagner, va pretendre identificar el castell de Montsalvat amb la muntanya de Montserrat i va arribar a visitar el monestir benedictí, interessat per la possible localització del Graal. No cal dir que se’n va anar amb les butxaques buides.

Estudiosos de la simbologia nazi com Rosa Sala Rose han identificat el text de Parsifal com a conjunció de la lectura cristiana i la racial-antisemita a partir de la sang: teories com les que circulaven a Alemanya a començaments del segle XIX sostenien que Jesucrist no tenia sang jueva sinó ària, cosa que dona al mite del Graal (el calze del Sant Sopar i que segons l’evangeli apòcrif de Nicodem va contenir la sang de Crist quan va ser traspassat per la llança del centurió Longinus) una dimensió política i racial evident. De la mateixa manera, el personatge de Kundry es podria llegir com la personificació de la jueva errant, que cal salvar i redimir, tot i que quan veu el Graal, i sempre segons Rosa Sala, “no hi ha conversió possible que pugui eliminar la sang jueva de les seves entranyes”.

Wagner, quan es dedicava de ple a la composició de Parsifal, ja havia superat les seves obsessions pangermanistes i volia endinsar-se en el mite fundacional del cristianisme: Jesús, a partir de la seva sang, continguda al Sant Graal. Al final de la seva vida, Wagner rebutjava la visió schopenhaueriana d’un món egoista i individualista i optava per la confraternització humana. És clar que aquí també hi ha qui ha vist un ideal pur i corresponent a l’exclusivisme de la raça blanca. Però és significatiu que el nacionalsocialisme alemany no permetés representacions de Parsifal durant la Segona Guerra Mundial a Bayreuth, atès el pacifisme inherent al seu llibret, cosa que demostra fins a quin punt una partitura com aquesta (i com tantes altres) són susceptibles de moltes interpretacions.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close