L’aposta decidida pel talent del planter és amb tota seguretat la iniciativa més exitosa que ha emprès la direcció del Liceu en els darrers anys.
Recital Sara Blanch i Pene Pati
Àries i duets d’òperes de Bellini, Donizetti, Gounod i Verdi. Piano: Giulio Zappa.
Gran Teatre del Liceu, Barcelona. Divendres, 24 de març de 2023.
El recital d’aquest divendres era ja un encert abans de produir-se i el resultat final tan sols prova que l’audàcia —duta amb intel·ligència— obté ben sovint la seva recompensa. El cartellone era simple i no necessitava presentacions: la soprano Sara Blanch (Darmós, 1989), formada a la casa i referent indiscutible de la nova generació de la lírica catalana, acompanyada per la joveníssima promesa basca, el tenor Xabier Anduaga (Sant Sebastià, 1995). L’atzar va voler que una indisposició per motius de salut ens privés de la presència d’Anduaga i, per tal causa, assolís l’oportunitat d’estrenar-se al Liceu un altre tenor emergent, el samoà Pene Pati.
Ni el so d’una alarma malastruga al bell inici de la funció, ni tan sols el bram d’un audiòfon impertinent fent el boig per la platea, foren capaços de desmillorar la vetllada majúscula que ens va oferir la Blanch. El timbre és d’una homogeneïtat admirable, d’una calidesa opaca i sensual en el registre central, que transporta amb dolçor en els aguts. Tot ell al servei d’una línia belcantista impol·luta. En l’ús dels abbellimenti més subtils, la factura és d’una orfebreria fina. Esplèndida, així mateix, en els focs artificials —tal com ens va demostrar en la Lucia—, si bé segurament és en les parts més líriques on es desvela com una intèrpret veritablement excepcional, tot mostrant-nos el seu ampli ventall de matisos expressius. En totes les intervencions va estar exquisida, però guardaré especialment pel record la seva versió de l’ària de la Marie de La Fille du régiment. Antològica.
Va servir d’acompanyant l’instrument solar, generós i dúctil de Pene Pati, que s’estrenava al Liceu. És d’agrair que entomés la invitació d’urgència del teatre tan sols un parell de dies abans de l’esdeveniment. Si amb Blanch s’ha vist que som davant una intèrpret consolidada, madura, en el cas de Pati hi ha motius per pensar que es tracta d’un talent amb marge de creixement. No tan sols la veu és un luxe, sinó que també domina els mitjans per esdevenir un tenor líric de primeríssima categoria —i el vespre passat en va donar proves suficients. Tanmateix, encara li falta acabar de posar tots aquests mitjans —tan valuosos per portar la veu, per lligar-la, per controlar-la— al servei d’una interpretació més refinada, més belcantista. Tot i això, s’ha de valorar, insisteixo, el fet que Pati disposés de poc temps per preparar les peces. En el duet de L’elisir, va posar-se el públic a la butxaca amb el seu carisma despreocupat i proper. Al final del recital, va treure la guitarra —al més pur estil Juan Diego Flórez— per oferir-nos una cançó samoana de propina. Aquell falset falaguer en la seva llengua nadiua fou probablement el moment de tota la vetllada en què va assolir una major comunió amb el públic. Esperem tenir-lo al Liceu durant moltes temporades.
I aquí és on hauria d’acabar la crònica del recital de divendres. Però després de la cançó samoana, va aparèixer Sara Blanch per informar-nos que era una bona hora per una sardana. I la va ballar, i la va cantar. La soprano va oferir-nos una versió memorable de la Cançó d’amor i de guerra que va acabar amb el públic dempeus. Hauria pogut donar-nos qualsevol propina absurda del repertori trillat de napolitanes —o alguna cosa de l’estil. De fet, és exactament el que fan tots, de les patums en avall. Tanmateix, en el seu primer gran recital, la Blanch va decidir regalar-nos una sardana com a propina, en un exercici de personalitat desacomplexada digne d’admirar. Per molts anys, Sara, i ben tornada a casa.