Òpera

Sobre aplaudiments i d’altres rituals

L’ésser humà és un ens ritual i ritualitzat. Vivim del i pel ritual, que va des de dir “bon dia” o “bona tarda” (o senzillament “hola”) quan entrem a una botiga fins als costums propis de les festes de Nadal, passant per encaixar mans o fer un o dos petons quan ens presenten algú. Dels petit ritual com aquests fins a les grans cerimònies (celebracions festives, religioses, polítiques, actes de graduació…) hi ha tot un desplegament que té també les seves especialitats, depenent dels sectors en què dividim la societat o la cultura.

En el cas de la música, els rituals són infinits: callar respectuosament, aplaudir al final o al principi del concert quan surten els intèrprets a l’escenari, vestir de determinada manera, aplaudir per demanar un bis, cridar “bravo” (en masculí), “brava” (en femení) o “bravi” (en plural)… tot plegat, forma part d’aquest ritual. Per no parlar de litúrgies locals i ancorades en el temps i l’espai: després del primer acte de Parsifal, per exemple, és costum que (almenys a Bayreuth) no s’aplaudeixi quan es tanca el teló, perquè al final de l’acte s’ha escenificat una consagració  eucarística. De la mateixa manera que en temps de Setmana Santa, les peces litúrgiques o sacres (rèquiems, misses, passions…) no s’aplaudeixen ni a les esglésies ni a les sales de concerts de molts països centroeuropeus.

Retrat de W.A. Mozart

És clar que tot plegat pot ser molt relatiu, fins i tot per als qui ens agraden els rituals. I també és cert que els costums estan fets per trencar-los, de manera inconscient o deliberada, fins que poden arribar a dissoldre’s, mal que ens pesi: més d’un despistat, a Bayreuth, aplaudeix al final del primer acte de Parsifal, poc abans de ser objecte d’una humiliació pública per part dels qui ostenten els principis sacrosants del Graal immortalitzat per sant Richard Wagner; cada cop més es poden veure bermudes i samarretes amb eslògans més o menys enginyosos entre els assistents a concerts al Palau de la Música o a òperes al Liceu. I el silenci no sempre és respectat en auditoris i sales de concert: hi ha qui xerra fins que la peça porta un o dos minuts interpretant-se a l’escenari; hi ha qui mira el mòbil (molestant amb el llum els veïns del costat); hi ha qui fa fotografies -fins i tot entre el sector de la premsa i crítica musical- i hi ha -i en això em volia fixar especialment- qui aplaudeix entre moviments de peces instrumentals (música de cambra) o orquestrals (música simfònica).

L’aplaudiment, tanmateix, és el pare dels costums ritualitzats en un concert. I cada cop és més freqüent constatar que molta gent aplaudeix després del moviment d’una simfonia o d’un concert amb instrument solista. Les reaccions són diverses: un sector de públic s’indigna per aquesta manca de coneixement del ritual i desaprova els soferts aplaudidors, “humiliats” pels xxxxxiiiiit! per acallar tanta “ignorància”. Per altra banda, -i és bastant habitual- els intèrprets es miren entre si, satisfets de la reacció espontània i positiva dels qui aplaudeixen, mentre que en alguns casos es mantenen impertèrrits per no perdre la concentració. Totes dues són reaccions normals pel que fa als qui ocupen l’escenari.

Al respecte, i fa anys, vaig fer unes reflexions semblants a les que ara exposaré a una musicògrafa que corre per les xarxes i que va escriure sobre aquesta temàtica. Ella va utilitzar el text que li vaig enviar, però sense citar-me, però l’autor que hi havia darrere era un servidor de vostès. Per tant, em puc permetre l’autocita sense que ningú em pugui acusar de plagi. Canviaré, en tot cas, la literalitat de les meves paraules però no el seu sentit.

Escrivia a l’autora de l’article que el debat estava encès i que fins i tot hi havia programadors que no tenien problema en acceptar que s’aplaudís quan el públic volgués, però que caldria conèixer els costums i els rituals que regeixen el concert com a fet social, més enllà de l’artístic.

És clar que es podria fer la pregunta sobre la conveniència o no de l’aplaudiment en el terreny dels esports: ¿s’acceptaria que en un partit de tennis la gent estigués parlant o cridant com en un partit de futbol, o que es vitoregés contínuament un o altre jugador? En cap cas, aplaudir o censurar que es faci no obeeix forçosament a una actitud elitista, però sí que és convenient mantenir certs costums.

De tota manera, aplaudir entre moviments una peça musical (de la mateixa manera que no s’aplaudeix enmig d’un cicle de Lied) tan sols podria ser molest en cas de desconcentració dels intèrprets o fins i tot de part del públic. Potser n’hi hauria prou advertint de la no conveniència de fer-ho, de la mateixa manera que se’ns convida a apagar o silenciar els telèfons mòbils (cosa que no tothom fa).

Tornant als aplaudiments, em permetia recordar a la meva col·lega que, en ocasió d’una edició del Festival Mozart a L’Auditori amb l’OBC, un dels concerts estava patrocinat per una famosa companyia de telefonia mòbil. Gran part del públic era per invitació i poc avesat a assistir a concerts. Dirigia tot un especialista com Christopher Hogwood i al programa s’incloïa enre d’altres una simfonia de Wolfgang Amadeus Mozart. Després del primer moviment, un bon sector va aplaudir abans que uns quants espectadors fessin (féssim?) allò del xxxxxiiit!. Després del segon moviment, va passar exactament el mateix. Davant de les reaccions enfrontades dels espectadors, Hogwood es va girar i els va dir més o menys això: “Aplaudeixin tranquils, perquè això en temps de Mozart ja es feia”. L’home es va ficar el públic a la butxaca i els “xiiiiiites” -ja em disculpareu el joc de paraules- se la van (ens la vam) embainar.

Christopher Hogwood

I és que, efectivament, en una carta adreçada al seu pare Mozart parla en aquests termes de la Simfonia “París” on hi ha un efecte de crescendo-diminuendo: “Al mig del primer allegro, hi havia un lloc que estava segur que els agradaria. Tots els oients es van electrificar i hi va haver un gran aplaudiment. I com que sabia l’efecte que tindria mentre l’escrivia, vaig repetir el passatge cap al final, i van començar a aplaudir de nou… També els va agradar l’andante, i l’allegro final encara més”. Cosa que constata que entre moviments s’aplaudia. I fins i tot enmig d’un mateix moviment, de la mateixa manera que aplaudim una interpretació solista en una jam session en vetllades de jazz o determinats passatges en concerts pop, rock o folk.

En costums, com a gustos, ja veieu que no hi ha res escrit. Ni dat ni beneït.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close