Òpera / Debat

Strauss i Zweig davant l’abisme occidental

Locució de l’article

Veu: Isidre Sánchez, música: Leigh Robinson

El gran atractiu d’aquesta correspondència rau en una qüestió molt més universal. És el vell dilema de l’artista davant les circumstàncies que l’envolten. Perquè ambdós mestres, partint de caràcters ben diferents i de posicions encara més distants, van haver de sumir-se en la foscor del nazisme.

Havia de ser l’òpera, naturalment, allò que unís el músic amb l’home de lletres. Richard Strauss i Stefan Zweig han esdevingut, a la seva manera, referents indiscutibles de la cultura europea de la primera meitat del segle XX. Die schweigsame Frau (‘La dona silenciosa’, 1935) fou el projecte que va aparellar-los. Una aventura artística que més enllà de deixar-nos una òpera bufa encisadora, ens ha llegat una correspondència personal d’allò més suculenta. Aquest estiu, per fi, l’Editorial Acantilado ha tingut la pensada brillant de dur-nos-la a casa. (La desgràcia relativa, això sí, és que ho ha fet exclusivament en castellà.)

Tots els que creguin que aplegar 130 cartes intercanviades entre un compositor i el seu llibretista només pot ser literatura per al melòman més empedreït, han de saber que s’equivoquen de mig a mig. Evidentment, tots els straussians que encara no ho hagin fet tenen el deure imperatiu d’empassar-se el llibre sens falta. Ni que tan sols sigui per admirar la desconcertant sinceritat de l’artista més antidogmàtic del segle XX. «Malgrat tot el que un sàpiga sobre l’art, l’artista és el que menys sap del que realment és capaç. Estem en mans de Déu. Val més no pensar res, però inevitablement un es pregunta: i ara què? (…) Ha d’arribar un a setanta anys per descobrir que, en realitat, el seu fort és el kitsch?» Més enllà d’això, el gran atractiu d’aquesta correspondència rau en una qüestió molt més universal. És el vell dilema de l’artista davant les circumstàncies que l’envolten. Perquè ambdós mestres, partint de caràcters ben diferents i de posicions encara més distants, van haver de sumir-se en la foscor del nazisme.

Fa gràcia veure com tan sols a partir de l’estil és fàcil endevinar-hi una certa jerarquia entre els dos autors. Strauss gasta un to directe, executiu, sense floritures i sempre des d’una sinceritat inapel·lable. Zweig, sobretot en les primeres cartes, es prodiga en el registre epistolar més embafador. Frases aduladores, agraïdes, d’una cortesia carregada. Sap perfectament que s’està adreçant al compositor viu més famós d’Alemanya: «crec que el seu temps és el més preciós d’Alemanya». La llàstima és que massa sovint aquest estil el condemna a sentències poc comprometedores, excessivament epidèrmiques. Tampoc vull que amb això us endugueu una impressió equivocada: dubto molt que el nostre escriptor caigués mai en la falsedat o en la hipocresia. A més, llegir certes descripcions literàries i consideracions artístiques en la prosa luxosa de Zweig és un plaer inqüestionable ­­­­—encara que es tracti de la seva correspondència privada.

Carta rere carta, a mesura que passen els anys, emergeix nítidament el tarannà de cada u. Davant l’ascens del nazisme, Richard Strauss compleix a la perfecció el paper de l’artista acomodatici. Accepta sense massa compliments la presidència de la Cambra de Música del Reich, «per fer coses de profit i evitar alguna desgràcia». Esprem la relació amb Goebbels fins que ja no pot oferir-li cap benefici artístic o personal. Amb el temps, quan els esdeveniments el desgasten, perquè li compliquen la vida, perquè les coses no li surten com volia, el nostre compositor no pot amagar algun rampell despòtic. L’estrena de l’òpera se li embolica perquè el règim nazi es resisteix a permetre una obra d’un llibretista jueu. La Gestapo intercepta la correspondència. Però la tossuderia d’Strauss és més forta: Zweig és l’únic llibretista que vol. Al final, el mateix escriptor acaba expressant-li dubtes de continuar col·laborant artísticament degut a la situació política. Strauss es desespera: «Aquesta tossuderia jueva, és com per fer-se antisemita! Quant orgull de raça i solidaritat! (…) Per mi només hi ha dues categories de persones: les que tenen talent i les que no en tenen…» —li etziba en unes paraules d’una fredor lacerant, d’aquelles que hom devia poder permetre’s abans de l’holocaust. Arturo Toscanini digué un dia: «em trec el barret davant l’obra de Richard Strauss, però me’l torno a posar davant l’home».

A Stefan Zweig, com bé sabem, tot això havia de portar-lo a la tragèdia més absoluta. L’autor d’El món d’ahir assisteix als primers estralls del nazisme des del seu turonet de Salzburg com en una torre d’ivori. És veritablement sorprenent advertir fins a quin punt aquest jueu vienès va obstinar-se a fer veure que tot allò no anava amb ell. «La política m’ha fastiguejat des de sempre i em resisteixo amb totes les meves forces a deixar-me arrossegar per força al joc d’altres persones» —escriu a Strauss a la tardor de 1933. Finalment, Zweig va reaccionar quan les circumstàncies van obligar-lo a prendre partit. Pocs anys després, validaria en la seva pròpia pell, de la manera més cruel, fins a quin punt és cert allò que la política o la fas o te la fan. Llegint algunes cartes, es fa impossible no pensar en l’amarg retret de Hannah Arendt, quan va assenyalar la incapacitat del mestre per conjugar les lletres de la paraula ‘jueu’.

Richard Strauss, Stefan Zweig. Correspondencia (1931 – 1935) Acantilado. Barcelona, juny de 2022.

©Editorial Acantilado
Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close