Òpera

Un ballo in maschera o un ball de bastons de Verdi amb censura

El Liceu presenta a partir del 9 de febrer l’òpera de Verdi basada en l’assassinat del rei Gustau III de Suècia, amb un muntatge pòstum de Graham Vick, posat dempeus per Jacopo Spirei.

Al llarg de la seva vida artística, Giuseppe Verdi (1813-1901) va haver de “ballar” més d’un cop amb una “vella” amiga: la censura. Fos per raons polítiques o religioses, ja des de la quarta òpera, I lombardi alla prima crociata (1843) el músic italià va haver de fer front a imposicions, restriccions i prohibicions de les autoritats de torn. El vast epistolari verdià és ple d’invectives contra la ceguesa i la ignorància dels censors, especialment en òperes com Rigoletto, La traviata o la que ens ocupa ara, Un ballo in maschera.

Inspirada en el llibret que Eugène Scribe va fer per a Gustave III ou le bal masqué amb música de Daniel-François Esprit Auber (1833), l’òpera de Verdi va comptar amb un text d’Antonio Somma que patiria el llast de la censura. El 1843, Saverio Mercadante va presentar a Torí l’òpera Il reggente sobre el mateix tema, traslladant l’acció original a l’Escòcia de 1570. I és que Scribe i en un primer moment Somma van adaptar per al teatre líric un regicidi històric: l’assassinat del rei Gustau III de Suècia, mort el 1792 a causa d’un tret disparat contra ell en un ball de màscares a l’Òpera d’Estocolm.

Retrat de Giuseppe Verdi

El 1858, un cop enllestida l’òpera, Verdi va topar amb la censura de Nàpols, regida pels Borbons en ple context de la reunificació italiana. Aquell mateix any, a París, Napoleó III havia estat objecte d’un atemptat —del que el monarca va resultar il·lès—, perpetrat per l’anarquista Felice Orsini, quan l’emperador i la seva dona es dirigien a l’Òpera… a veure Guillem Tell de Rossini. Sí, la mateixa òpera que es cantaria al Liceu el 1893 quan l’anarquista Santiago Salvador va llençar des del cinquè pis dues bombes “Orsini” provocant la massacre que tots coneixem.

Tornem als fets verdians: la censura napolitana no podia tolerar que es posés en escena un magnicidi reial. I va imposar d’altres modificacions: l’època havia de traslladar-se a l’edat mitjana, el personatge d’Oscar havia de ser un soldat i l’escena del ball de màscares al final de l’obra es prohibia taxativament.

Amb aquestes condicions, Verdi va retirar l’òpera del teatre San Carlo i va decidir dur-la a Roma: el Teatro Apollo de la ciutat eterna acolliria finalment l’estrena d’Un ballo in maschera el 17 de febrer de 1859. I va ser un èxit clamorós. Prèviament, Verdi havia denunciat el San Carlo i el teatre napolità va dur també el músic als tribunals, que van dictaminar a favor del compositor.

La versió de l’estrena a Roma altera la condició del personatge protagonista i el lloc i època de l’acció: Gustau III de Suècia va passar a anomenar-se Riccardo, comte de Warwick i governador de Boston, a finals del segle XVII. Més tard, Verdi va retornar a la versió “europea” de l’òpera, ambientada al segle XVIII i amb el nom de Gustavo per al rei protagonista. Una revisió (titulada Gustavo III) que ha tingut poc èxit i que gairebé mai s’ha representat.

Gravat d’Un ballo in maschera

Més enllà de la censura

Per no parlar de números cantats d’immarcescible eficàcia, com la dolorosa ària d’Amelia al tercer acte (“Morrò, ma prima in grazia”), el duet entre aquesta i Riccardo (“Teco io sto”) al segon i amb una estructura dramàtica de gran originalitat, o el cor de conspiradors al final d’aquell mateix segon acte.

Verdi inclou en aquesta òpera números d’evident romanticisme, especialment vinculats a Riccardo, però també fragments que al·ludeixen al segle XVIII, com ara la música del ball de màscares per a l’escena conclusiva o el personatge d’Oscar, per a soprano lleugera, i que alguns han vist —potser exageradament— com una versió decimonònica del Cherubino de la mozartiana Le nozze di Figaro.

Ara, el Liceu ens ofereix l’oportunitat de tornar a veure aquest gran títol verdià en el muntatge pòstum de Graham Vick i posat dempeus pel seu assistent, Jacopo Spirei, i que es va estrenar a Parma el 2021.

Representada per primera vegada al teatre de la Rambla el 1861, Un ballo in maschera no ha deixat de representar-s’hi al llarg de 167 funcions, la darrera de les quals el 2017. Enrere queda l’escàndol de la versió que va dirigir escènicament Calixto Bieito l’any 2000 i que, per cert, presentava l’òpera de Verdi com a reflex de la podridura i de la corrupció del poder polític. Una temàtica gens allunyada del drama verdià i que, ens agradi o no, continua formant part del nostre dia a dia, en el marc del ball de bastons a què ens sotmeten jutges i polítics, amb llei d’amnistia o sense.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close