L’Òpera de París reprèn l’activitat belcantística amb tres títols paral·lels en la cartellera: ‘Don Giovanni’, de Mozart, ‘Don Pasquale’, de Donizetti, i ‘Lohengrin’, de Wagner, que es va estrenar el passat 23 de setembre. Aquesta nova producció de Lohengrin, exclusiva de l’Òpera de París, ha estat encomanada al cineasta rus Kirill Serebrennikov, que ha transposat volgudament l’acció original de Wagner a un context de guerra, com a manifestació antibel·licista, amb el rerefons del conflicte ucraïnès.
Lohengrin
Música i llibret de Richard Wagner
Alexander Soddy (direcció musical), Kirill Serebrennikov (posada en escena), Tareq Nazmi (Enric l’Ocellaire), Piotr Beczala (Lohengrin), Johanni van Oostrum (Elsa de Brabant), Wolfgang Koch (Frederic de Telramund), Nina Stemme (Ortrud), Shenyang (Herald del rei).
Orquestra i Cors de l’Òpera Nacional de París.
Opéra Bastille
París, 23 de setembre de 2023
Fins el 27 d’Octubre
Aquesta temporada, l’Opéra National de Paris, una de les institucions operístiques més prestigioses d’Europa, ha començat sense director musical, ja que Gustavo Dudamel, a finals de la temporada passada, va decidir rescindir-ne el contracte, per raons personals, després de dos anys de vinculació. El director general del coliseu, Alexander Neef, ha declarat que necessita un temps raonable per a pensar en la persona adequada a qui encarregar la conducció de les regnes musicals en les futures temporades i que, alhora, es complemente amb el recentment nomenat director de la dansa, l’espanyol José Martínez.
La renúncia de Dudamel va obligar a canviar el responsable musical del muntatge de Lohengrin, que estava previst que dirigira el mestre veneçolà, de manera que Alexander Soddy, un jove però brillant director d’origen britànic, fou l’encarregat de la direcció musical. Aquest, però, no va ser l’únic canvi que va experimentar el quadre artístic d’aquest Lohengrin el dia de l’estrena, atès que, per motius de salut, el baix Kwangchul Youn, que interpretava el rol del duc-rei Enric l’Ocellaire, va haver de cancel·lar l’actuació i fou substituït en l’últim moment pel baix bavarès Tareq Nazmi.
Després d’aquest preàmbul anecdòtic, toca anar directe al moll de l’os que és la nova producció de Lohengrin de l’Òpera de París, l’estrena de la qual vaig tenir la sort de visionar. El que més crida l’atenció d’aquest muntatge és el desplaçament argumental que du a terme el director de cinema i teatre rus Kirill Serebrennikov, que va fugir del seu país natal en 2022. En efecte, la història de Lohengrin, que es detalla en l’òpera de Richard Wagner (1813-1883), es basa en els poemes de Wolfram von Eschenbach (1170-1220) i en les llegendes germàniques recollides pels germans Grimm al començament del segle XIX. En la versió wagneriana es narra la salvació d’Elsa de Brabant, acusada falsament de l’assassinat del seu germà per part de Frederic de Telramund, a través de la intermediació del misteriós cavaller Lohengrin, fill de Parsifal i, doncs, custodi ell també del Sant Greal. El cavaller, que sempre apareix sobre un cigne simbòlic, accedeix a casar-se amb Elsa sempre que ella no li’n demane la procedència. Tanmateix, Frederic de Telramund i la seua esposa, Ortrud, maquinen perquè Elsa insistisca en la pregunta al cavaller misteriós, cosa que finalment ocorre, de manera que provoca la partida de Lohengrin però, abans de marxar, ressuscita el germà d’Elsa perquè ocupe el tron que desitjaven Frederic de Telramund i Ortrud.
De tot això, no se’n va poder veure res en la proposta artística de Serebrennikov, llevat dels personatges, és clar, ja que el cineasta rus col·loca tota l’acció en un context bèl·lic. En aquesta versió, Elsa és una jove traumatitzada per la guerra, que ha provocat la mort del germà. En el seu món interior predominen els deliris i les visions pertorbadores, fins que Lohengrin, una espècie d’àngel salvador, la rescata juntament amb altres cavallers i experimenta un èxtasi. No obstant això, els àngels i cavallers que la rescaten no són més que altres visions, ja que en realitat són treballadors del psiquiàtric regentat per Telramund i Ortrud. Tots dos no saben com sanar la ment d’Elsa, que continua torturada a causa de la guerra. El psiquiàtric esdevé un hospital de campanya enmig del combat, on el rei Enric l’Ocellaire i el misteriós cavaller Lohengrin encapçalen les tropes d’un dels dos bàndols, mentre Elsa continua experimentant al·lucinacions que Telramund i Ortrud són incapaços de calmar. A la fi, el camp de batalla esdevé el protagonista i acaba convertint-se en una fosa comuna, que recull els morts d’un guerra perduda, atès que el cavaller misteriós, que pensaven que els portaria a la victòria, finalment desapareix.
La transposició pot resultar una mica forçada però la voluntat de Serebrennikov és posar damunt de la taula no només els morts d’una guerra, sinó també els traumes i les ferides íntimes que se’n deriven. Sembla que a ell li preocupa poc la història original, ja que en les seues paraules “la música està per damunt de la història, és ben coneguda des de fa prop de dos-cents anys [Lohengrin es va estrenar en 1850] i cadascú la pot escoltar a casa. Les persones quan van a l’òpera volen experimentar i jo no vull que n’isquen pensant-se que han perdut quatre hores de la seua vida”.
L’aposta era absolutament arriscada i, tot i que el resultat general fou òptim, la coherència global tingué certs punts febles a causa de la complexitat de la proposta estètica i d’alguns elements escènics. La concepció dels tres actes com tres ambients completament diferents estigué molt aconseguida visualment parlant, amb l’ús de recursos com la compartimentació dels espais, les projeccions cinematogràfiques que contribuïen a crear les atmosferes volgudes, les càmeres que projectaven primers plànols dels cantants, la trilocació de la protagonista, etc. Tanmateix, hi hagué altres aspectes que no foren especialment reeixits, com la il·luminació de certs moments amb vares de llum, els moviments de les parets sense cap sentit, o certes accions actorals més aviat encotillades.
Enmig d’aquesta plasmació dels horrors provocats per la guerra, com una espècie d’espill del conflicte que es viu actualment a Europa, les veus del cast foren, en general, d’una gran qualitat artística. Comptat i debatut, des dels protagonistes fins als secundaris i, sense oblidar la notorietat del cor, l’estrena de Lohengrin fou un festival de grans intervencions ajudades per una direcció musical fluida i sensible als cantants. Tareq Nazmi, com a Enric l’Ocellaire, fou una grata sorpresa per al públic en tant que substitució d’última hora, ja que la seua veu profunda i tenebrosa acompanyava a la perfecció el seu paper. De Johanni van Oostrum, en el paper d’Elsa de Brabant, en destacaria la musicalitat, el timbre vellutat en els aguts i la seua presència en l’escenari. Però els qui realment foren els protagonistes de la vetlada foren el tenor Piotr Beczala, que va oferir un Lohengrin amb tota la seua puresa, el baríton Wolfgang Koch, com a Frederic de Telramund, amb una actuació vocal i actoral impecable i, sobretot, la gran mezzo wagneriana Nina Stemme, que amb la seua veu carnosa i sublim feia vibrar el públic a cada intervenció. De fet, Stemme i Beczala van veure al final com els espectadors els aclamaven apassionadament dempeus.
Quant a la interpretació musical de l’orquestra i el cor de la casa, val a dir que estigué marcada tothora per l’experiència dels integrants i per la visió fresca del jove director Alexander Soddy, que es mostrava atent a tots els participants, incloent-hi la banda interna o els metalls que sonaven a la sala. A més, convé ressenyar que, en la gran actuació del cor, hi tingué molt a veure la seua directora musical des de fa uns pocs anys, Ching-Lien Wu, que ha estat capaç de convertir una coral un tant desllavassada en un dels cors d’òpera més potents d’Europa.
Al capdavall, la guerra continua sent un argument d’actualitat, perquè malauradament segueix colpejant-nos amb força. Serebrennikov té en la ment la guerra a Ucraïna, com a paisatge i quasi com a personatge, i aconsegueix crear-hi una sort de deconstrucció de Lohengrin, on el dolor motivat per les pèrdues injustes dels conflictes bèl·lics senyoreja de principi a fi. La proposta estètica és bella, però el muntatge és complex i planteja preguntes i reflexions que, en ocasions, ens allunyen del contingut musical expressat per Wagner. Això podria veure’s com el contrapunt negatiu de la vetlada i que, potser, una part del públic va compensar amb una esbroncada quan Serebrennikov i el seu equip tècnic eixiren a l’escenari. Com ja se sap, a l’Òpera de París, la cridòria en les estrenes està inclosa en el pressupost de producció.
