Òpera

Un immens calidoscopi anomenat òpera

No hi ha cap art com el gènere operístic a l’hora de satisfer una varietat tan gran de sensibilitats. Per copsar-ho, tan sols fa falta caçar al vol alguna de les impressions disperses que s’intercanvien en acabar una funció.

Xerrar sobre una passió compartida és una de les aficions que l’animal social practica amb més fal·lera. La immensa majoria de vegades, aquest acte social s’esdevé per una pulsió essencialment egoista; té molt més a veure amb satisfer una necessitat existencial imperiosa, irrefrenable, que no pas amb la voluntat d’establir un diàleg real. Per això, aquestes converses quasi sempre estan destinades a naufragar. Quan hom pensa en les morterades d’hores llançades en discussions bizantines, en totes les xerrameques fútils, banals, que cada dia produeix la humanitat, la magnitud del desgavell fa esfereir. De fet, a vegades sembla que si l’home té aficions és precisament per poder parlar-ne. La conversa que suscita un passatemps determinat és tot sovint una forma de passar l’estona infinitament superior al passatemps mateix. En menor o major mesura, totes les activitats enginyades per l’home estan subjectes a aquest fenomen. Ara bé, és evident que cada època es reserva les seves fílies predilectes. La cultura dels nostres dies, per exemple, ha fet de la tertúlia futbolística i la política una font inesgotable d’entreteniment.

Jo, com a grandíssim bocamoll, he de reconèixer que sempre m’ha faltat temps per fer-la petar —si ha fet falta, per damunt de les meves possibilitats— sobre tota afició que m’ha cridat l’atenció en algun moment de la vida. Si hi ha una afecció que puc afirmar haver conreat amb certa profunditat, aquesta és indubtablement l’òpera. Com és sabut, l’òpera —el món de l’art en general— genera un grau d’expectació pública més aviat limitat. Tanmateix, he pogut constatar com l’aficionat operístic en concret, és un ésser àvid de comunicació; necessitat d’expressar irremissiblement el seu criteri obligat; predisposat, fins i tot, a discutir l’actualitat del sector com només ho faria el futboleru més recalcitrant.

La passió, la vehemència, que poden sobrevenir en una conversa operística és només a l’abast de molt pocs esports. I a mi, això —lluny d’horroritzar-me— em sembla un acte essencial, fonamental per poder comprendre el valor veritable de l’obra d’art operística. Perquè la gran lliçó d’aquestes converses, de tots aquests intercanvis apassionats, és que ens mostra fins a quin punt l’òpera és un objecte calidoscòpic, ens ensenya com cadascú va a cercar-hi una cosa diferent en ella. No hi ha cap art com el gènere operístic a l’hora de satisfer una varietat tan gran de sensibilitats. Ni que tan sols sigui per la diversitat de llenguatges artístics que aquest ens ofereix —plàstic, musical, literari, dramàtic—, ja ens obre un ventall amb infinites possibilitats de rebre el seu producte. Per copsar-ho, tan sols fa falta caçar al vol alguna de les impressions disperses que s’intercanvien en acabar una funció. Aquestes són d’una naturalesa tan desigual, que a vegades és com si tota aquella concurrència sortís de veure espectacles completament diferents. Hom se n’adona llavors fins a quin extrem és valuosa la raresa de l’obra operística. Estic convençut que en comptadíssims casos succeeix un cas semblant. És un patrimoni únic de l’òpera que un mateix fenomen aplegui tanta gent que espera d’aquest coses tan diferents.

El compositor alemany Richard Wagner, segurament l’operista més important de tots els temps, va encunyar el terme Gesamtkunstwerk (“obra d’art total”, traduït literalment al català) per referir-se al seu art.

Però la diferència entre aquells que van a cercar-hi una partitura estimada o un bon libretto, un cantant predilecte o un bon regista, no és pas més gran que la dels acòlits de l’estil. Perquè rere una disputa inofensiva sobre la interpretació concreta d’un passatge o d’un rol determinat, s’oculta sovint una discrepància molt més profunda, molt més definitòria. Moltes vegades, aquestes discussions desvelen la idea subjacent que hom té del drama operístic i del que aquest li pot oferir. Emergeix llavors l’esteta impertèrrit, addicte a la puresa tècnica; també l’esperit ensopit, a la recerca d’una bona sacsejada; i, al contrari, l’ànima inquieta que es deleix per temperar-se; o aquell caràcter somniador que, en la intimitat de la imaginació, s’abandona a passions inconfessades; o, fins i tot, aquell que va a cercar-hi un passatemps que algú jutjarà més frívol, més brutal —però que és malgrat tot veritable, igualment autèntic.

I quanta informació no revelen les preferències sobre una veu concreta, sobre un estil musical determinat! En aquest punt, especialment, hi intervenen d’una forma decisiva les institucions i els seus programadors. Perquè és evident que, al llarg dels anys, un teatre d’òpera acaba cisellant la sensibilitat del seu públic. Si —per exemple— se’m preguntés pel nostre Liceu, us diria que aquest ha modelat un públic d’una sensibilitat més italiana que francesa, més verista que belcantista, manifestament més wagneriana que straussiana… Pel que fa a les veus, podríem fer el mateix exercici —però aquesta qüestió val més no tocar-la, que encara prendríem mal. La pregunta rellevant, tanmateix, encara resta irresolta. Encara ens faltaria esbrinar en què consisteix estar definit per una sensibilitat concreta; i com ens implica això, fins a quin punt ens determina. Però aquest és, segurament, un tema per un altre article. Bé, per un, o per uns quants milers més —ves a saber.

Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close