Òpera

Un llegat en bé de l’excel·lència operística

Die Frau ohne Schatten. Richard Strauss (1919)
Direcció musical: Christian Thielemann. Direcció d’escena: Vincent Huguet. Elza van den Heever, Andreas Schager, Tanja Ariane Baumgartner, Michael Volle, Elena Pankratova, Clemens Unterreiner. Chor der Wiener Staatsoper. Orchester der Wiener Staatsoper.
Wiener Staatsoper. Viena, Àustria. Dissabte, 14 d’octubre de 2023.

No hi ha cap ciutat com Viena a l’hora de calibrar la força que pot prendre una tradició musical. De totes les pàgines que ha escrit la història operística vienesa, Richard Strauss n’ocupa sens dubte una de les més glorioses. De fet, hi ha cert rastre d’aquesta relació que sembla indissoluble, com si romangués determinat per herència genètica. Encara avui, quan hom escolta la Filharmònica de Viena interpretant Strauss, en el llustre exultant i voluptuós dels metalls, en el vibrato mòrbid d’algun solo de corda, s’hi percep el segell d’un saber fer únic i intransferible. Si, a més, l’artefacte està comandat pel més gran especialista viu en la matèria, és molt probable que el resultat esdevingui immillorable. La dona sense ombra de Christian Thielemann és un prodigi de teatralitat i musicalitat. Malgrat l’envergadura orquestral, és producte d’un equilibri admirable, que parteix d’un respecte absolut envers la paraula —obeint el precepte straussià més sagrat. Explosiu, però sempre compensat en els esclats orgiàstics de la partitura; d’una orfebreria finíssima en els moments cambrístics. Tant li fa el nombre de vegades i de versions que hom pugui haver escoltat aquesta òpera, car una direcció com aquesta sempre estarà destinada a descobrir-te algun color nou en una fusta solitària, una bellesa tímbrica insospitada. Al final de la funció, Thielemann fou distingit com a membre honorari de la casa. Fa tota la pinta que es pretén apuntalar una altra d’aquelles tradicions felices que els vienesos saben gestionar com ningú.

Per culminar una feina com aquesta, és imprescindible que la posada en escena compleixi amb la seva part. Sobretot en una òpera com Die Frau ohne schatten, atmosfèrica, impregnada d’un misteri teatral molt particular. Ja vam comentar, arran de la producció de Baden-Baden pel darrer Festival de Pasqua, fins a quin extrem és perillós potinejar els grans temes de l’obra. El missatge ètic, amb tots els seus símbols i la seva immensa complexitat, ja va encarregar-se el geni de Hofmannstahl de plasmar-lo en el llibret. La tasca del regista, en aquest cas, rau en representar, amb més o menys gràcia, el conte de fades que l’acompanya. Això és exactament el que fa Vincent Huguet a Viena, i amb una gràcia notable. La gran virtut de la proposta d’Huguet és la senzillesa: el fet de saber que la foscor i l’altura poden ser recursos inigualables per expressar l’inconegut; que un teló baixat pot proveir un intimisme colpidor al preludi d’una escena solista, alhora que servir perfectament de transició entre el món dels humans i el món de les altures. Fins i tot les poques llicències que Huguet es pren pel camí —com la història d’amor carnal que l’Emperadriu manté amb Barak— serveixen per reforçar el sentit original del llibret, en lloc de trair-lo. Amb moltes ganes de veure’l a casa el mes vinent, en la proposta escènica per la gala del centenari de Victoria de los Ángeles al Liceu. No crec exagerar massa si us dic que es tracta d’un dels homes de teatre més prominents del panorama operístic actual.

El quintet vocal protagonista correspongué a l’altura de les circumstàncies. Destacaren, per damunt de tot, l’Emperadriu d’Elza van den Heever, d’una força lírica imponent, encara més rica en matisos expressius que a la versió de Baden en què la vaig conèixer; així com el magnífic Barak del baríton alemany Michael Volle, de fraseig exquisit. L’instrument d’Andreas Schager té el color i les qualitats d’un tenor dramàtic com Déu mana. Amb tot i això, les inclemències d’altura a què Strauss sotmet l’Emperador —sobretot en el tercer acte— adverteixen en l’austríac una línia canora no del tot refinada. La Dida de Tanja Ariane Baumgartner és interpretativament impecable, si bé delata certes irregularitats en els extrems de la tessitura. La Tintorera d’Elena Pankratova és un luxe de principi a fi, solvent en tots els registres, amb un timbre de bellíssims colors. Malgrat la frustració i l’amargor que hi ha implícits en el personatge, la russa tenyeix la interpretació d’un lirisme deliciós; quan convé és càustica, ferotge, però sense caure mai en l’estridència. El seu proper compromís és a casa, a la Turandot del Liceu. Aprofiteu, els que encara no tingueu entrada, perquè apunta a una princesa xinesa d’antologia.

Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close