Òpera

Un Txaikovski majúscul torna al Liceu

El Gran Teatre del Liceu reposa, per quarta vegada, un dels seus espectacles més sensacionals, Píkovaia dama (La dama de piques), la penúltima òpera de Piot Illitx Txaikovski. Bon moment per parlar d’aquesta obra majúscula.

La producció operística de Txaikovski (1840-1893) inclou dotze títols, onze si tenim en compte que Les sabatetes és una revisió a fons d’una obra anterior, Vakula el ferrer.

Admirador de Glinka, de qui va veure unes funcions d’Una vida pel tsar el 1849, Piotr Illitx Txaikovski va ser contemporani de la inflexió estètica de l’òpera russa, sobretot a partir de 1855. De fet, a partir d’aquell any, que coincideix amb la desaparició del ferri regnat del tsar Nicolau I, la música russa busca unes solucions que, sense defugir el nacionalisme imperant en l’època, s’obrís a les noves tendències de la música occidental, especialment de França i d’Itàlia. La mateixa visita que el compositor faria a París el 1875, i que li va permetre veure unes funcions de l’òpera Carmen, recentment estrenada (i que a Rússia va arribar el 1878), així com la seva admiració per Mozart, de qui el 1886 va arribar a llegir (també a París) la partitura autògrafa de Don Giovanni, van influir decisivament en les seves òperes de maduresa. Per contra, l’obra de Wagner no va interessar especialment el compositor rus, que titllava l’autor de L’anell del Nibelung de profundament avorrit.

Piot Illitx Txaikovski

La dama de Piques (Píkovaia dama) és la penúltima òpera de Txaikovski. El llibret, del mateix compositor i del seu germà Modest, s’inspira en la breu novel.la homònima d’Alexandre Serguèievitx Puixkin, un autor que Txaikovski ja havia fet servir per a Les sabatetes i Ievgueni Onegin i habitual com a font d’inspiració d’alters compositors contemporanis de l’autor d’El llac dels cignes.

L’hivern de 1890, Txaikovski era a Florència, on va començar a gestar la partitura de la nova òpera després de quatre anys d’inactivitat en el terreny líric. En tan sols vuit setmanes, la partitura va quedar enllestida com a esborrany i el 7 d’abril el compositor rus deixava la ciutat toscana per traslladar-se a Roma, on orquestraria l’obra, tot i que la conclusió de la partitura no arribaria fins a finals d’estiu, a la localitat russa de Frolovskoia. El final de la feina es va veure enterbolit pel drama familiar que vivia Txaikovski, la germana del qual, Sasha, agonitzava devorada per la morfina i l’acohol a què era addicta. La tardor també va complicar les coses, perquè en aquell temps Txaikovski va trencar definitivament amb la que havia estat durant més de deu anys la seva mecenes, l’empresària comtessa Nadezhka von Meck, quan aquesta es va assabentar de l’homsexualitat del músic.

Píkovaia dama (La dama de piques)

Traslladat a Sant Petersburg, el compositor es va incorporar als assajos de l’òpera al teatre Mariïnski, on La dama de Piques es va estrenar el 19 de desembre de 1890. L’èxit va ser clamorós a jutjar pels bravos, les corones de flors llençades al compositor i els aplaudiments que interrompien ara i adés la representació. Amb tot, les crítiques van mostrar divisió d’opinions i al cap de poc més d’un mes, la nova òpera va desaparèixer del teatre de la capital imperial. En canvi, les funcions de La dama de Piques al teatre de l’òpera de Kiev van constituir un prolongat i sincer èxit d’ença de la primera funció, el 31 de desembre. Fins i tot el 1892, any de la mort del compositor, Txaikovski va tenir l’oportunitat de comprovar com La dama de piques era una de les òperes preferides del públic de Praga, on es representava l’obra amb gran èxit.

Amb els anys, i més d’un segle després d’aquelles funcions, La dama de piques és una de les obres cabdals de l’òpera russa i un títol fonamental de la producció de Txaikovski, a més de Ievgeni Onegin i dels seus ballets.

La música de La dama de Piques, com la de Ievgueni Onegin, segueix precisament la influència de la música occidental que Txaikovski havia assimilat en la seva etapa de formació, gràcies al cosmopolitisme dels seus mestres i després col.legues, Nicolai i Anton Rubinstein. Amb tot, i a diferència de Ievgueni Onegin, aquesta òpera conté números tancats entre recitatius acompanyats, de manera que la tradició clàssica manté un fil vertebrador pel que fa a l’estil compositiu de la peça.

Al Gran Teatre del Liceu tindrem l’oportunitat de veure per quarta vegada la producció signada per Gilbert Deflo, de regust eminentment clàssic i que suposa una de les produccions pròpies més interessants de les que ha gestat el teatre de La Rambla els darrers anys: es va veure per primera vegada el 1992 i hi ha tornat el 2003 i el 2010. Que ningú se la deixi perdre.

Gilbert Deflo
Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close