Òpera

Una obra de contrastos: L’incoronazione di Poppea

El Liceu reposa un títol que va veure’s per primera vegada a Barcelona el 2009: ‘L’incoronazione di Poppea‘, la darrera òpera de Claudio Monteverdi. Expectació màxima davant d’una proposta amb un binomi explosiu: Jordi Savall a la direcció musical i Calixto Bieito com a director d’escena.

Venècia, 1642. Ja fa cinc anys que la ciutat dels canals ha estat la primera en obrir teatres oberts al públic que paga la seva entrada per assistir a un nou espectacle fins aleshores destinat a espectadors d’entorns cortesans: l’opera per musica, o el dramma per musica, gestat amb l’objectiu de recuperar l’esperit fundacional del teatre, a l’antiga Grècia, on les tragèdies eren parcialment o totalment cantades. En dona testimoni Aristòtil a la seva Poètica, un tractat incomplet la darrera part del qual, avui perduda, estaria dedicada a la comèdia. (Una part, val la pena recordar-ho, que és objecte nuclear de la trama d’El nom de la rosa d’Umberto Eco, que ubicaria l’única còpia del text aristotèlic al sinistre monestir on s’ubica la genial novel·la).

Aquell 1642, un ancià Claudio Monteverdi (1567-1643) presentava la que seria la seva darrera òpera. I, sense ser-ne conscient, obria una nova línia dramàtica de les opere per musica: la que parteix d’una trama argumental no pas mitològica, sinó històrica.

Monteverdi

Giovanni Francesco Busenello, autor del llibret inspirat en el repudi de l’emperador Neró de la seva esposa Octàvia per casar-se amb la cortesana Popea, era membre de l’Accademia degli Incogniti. La institució, fundada a Venècia el 1630, vetllava per la recerca en diversos camps de les arts, les lletres i les ciències sobre la base d’un lliurepensament allunyat de l’esperit dogmàtic de la Contrareforma. En certa manera, l’esperit lliure que planava sobre la capital del Veneto permetia i afavoria els principis dels Incogniti. I, en certa manera, L’incoronazione di Poppea participa d’aquella doctrina lliberal i amanida amb cert relativisme moral o directament amb una clara amoralitat.

Teatre venecià del segle XVII

Una òpera de contrastos

L’incoronazione di Poppea, a banda de ser una obra que s’inspira en una situació i en uns personatges documentats històricament, participa d’uns contrastos que van de l’erotisme explícit a escenes d’esquinçament amorós; de la frivolitat a la seriositat; de la broma a la tragèdia. I sempre amb l’enginy de Monteverdi, fidel a l’estil representatiu propi de la coneguda com a seconda prattica i que troba en escenes com la de la mort de Sèneca (acte II) o l'”Addio Roma” d’Octàvia (acte III) alguns dels millors moments melodramàtics de la història del gènere.

En efecte, quan Octàvia s’acomiada de Roma també ho fa dels plaers eròtics viscuts amb Neró i dels privilegis que fins ara ha gaudit com a emperadriu. D’altra banda, quan Sèneca s’acomiada dels seus mentre s’obre les venes (un suïcidi ordenat pel mateix Neró), el lament dels seus amb els implorants “Non morir, Seneca” reflecteixen les incògnites davant d’una nova etapa, quan Neró es casi amb Popea i la faci pujar al tron de Roma.

Un cas a part seria el del duet conclusiu de l’òpera, “Pur ti miro”, el primer gran duet d’amor de la història, i que no és d’autoria monteverdiana: sembla que aquesta pàgina hauria estat escrita per Benedetto Ferrari per a unes funcions de l’òpera a Nàpols el 1651, nou anys després de l’estrena veneciana i vuit anys després de la mort de Monteverdi.

Retorn al Liceu

La darrera òpera monteverdiana va arribar al Liceu per primera vegada el 2009. Vuit anys més tard s’hi va tornar a sentir, en versió de concert. I ara torna amb la producció que el 2018 va signar a l’Opernhaus de Zurich el sempre interessant Calixto Bieito. Fidel al seu llenguatge, el dramaturg d’adopció catalana presenta un espectacle en què les obsessions travessen de punta a punta el relat de la seva posada en escena.

Caldrà veure com encaixa el llenguatge de Bieito amb l’opció filològica de Jordi Savall, que ja va presentar al Liceu (1993 i 2001) L’Orfeo de Monteverdi amb una posada en escena de Gilbert Deflo radicalment diferent a la dimensió estètica de Bieito. L’expectació, en aquest sentit, és total.

Ho és també per l’equip vocal, amb les veus de David Hansen (Nerone), Julie Fuchs (Poppea) Magdalena Kožená (Ottavia) i Xavier Sabata (Ottone) entre d’altres.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close