Òpera

Uns contes ben servits a Palma

Theodor Adorno va escriure un dia que l’òpera, quan més propensa és a esdevenir una paròdia de si mateixa, és quan més s’acosta a la seva essència. Segurament per això Les Contes d’Hoffmann sigui un clàssic incombustible del gènere, destinat a fascinar generació rere generació d’acòlits operístics. Aquests contes que en veritat són una òpera dins l’òpera mateixa, on els personatges es desdoblen i es multipliquen, a mig camí entre la caricatura i la personalitat autèntica, que riuen i ploren embolcallats permanentment d’una volguda seriositat fallida… Aquests contes han provat ser un vehicle artístic inigualable per a transportar emocions.

Tot això ha sabut plasmar-ho magníficament bé Vincent Huguet en aquesta producció provinent de Bordeus. Si bé és cert que pel camí s’ha pres alguna llicència en la lectura dramàtica de l’obra —res forassenyat, no us penseu. Sempre he cregut que, disposant d’un pressupost prou sucós, és relativament fàcil reproduir d’una forma més o menys eficaç tots els artificis, els petits trucs, que reclama la fantasia hoffmanniana. Per contra, explicar la història des de la simplicitat i la claredat —com és el cas que ens ocupa— és tota una altra cosa. Una impressió personal que guardaré pel record: a l’inici de l’acte de Venècia, en el moment de la cèlebre barcarola (un cant a l’ebrietat i a la sensualitat) hi apareix un sepeli — qui sap si el d’Antonia (?)— que revesteix l’escena d’una estètica característicament sorrentiniana.

Hoffmann anava a càrrec de Ramón Vargas, que un dia pogué anomenar-se degà de la gloriosa generació de tenors que la nació mexicana oferí al món. Però els anys no perdonen. La veu ha perdut qualitat i el que se’n ressent sobretot és el cant. És cert que es tracta d’una partitura implacable pel tenor protagonista. Aquest és un rol que exigeix no tan sols la tècnica, sinó també la frescor, la seguretat, de la plenitud vocal per lligar frases llargues, per portar la veu a la part més compromesa de la tessitura. Ja vam dir que la prova del cotó per aquest paper és l’ària del darrer acte «O Dieu! de quelle ivresse…». En aquesta, Vargas va veure’s en un considerable compromís. I això que van executar-se certs retalls a l’obra que l’afavorien. Era la primera vegada que l’escoltava i mentiria si no us digués que he sentit certa decepció de fer-ho en aquestes circumstàncies.

L’altra cara de la moneda fou la Musa d’Annalisa Stroppa. Parlar d’ella és fer-ho d’una mezzo de raça, de veu gruixuda, vibrada. Servint-se d’una línia de cant irreprotxable, va brodar una interpretació de caràcter, d’una gràcia distingida i veraç. Apassionada i vehement a «Vois sous l’archet frémissant», consoladora i redemptora a «Des cendres de ton cœur», va reivindicar-se com una acompanyant de luxe del poeta embriac.

El menorquí Simón Orfila va signar un dimoni notable. La seva veu poderosa fou alhora prou mal·leable per dibuixar amb estil els quatre perfils del diable. Remarcable la seva versió de la preciosa ària «Scintille diamant» — a la que només se li podria retreure una emissió un pèl dura. Pel que fa als amors d’Hoffmann, la francesa Pauline Texier va encarnar la virtuosa Olympia, i ho feu amb una coloratura precisa i amb aquell punt just de candor que és tan important en el personatge. D’Antonia, Giulietta i Stella se n’ocuparen les mallorquines Marga Cloquell, Marta Bauzà i Natalia Salom, respectivament. Totes tres ho feren amb solvència, per bé que va destacar especialment la inspirada Antonia de Cloquell. Pel que fa a la resta de solistes, no voldria deixar de mencionar el mataroní Josep Fadó, que va desplegar amb soltesa la seva faceta més còmica en les parts de Cochenille i Frantz, i va complir a bastament en les d’Andrés i Pitichinaccio.

La taiwanesa Yi-Chen Lin va dirigir amb més narrativa que poètica la Simfònica de les Illes Balears. En alguns passatges vaig trobar-hi a faltar aquell accent, aquell matís irisat que plegats fan de la partitura offenbachiana una peça màgica. Correctíssim el Cor del Teatre Principal.

La funció va començar de dia i va acabar al caient de la mitjanit. A la sortida del teatre, en la nit palmesana ja s’intuïa el perfum de l’estiu.

Les contes d’Hoffmann. Jacques Offenbach
Orquestra Simfònica de les Illes Balears i Cor del Teatre Principal
Direcció musical: Yi-Chen Lin
Direcció escènica: Vincent Huguet
Teatre Principal. Palma
Divendres, 10 de juny de 2022

Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close