Òpera

Verdi i Pirozzi electritzen Peralada

Dissabte passat, als jardins del Castell, la napolitana Anna Pirozzi va demostrar tenir exactament el que es necessita per oferir-nos una Abigaille sense concessions.

Festival del Castell de Peralada
Nabucco. Giuseppe Verdi (en versió de concert)
George Petean, Anna Pirozzi, Alexander Vinogradov, Silvia Tro Santafé, Mario Rojas, Simon Lim, Fabián Lara i Maribel Ortega. Direcció musical: Nicola Luisotti. Cor i Orquestra titulars del Teatro Real.

El Festival de Peralada ha estat d’allò més oportú d’oferir-nos un Verdi primerenc per encetar l’estiu. Al costat dels seus germans més joves, els primers Verdi desprenen una frescor i una lleugeresa molt més escaient a la brisa estiuenca de la nit empordanesa. En aquest cas, s’ha tractat d’un Nabucco que —igual que la Tosca de la temporada passada— ha arribat al Castell amb una marcada empremta madrilenya. Ara bé, certes modificacions respecte a les funcions del Teatro Real han menat, segurament, a un resultat encara més avantatjós pel públic català.

El Verdi de la primera època és aquell simpàtic compositor que escriu òperes amb noms masculins, però on les sopranos són les veritables protagonistes. En retorn, això sí, cerca en elles a autèntics totterrenys, reclama versatilitat tècnica al llarg de tota la tessitura. El paper d’Abigaille, pròdig en canto di sbalzo, és segurament el rol més emblemàtic dels de la seva corda. Posar-se en la pell de la venjativa esclava és, a més, un caramelet interpretatiu d’un atractiu innegable. La soprano disposada a afrontar el paper tan sols ha d’estar segura de tenir allò que fa falta per sortir-se amb la seva. I dissabte passat, als jardins del Castell, la napolitana Anna Pirozzi va demostrar tenir exactament el que es necessita per oferir-nos una Abigaille sense concessions. Soprano de veu gràvida, d’una densitat opaca en la zona central. Ferm registre de pit. Dispara uns aguts que són míssils de precisió, de punta afiladíssima, d’un metall insultant. Som davant una drammatico d’agilità dreta i feta, de les que ja no en queden. I, amb tot, uns mitjans lírics esplèndids per regalar-nos un colpidor finale. Brava. Els liceistes ja estem esperant amb ànsia la seva Lady Macbeth del pròxim febrer.

Vista general de l’escenari en un moment del Nabucco de Peralada. ©Miquel González

L’organització del Festival va encarregar el rol titular al baríton romanès George Petean. El seu Nabucco està cantat amb un fraseig irreprotxable, a la verdiana manera. En l’àmbit interpretatiu, el resultat és ambigu. Com a rei omnipotent i temible cabdill dels assiris és un Nabucco d’escàs relleu. Molt més creïble és, en canvi, com a líder caigut i com a jueu convers. En el gran duet amb Abigaille saltaren les espurnes gràcies a la bona compenetració entre ambdues parts. Al final, va treure el millor de si per oferir-nos un Dio di Giuda portentós, tant vocalment com en intenció dramàtica. Obtingué per això la justa aclamació del públic.

Alexander Vinogradov és un d’aquells solistes que va conquerint-te a mesura que avancen els compassos. El seu Zaccaria no és tenebrós, ni té aquella rotunditat de baix profund a què el cànon ens ha acostumat, però està cantat amb un estil absolutament magistral. El rus revesteix la interpretació del pontífex hebreu d’una delicada noblesa. La seva pregària del segon acte fou un dels moments més brillants de la nit —i això que fou momentàniament acompanyada pel cloquejar d’una badoca cigonya enamorada. 

El toscà Nicola Luisotti va saber donar el tremp i els temps necessaris a una partitura elèctrica que també concedeix espai a un lirisme més refinat. El Cor Intermezzo i l’Orquestra Simfònica de Madrid van sonar en plena forma —es nota el mes de funcions que porten de rodatge. En alguns passatges, tanmateix, va evidenciar-se un excés de potència que no s’escau del tot al tarannà neobelcantista de l’obra. Una sentida Fenena de Silvia Tro Santafé ­—amb un vibrato potser un pèl excessiu— i un esforçat Mario Rojas en l’ingrat paper d’Ismaele van completar els efectius principals del cast.

A quarts d’una de la nit i després de generosos aplaudiments, la concurrència va abandonar els jardins del Castell. L’efervescència de la música verdiana i dels escumosos empordanesos feien preveure un final de festa improbable.

Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close