Torna al Liceu Macbeth, l’òpera en quatre actes amb música de Giuseppe Verdi i llibret de Francesco Maria Piave i Andrea Maffei (revisió parisenca de 1865). Escrita entre Attila i I masnadieri, va ser la primera de les tres incursions del músic italià basades en William Shakespeare.
Tot i que inscrita en el context dels “anys de galera” o “de presidi” amb què Verdi va definir la seva primera etapa, Macbeth és una obra d’extraordinària maduresa musical i teatral.
Durant la dècada de 1840 i a Itàlia, Shakespeare era un compositor molt maltractat: de fet, les representacions que es feien d’obres com Hamlet, Romeu i Julieta o el mateix Macbeth poc tenien a veure amb els originals shakespearians perquè el que veien els espectadors de la Itàlia romàntica eren adaptacions entre descafeïnades i massa adaptades respecte als originals.

Verdi, que admirava profundament Shakespeare, va voler recórrer a l’original, que considerava una de les màximes creacions humanes. Per això volia que Piave, el llibretista inicialment proposat, escrivís versos curts, per reforçar l’impacte dramàtic que l’obra reclamava.
El compositor, que era també un director d’escena brillant, va instruir llargament el baríton protagonista de l’estrena, Felice Varesi, perquè enfoqués correctament el personatge que dóna títol a l’òpera. Quan va tenir contractat Varesi, Verdi li insistia en la seva interpretació dient-li “Estudiïs la situació dramàtica i les paraules; la música vindrà per si sola. En una paraula, em faria més feliç que servís millor el poeta que no pas a mi”.
Però Verdi va treballar també molt a la vora de Marianna Barbieri-Ninnni, la soprano que havia d’interpretar la carismàtica i fascinant Lady Macbeth, la sanguinària esposa del rei usurpador que, segons el compositor, havia de tenir una brutta voce, és a dir, una veu lletja. La insistència de Verdi per assolir la perfecció es va traduir en més d’un centenar d’assajos al Teatro della Pergola de Florència, on s’estrenaria l’òpera. La Barbieri-Ninni recordava anys més tard com, el mateix dia de l’assaig general, Verdi la va reclamar amb Varesi per a un últim assaig. La soprano va dir-li que ja portaven 150 assajos i el compositor va respondre-li secament: “Molt bé, doncs ara seran 151”. “Sempre recordaré —ens diu la Barbieri-Ninni evocant aquells assaigs— les mirades amenaçadores que Varesi llençava a Verdi a través del foyer. Amb el puny de l’espasa semblava que estava a punt de matar-lo com després mataria el rei Duncan”.
Macbeth és una mostra magistral del Verdi del primer període, però també del Verdi home de teatre, amb un gran interès pels plans sonors i la psicologia dels personatges. Per això es demana als seus intèrprets un treball a fons des del punt de vista teatral

Si Macbeth és el protagonista de l’òpera, la coprotagonista indiscutible és la seva esposa, Lady Macbeth, pèrfid personatge que commina el seu marit a cometre diverses atrocitats, començant per l’assassinat del rei Duncan, la corona del qual cenyirà el cap de Macbeth.
L’òpera, estrenada al Teatro La Pergola de Florència el 1847, s’inscriu en ple període risorgimental de Verdi, quan el compositor era l’autor de la banda sonora del moviment de resistència contra la invasió austríaca d’Itàlia. La música de Verdi com a símbol de resistència, que s’havia iniciat amb Nabucco, es fa present també en Macbeth al principi del quart acte, quan els escocesos, fidels al rei legítim i oposats al règim terrorífic de Macbeth, s’acomiaden de la pàtria escocesa, de la qual s’exilien, amb el cor Patria oppressa.

Ara, el Liceu reprograma una de les òperes més interessants de tota la trajectòria verdiana amb un quadre vocal que desperta interès (i algun desinterès) i, sobretot, expectatives davant de la proposta de Jaume Plensa, que a més de l’escenografia i el vestuari signa també la direcció escènica, i amb la presència al fossat de Josep Pons.