Òpera

Verdi venç a Florència amb un Foscari octogenari

Ja us ho vaig dir i no em cansaré de repetir-vos-ho —fins a risc d’esdevenir pesat: els Verdi de joventut desprenen una personalitat operística esplèndida, inconfusible. I és incomprensible el maltractament i la deixadesa que el repertori actual els propina. Enguany, el Festival del Maggio Fiorentino també s’ha alçat en favor del primer Verdi i diumenge passat va pujar a escena una nova producció d”I due Foscari‘, un dels títols més inspirats i rodons de la primera dècada del mestre.

Orquestra i cor del Maggio Musicale Fiorentino
Director musical: Carlo Rizzi
Director escènic: Grischa Asagaroff
Teatro del Maggio Musicale Fiorentino. Florència
Diumenge, 22 de maig de 2022

Es tracta d’una partitura que conté pàgines musicalment brillants i de gran eficàcia dramàtica —sobretot en el segon acte. Aquesta segona col·laboració del compositor amb el llibretista Francesco Maria Piave ja era el presagi d’una entesa estel·lar que esdevindria crucial en la història de l’òpera. Deixant les dissertacions de banda, si us l’hagués de definir amb una paraula, us diria que som davant una òpera que —per damunt de tot—desborda una italianitat sense concessions, d’una plenitud incontestable.

La lògica manaria començar la crítica musical pels solistes protagonistes, és a dir, per Foscari pare i Foscari fill. Però de totes les criatures verdianes, les sopranos són aquelles que de llarg interessen més al servidor que us escriu. María José Siri posseeix la típica veu que encanta als italians. L’instrument té la consistència d’una spinto plena, de centre ferm i squillo penetrant. A la uruguaiana no se li pot retreure la solidesa admirable del seu cant en els moments més lírics; tampoc la seva intenció dramàtica. Tanmateix, la seva és una execució pràcticament sense matisos, fins al punt de resultar, massa sovint, exasperantment plana. Verdi necessita sopranos generoses en piani i en reguladors d’intensitat. I sobretot, aquest primer Verdi requereix a veritables mestresses d’agilità. Aquest títol, concretament, disposa de dues cabalettas que són autèntica artilleria, dos caramelets d’aquells que —ben rematats— fan d’una tercera solista la reina indiscutible de la nit. En la funció de diumenge, la munició de la senyora Siri no fou més que un tímid, innocent, foc d’encenalls.

A Jonathan Tetelman el vaig conèixer ara fa tres anys en la darrera Tosca liceística i llavors em semblà un Cavaradossi de veu insuficient. Afortunadament, l’instrument és molt més adequat per papers neobelcantistes com és el cas del fill Foscari. El tenor posseeix un timbre atractiu i domina amb seguretat els recursos que li exigeix la partitura. Si bé va començar reservat en la delicadíssima ària del primer acte —mal assistit per un Carlo Rizzi amb tempi excessivament lents—, al llarg de la funció va anar reafirmant-se com un gran valedor del rol. Algun gest va evidenciar una lectura dramàtica del personatge més aviat vulgar. Si bé és cert que la direcció escènica liderada per Grischa Asagaroff —que va assolir un resultat visual convincent— hagués pogut aprofundir més en la dramatúrgia.

I en aquest punt de la crònica és quan apareix l’incombustible, el desconcertant, l’inefable Plácido Domingo. La decisió d’encarregar el rol titular a un home de 81 anys tan sols s’explica, evidentment, per la fama que precedeix el cantant madrileny —el qual passarà a la història, ben segurament, com el tenor més important del segle XX, de bracet amb Enrico Caruso. Baríton improbable, per color i per extensió; solista impossible, perquè les mateixes capacitats fisiològiques li impedeixen articular un fraseig mínimament digne. Aquest baríton és amb prou feines l’ombra del gran tenor que un dia va ser. I, tanmateix, tan sols fan falta mitja dotzena de compassos per adonar-se que Domingo és un animal escènic de primeríssima categoria. Per adonar-se com, malgrat tot, aquella laringe octogenària, exhausta, amortitzada, encara conserva la gràcia de l’instint dramàtic, el favor d’una dicció distingida —perquè res d’això es perd amb l’edat, ans al contrari. Fins i tot la projecció de la veu, aquest ancià la manté en una salut envejable. També en l’art de l’engany i de les trampetes, característic dels cantants decadents, el nostre Foscari és un fuoriclasse.

Al final de la representació, el director artístic de la casa eixí eufòric al palcoscenico per comunicar a la concurrència que aquella era la funció número 4.100 de la història de Plácido Domingo. A la salutació final, l’extenor fou rebut triomfalment per un públic dempeus. Just després, això sí, de caure desplomat a terra simulant la mort del protagonista. Francesco Foscari, igual que Plácido, és un home acostumat a sostenir el poder fins que s’hi veu fora amb la cua entre cames. De totes les arts, l’òpera és aquella que més s’assembla a la vida. Per això sempre et brinda les metàfores més brutals, però també les més cristal·lines. I per això gaudir-la sempre és un espectacle inesgotable, tant patètic com fascinant.

I per descomptat, com sempre, Verdi fou el gran vencedor de la nit.

Ferran Vila i Riera
Economista i crític d'òpera. Col·labora en diversos mitjans culturals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close