Música

Oriol Pérez i Treviño: musicografia i humanisme

Dues novetats editorials del musicògraf manresà palesen el bon estat de salut de les publicacions musicals de casa nostra

Conec Oriol Pérez i Treviño de fa dècades: jo deuria tenir divuit anys i ell quinze (va néixer el 1972) quan coincidíem als passadissos del quart o cinquè pis del Liceu diumenges a la tarda. Eren temps de corredisses per les escales del carrer de Sant Pau, de tertúlies improvisades als entreactes i d’acalorades discussions sobre dos de pit entre nostàlgics de la Tebaldi i vidus de Maria Callas. I l’Oriol, com qui no vol la cosa i sense pràcticament conèixer-me, em va parlar de Philippe Herreweghe i la seva versió de la Passió segons sant Mateu.

A partir d’aleshores, les converses esporàdiques em van convèncer que aquell individu faria grans coses. I així ha estat. Evidentment, m’estalviaré de ressenyar la biografia d’aquest manresà de pedra picada i més encara de recordar els mals moments que va passar en la gestió pública d’un important equipament musical. Perquè el que compta sobretot és la vàlua personal i intel·lectual d’un home insubornable en les seves idees, inconformista amb el món que l’envolta i amb una extraordinària capacitat per defensar amb vehemència i amb un to políticament incorrecte (comme il faut) els valors humanístics i del transcendent en aquests temps de profilaxi, migradesa i estultícia intel·lectuals.

Actualment, la bibliografia de Peréz Treviño és considerable i coincideix amb un bon moment a casa nostra pel que fa a editorials que aposten per la música: als títols que ocasionalment publiquen Acantilado i Galaxia Gutenbergh, cal afegir Ficta i Dinsic, exclusivament dedicades a l’art dels sons. I pràcticament han coincidit en el temps a l’hora de publicar els dos darrers llibres d’Oriol Pérez i Treviño, als quals cal afegir la monografia sobre el TDK Manresa (Crònica sentimental d’una gesta). Figues d’un altre paner.

Un lúcid retrat de Gerhard

Robert Gerhard. Un Quixot amb noblesa d’esperit (Ficta) i Josep Colom. Un pianista de culte (Dinsic) són dues aportacions extraordinàries al món de la musicografia catalana. Perquè Pérez Treviño no es limita a biografia el compositor de Valls i el pianista barceloní, sinó que n’analitza la transcendència, amb aquell esperit humanista al que abans fèiem referència.

El llibre sobre Gerhard és una exploració exhaustiva d’un dels compositors catalans i amb projecció internacional més rellevants de la seva generació. Amb pròleg d’Edmon Colomer, l’Oriol dissecciona la vida del vallenc amb testimonis de primer ordre, des de cartes fins a buidats de premsa. I, tot i el posicionament objectiu de partença, l’esperit inconformista del biògraf ofereix un retrat igualment inconformista del biografiat. Recentment, l’esplèndid documental Revolutionary Quartet. L’enigma Gerhard dirigit per Xavier Bosch i Josep Badell (premi In-Èdit 2023) ha contribuït decisivament a recordar la grandesa del músic. I Pérez Treviño hi té un paper decisiu, enmig de moltes altres intervencions.

Un llibre sobre un pianista excepcional

Amb un to molt diferent, i subtitulat com a “Una autobiografia en converses”, el llibre sobre Josep Colom és altament interessant per desvetllar la personalitat d’aquest pianista excepcional, d’altra banda despreocupat per la seva carrera (no guarda crítiques ni retalls de premsa) però d’una importància cabdal en el nostre panorama musical. Procliu al romanticisme pianístic (Schumann, Chopin, Liszt, Brahms) i a la gran escola hispànica de piano (Falla, Mompou, Granados, Albéniz), Colom és un músic de cap a peus. I Oriol Pérez i Treviño li treu tot el suc, complementat amb suggerents entrevistes amb deixebles (Javier Perianes), col·legues (Josep Pons, Joan Enric Lluna) o fins i tot la germana de Colom, també pianista.

En aquest cas, el títol ja és tot una declaració de principis: Josep Colom. Un pianista de culte. Aquí emergeix el Pérez Treviño proper a l’esperit Sturm und Drang que penso que defineix molt bé la seva personalitat. El moviment estètic (literari, plàstic i musical) del darrer terç del segle XVIII i d’inicis del XIX escau com un guant al tremp i al tarannà de l’autor del llibre. I part de la seva biografia i periple professional i intel·lectual així ho demostren.

No estem, per tant, davant d’un llibre biogràfic sense més. Estem davant del testimoni d’unes converses a través de les quals emergeixen algunes de les preocupacions i inquietuds sobre el fet musical a casa nostra, centrades en un dels pianistes catalans més rellevants dels darrers quaranta anys. I Oriol Pérez i Treviño en sap explorar els aspectes més recòndits, per extreure la persona i el personatge, l’home i l’artista. Es diu que Miquel Àngel tenia la idea platònica que tot preexistia i que per tant quan esculpia treia el marbre sobrer per fer emergir l’escultura que hi havia dins del bloc petri. Oriol Pérez i Treviño fa el mateix amb el pianista català: extreure el retrat precís de la seva personalitat, tot i deixant pendent un espai per al misteri, per a la pregunta sense resposta, com la Música callada de Mompou de la que Colom ha estat intèrpret de referència.

 

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close