Música

­Òscar Briz, 40 anys en 20 cançons

Aquest dissabte 25 de març, Òscar Briz celebra quaranta anys de trajectòria amb un concert al Teatre Principal de València sota el lema “Retrospectiva entre amics”. A continuació intentem desgranar aquestes quatre dècades de dedicació musical en vint cançons que pensem representatives de la seua extensa, diversa i brillant producció.

Si comparàvem l’evolució de tots aquells músics que despertaren la seua vocació en la dècada de 1980 i encara els trobem actius, difícilment trobaríem algú que haja mantingut una coherència musical tan gran al llarg de tots aquests anys i que, a més, haja gestat un obra de les dimensions i transcendència d’Amor & psicodèlia en temps de virus en un moment tan avançat de la seua carrera. La majoria dels seus companys de generació i negociat o s’han retirat o sobreviuen, amb diversos nivells de dignitat, abocats al mercat de la nostàlgia. Només uns pocs —pense en Jesús Barranco, Cisco Fran o Remi Carreres— mantenen una obra viva que encara pot mirar de fit a fit al futur. Òscar Briz n’encapçala la jerarquia sense discussió: ell ha sigut —i, feliçment, encara és— un dels pilars més sòlids i segurs de l’escena valenciana, malgrat que la seua obra mai haja aconseguit arribar a un públic ampli i transversal: un símptoma evident del precari estat de salut cultural d’una societat que no acaba de reconéixer alguns dels seus actius més importants. En compensació, i deslliurat de qualsevol servitud comercial, Briz exerceix una llibertat creativa admirable, compassa el ritme de les edicions als seus cicles vitals i va confegint una obra que de vegades surt a borbollons i d’altres vegades es demora en un procés de maduració calmós, però sempre altament fructífer com podreu constatar tot seguit.

1. C.O.D.A., “Restos de una ilusión”, Ansia (Autoedició, 1984)

L’any 1983, amb divuit anys, Òscar Briz funda el trio C.O.D.A. que completaven Aurelio Esterlich (guitarra) i Josep Verdú (bateria). Practicants d’un postpunk més proper, per entendre’ns, a la fosca tensió dramàtica dels primers Echo & The Bunnymen que a la teatralitat espitosa i sinistra d’uns Paràlisis Permanente o uns Siouxie & The Banshees, a C.O.D.A. ja era fàcil percebre, evidentment en un estadi encara primari i sense polir, el gust melòdic de Briz i el seu sempre despert i amatent radar musical. C.O.D.A. enregistraren una cinta de casset, Ànsia, i tres temes addicionals que varen ser inclosos en la k7 col·lectiva Radio On. Vol. 7. Periferia (La Norma, 1984). De la primera prové aquesta peça seminal, propulsada per un molt efectiu riff de guitarra i una tornada canònica: “una mirada triste / un gesto de amargura / unas palabras que hieren / una relación oscura”.

2. Banderas de Mayo, “Iris”, Iris (BDM, 1992)

Resulta molt injust que la posteritat de Banderas de Mayo se circumscriga a la canonada soul, vacilona i ballable, de “Me siento bien”, perquè la banda que Briz formà l’any 1988, una vegada dissolts C.O.D.A., amb Verdú, Bernat Pellisser i Brasi da Silva, exhibia una diversitat de registres molt més rica i complexa del que suggeria el seu únic hit. Una diversitat, però, governada amb mà de ferro pels codis del jangle pop en el seu vessant més intens i sincopat: no és difícil rastrejar en les seues cançons els fruits d’una atenta escolta dels Smiths, Lloyd Cole & The Commotions, Aztec Camera, Orange Juice —de qui enregistraren una versió— o The Go-Betweens. D’entre la seua extensa producció —enregistraren tres discos de llarga durada i un bon grapat de senzills— ens quedem amb aquesta peça tardana, allunyada de la vehemència rítmica del seu repertori més conegut, però banyada d’una llum elegant i crepuscular que anuncia els futurs cims de la carrera de Briz en solitari.

3. Òscar Briz i Els Cors d’Aram, “28 forats”, El temps ja ha arribat (La Destileria, 1999)

Després d’una estada a Austràlia, on va tindre temps d’enrolar-se en una de les formacions més importants de l’escena local, The Withlams —arribà a enregistrar amb ells el fantàstic Eternal Nightcap (1997, Black Yak Records)—, Briz inicia una aventura en solitari amb l’ajuda d’un dels seus socis a Banderas de Mayo, Bernat Pellisser, i Josep Maravilla. El primer disc d’aquesta nova etapa se’ns revela com una frontissa entre la passada obediència britànica i les formulacions més eclèctiques de la nova cançó d’autor contemporània. “28 forats” n’és un bon exemple: la corprenedora murder ballad que narra l’assassinat d’un homosexual després d’una nit de disbauxa —basada en fets reals: la mort de Paquito Cortés, empleat d’una agència bancària d’Algemesí—, abraça sense complexos cadències llatines i obri camins expressius inèdits per a l’autor.

4. Òscar Briz i Els Cors d’Aram, “Deixa’m que et mire dormir”, Purdesig (Cambra Records, 2003)

El temps ja ha arribat ho apuntava i Purdesig ho corrobora: el format de bandautor li ve a Briz com anell al dit. El seu talent com a escriptor de cançons, la seua sempre inquieta curiositat musical i el seu carisma escènic lluen més en aquest entorn que permet assumir més riscos i emfasitza derrotes i victòries. Escoltant les petites joies que amaga Purdesig —“Remigi”, dedicada a l’esquiu autor d’Humitat Relativa, “Terra”, “Pelegrins”…— ningú no gosaria discutir que el balanç es descanta en aquest cas cap a les segones, especialment si es deté en la llepolia de pop efervescent i lluminós titulada “Deixa’m que et mire dormir”: guitarres saltironejants, immediatesa melòdica i una tornada d’aquelles que converteixen el món en un lloc encantador i hospitalari.

5. The Beat Dealers, “Never Surrender”, The Beat Dealers (EP, Autoedició, 2003)

Enregistrat uns quants anys enrere i amb dipòsit legal de l’any 2000, l’únic EP dels Beat Leaders —encara inclourien la peça seleccionada en un single de vinil compartit amb Biscuit l’any 2006— roman com a feliç i exigu testament d’aquesta aposta de power-pop que reunia en el seu utillatge sonor influències dels militants més exquisits de la disciplina: dels Flamin’ Groovies, etapa Sire, als Plimsouls. Fet i fet, diria que Peter Case hauria signat gustosament aquest devessall elèctric, impetuós i euforitzant, que continua tan fresc i juvenil com quan va ser concebut, fa vora trenta anys, i que ha tingut una curiosa continuïtat: Toni de l’Hostal, qui sota el seu altre àlies de Lluís Llapissera havia estat l’autor de les il·lustracions que ocupen portada i contraportada de l’EP, en feu una adaptació amb una lletra diferent per al seu disc Repom (2020): “Júant, júant”, paròdia de l’apitxat que manté l’esperit avalotador de l’original.

6. Òscar Briz, “Amèfrica”, Identitat Aliena (Ventilador Music, 2005)

L’exercici de desintoxicació anglòfila que Briz havia insinuat en els seus anteriors treballs en solitari, adquireix carta definitiva de naturalesa en aquest nou disc, ja sense els Cor d’Aram als crèdits, on reflexiona sobre les diverses cares de la identitat. A Identitat Aliena es perceben perfums brasilers, besllums mediterranis i, fins i tot, no mancarà qui veja reflectits en els cors d’“Amèfrica” les quimeres africanes del Graceland de Paul Simon. És, precisament, “Amèfrica”, el tema que obre i condiciona el to del disc amb la seua sensibilitat tibant i uns versos penetrants i torbadors: “Amèfrica existeix / És un somni errant / Un lloc al qual fugir quan l’esperança / S’ha de retrobar // Marxem a l’altra part del món / Per descobrir qui som”.

7. Òscar Briz, “Per la Punta (l’Horta i el Cabanyal)”, Quart creixent (Ventilador Music, 2007)

Hereva directa de les topical songs que fonamentaren la transcendència del moviment folk en la dècada de 1960, la cançó explica la lluita dels veïns de la partida de la Punta de la ciutat de València contra la seua deportació a conseqüència de l’ampliació del port, un despropòsit de planificació urbanística que encara persevera en el seu bucle depredador. La melodia procedia originalment d’un tema escrit per als Beat Leaders l’any 1993, però encaixa magníficament amb una lletra que alterna narració i reivindicació i li encomana la seua vigorosa energia pop. 

Estratègicament ubicada al bell mig d’un disc que inclou altres peces majors —“Tirar a matar”, “El corrent d’un riu”, la preciosa “Meu cel colorit”—, és el més proper a un hit que ha tingut en solitari.  La versió del vídeo és diferent de la versió que finalment apareixeria al disc.

8. Òscar Briz, “Dimonis pugen”, Asincronia (Ventilador Music, 2008)

Briz retorna al pop-rock guitarrer per demostrar que domina el format clàssic del gènere com ben pocs i les cançons li ho agraeixen adoptant fesomia de clàssics immediats. “AP7”, “Arquitectes femenines del nou món”, “Dimonis pugen”… certifiquen la quadratura definitiva del cercle. El cicle es tanca, i la mirada als orígens complementa una paleta sonora que s’ha fet amplíssima i diversa per nodrir de recursos una veu cada vegada més depurada i punyent: ”L’home que abandonà els seus somnis / Ara es veu condemnat / Mira endarrere amb amargor / I no troba qui culpar” —canta a “Dimonis pugen”, mentre l’embolcall de guitarres en reforça assertivitat i raó.

9. Òscar Briz, “Llavor voladora”, L’estiu (La Casa Calba, 2010)

L’estiu ens va deixar a tots estupefactes. Com podia Briz, amb tants discs a l’esquena, concebre una obra tan fresca i pura com aquesta? Una esplendorosa col·lecció de cançons balsàmiques, cantades com una confidència, tutelades per unes guitarres delicioses i aspergides amb distints matisos de llum. Unes cançons amb deixos de folk britànic i nord-americà que orbitaven entorn de l’esperit estiuenc i que ens deixaven moments tan emotius com “Carolina dins d’un pou”, “Font serena de la llibertat” —sobre textos d’Estellés—,”Possible(ment)” o aquesta “Llavor voladora”: una reflexió de maduresa sobre el lloc que s’ocupa al món que s’eleva als cims més alts assolits mai per l’autor. Resulta impossible no commoure’s davant la voluntària eixida de to —i consegüent canvi en el registre lingüístic— on desemboca la tornada: “avui que t’has tornat ja flor / saps que vas ser llavor / d’un arbre lluny d’aquí / quan sents la nostàlgia del temps / quan mires i no entens / què hòsties fas ací”.

10. Òscar Briz i Cristina Blasco, “El tren de la pasión”, Hotel Paraíso, (Picap, 2010)

Briz torna a la composició en castellà per confegir un disc conceptual al costat de Cristina Blasco que encarna a la protagonista de la història: una dona, que treballa a un hotel-club nocturn i que canta a les cicatrius sentimentals que li ha deixat la vida. L’atrezzo musical de què s’hi serveix l’autor recorre tot el ventall d’estils associats a la nocturnitat, l’autoflagel emocional i la soledat acompanyada de licors i fum de tabac: hi ha, doncs, ressons de bolero, alguna alenada de perfum brasiler o elegants aproximacions a l’univers sonor del tango, com aquesta “El tren de la pasión” que permet comprovar, una vegada més, la seua versatilitat expressiva —i l’agraïda naturalitat amb què la intèrpret es belluga en aquestes coordenades estètiques.

11. Òscar Briz, “València tensa”, Youth (La Casa Calba, 2013)

Youth veia la llum amb la desagraïda i inevitable comesa de succeir L’estiu, rebut, com hem dit, amb l’estupor que promouen els prodigis. Lluny, però, d’acoquinar-se amb l’envit, Briz es marca un nou assortiment de cançons clarividents que espolsen l’ombra del predecessor d’una expeditiva sarpada: dues musicacions d’Estellés —una de les quals, “Cant de Vicent” amb una dicció directament manllevada de Dylan—, rampells pop apresos en la millor escola (“No digues que no potser”, “En el tren”), un homenatge als referents en clau folk-rock (“El rastre dels meus herois”), una mirada sigil·losa a l’adolescència que ens remet al “Thirteen” de Big Star (“Quinze”) o una delicatessen que sembla eixida dels millors dies de Laurel Canyon (“Lleugers”), són algunes de les fites més sòlides del disc. Però per damunt de totes sobresurt “València tensa”, una revenja amb la cara fosca —la més servil i dimitida— de la ciutat de València amb una tornada inoblidable: un lament animal in crescendo que il·lustra millor que cap vers l’estat d’ànim —barreja de ràbia i desencant— que va covar la cançó.

12. Òscar Briz, “Paranormal”, Entre llums i ombres (Mésdemil, 2015)

Després d’un bon grapat de treballs produïts per Josep Pérez (Onanua) i Tony GarciaQuart creixent, Asincronia, L’Estiu, Youth—, Briz comparteix responsabilitat amb Mark Dasousa per a acabar de donar-li forma al seu disc més guitarrer en anys. I el riff que l’obre —inici de “Les màscares”— ja posa d’entrada tota la carn a la graella: són cançons directes, que tiren pel dret i que s’intueixen més efectives en directe que en l’estudi. En alguna, fins i tot (“Entropia”), els més agosarats a l’hora de fer associacions potser troben entranyables reminiscències de Banderas de Mayo. D’entre tota la gresca amb què ens tempta el disc, ens quedem amb “Paranormal”, una esgarrinxada pop de poderosa base rítmica, guitarres urgents i veus cristal·lines que sembla destil·lada als mateixos alambins d’on van sorgir les millors mostres del gènere facturades mai a aquest país —és a dir, les que ens regalaren Los Huracanes i Los Auténticos. Briz i la banda l’engalten pletòrics, comodíssims en un entorn que reconeixen com un dels seus hàbitats naturals. Pura felicitat de sentir-se a casa.

13. Òscar Briz, “Perfect Day”, enregistrament digital casolà

Una part essencial en la trajectòria de Briz ha estat la seua disposició com a intèrpret de cançons d’altri, una faceta que no ha prodigat a la seua discografia, però que ha practicat extensament en directe, bé inserint versions en els seus concerts —recorde un monumental “Welcome to the machine” al Café L’Infern de Massalfassar—, bé fundant bandes dedicades íntegrament a la faena –El Cartero Rockero o Planet-8 són alguns dels noms més apreciats pels connaisseurs.

L’any 2016 Briz va assumir el repte d’enregistrar —i penjar al mur de Facebookuna versió cada dia fins a completar les seues 101 cançons favorites. Inicià els enregistraments el 17 de febrer i els acabà tot sonant la campana: el 31 de desembre, després que una caiguda el mantinguera fora de joc durant unes setmanes. Ara es poden escoltar les 101 cançons al seu canal de YouTutube. Es tracta de gravacions casolanes, fetes amb el mòbil, on només amb veu i guitarra exposa la seua condició d’àvid consumidor musical, la seua portentosa memòria —quantes cançons guarda eixe cabet!— i el seu talent com a intèrpret.

Per debilitat personal i per la importància que ha tingut Lou Reed en la conformació de la identitat musical de l’autor, ens quedem amb aquesta versió de “Perfect Day” que atrapa la tràgica melangia emboscada a l’original.

14. Òscar Briz, “Sense futur”, Totes les cançons del món. Òscar Briz al Barnasants (Ventilador Music, 2017)

Enregistrat en directe, amb un grapat d’amics, a la sala Black Note de València el 28 de març de 2010 com a cloenda del festival Barnasants, les vicissituds de la indústria discogràfica dilataren la seua edició fins set anys després, per la qual cosa només recull material previ a l’edició de L’estiu. El repertori és magnífic, l’ambient calent i les peces flueixen robustes i espontànies. La cirereta arriba, però, de la mà de dues peces inèdites: dues musicacions de Salvador Espriu —”Contra el sol” i “Sense futur”— la segona de les quals el va fer guanyador ex-aequo —amb Joan Manuel Galeas— de la tercera edició (2011) del Premi Miquel Martí i Pol organitzat per la fundació Terra i Cultura que patrocina el Celler Vall Llach

La musicació que fa Briz de “Sense futur”, poema inclòs en la sèrie Sepharad de La pell de brau, subratlla la seua severitat atmosfèrica, però amoroseix les martellades rítmiques dels versos i, amb l’ajuda d’un bell fraseig melòdic, en completa el sentit.

15. Òscar Briz, “T’imagine”, No caure és que m’agafes de les mans (Autoedició, 2018)

La cançó com a antídot contra el desànim i el dolor. Briz s’enfronta a un seguit de desgraciades vivències personals enarborant l’arma amb què millor sap defensar-se i broda un primorós EP amb quatre cançons sobrevolades per la pèrdua, l’acceptació i el valor de l’amistat. Una mena de Magic and loss personalíssim que comença amb un crit de socors davant la vulnerabilitat emocional —bellíssima “Avui el meu cor no vol”— i acaba amb una de les meravelles més radiants de la seua discografia: “T’imagine”, el pop elevat a la seua màxima expressió redemptora. En va editar, en format de single digital, una versió en francés tan enjogassada i rodona com la seua precursora en català.

16. Òscar Briz, “L’arrel”, El soroll del nostre pas (Ventilador Music, 2019)

Amb la portada procedent del mateix cicle pictòric de l’artista Empar Roig que l’anterior —i també que el senzill digital— i, per tant, formant amb ells una mena d’obra seriada, aquest nou EP de Briz destacava a primera vista per la versió de l’immortal “Plens de sol de bon matí” d’Estellés/Remigi Palmero —estovada, intensa, elèctrica—, però ràpidament l’atenció es desviava a les reflexions existencials que vehiculaven la resta de la seqüència. I en especial “L’arrel”, una reivindicació dels artefactes culturals compartits com a veritables ancoratges identitaris, servida sobre un llit de guitarres amb la inconfusible signatura pop-rockera de l’autor.

17. Òscar Briz, Lucas Ibáñez, Amadeu Adell & Felip Santandreu, “Tan enamorat”, That Old Feeling, (Sedajazz, 2019)

Briz es posa el vestit de crooner per acompanyar un trio instrumental que interpreta clàssics de l’època daurada del jazz cantat. Charles Trenet, Nat King Cole, Ira i George Gershwin, Cole Porter i els musicals de Broadway són les inevitables fonts on s’abeura un repertori esplèndid que Briz interpreta amb credibilitat i convicció. Hi destaca especialment en els temes més rítmics que reclamen agilitat en la disposició dels accents: “Mai no hi haurà cap altra com tu”, “La mar” o la cançó que escollim, “Tan enamorat” —el “So in love” de Porter—, una cançó que marcà per sempre la interpretació d’Ella Fitzgerald i de la qual Briz en fa una lectura ajustadíssima, molt ben recolzat pel trio que protagonitza un dels moments més arrodonits de l’enregistrament.

18. Òscar Briz, “La llum es presenta si la crides”, Amor & psicodèlia en temps de virus (Autoedició, 2020)

La pandèmia va suposar una terrible crisi professional per als músics però també, en molts casos, un important estímul creatiu. En el cas de Briz s’hi va afegir a tot plegat les turbulències emocionals d’un trencament: una autèntica barreja explosiva desactivada. Novament, per mitjà d’una catarsi musical. 

La psicodèlia posa l’ambientació i la predisposició sensorial, la complexitat dels sentiments amorosos aporta la temàtica, i el talent d’un Briz en estat de gràcia artístic fa la resta: les cançons s’hi despleguen entrellaçades per intensos desenvolupaments instrumentals —imperials en “Júpiter amb Io”— i oportunament esponjades per episodis d’una major senzillesa —“Estar enamorat”, “Els moments perfectes”. Però no hi ha treva. Els cims s’hi succeeixen un rere l’altre i el més alt de tots arriba ben aviat: “La llum es presenta si la crides”, pop terapèutic, miraculós, resilient, que estanya ferides i espanta foscors.

19. Òscar Briz i Tomàs Bauer, “Ella dorm”, Desempolsades (Autoedició, 2022)

Nou EP on Briz rescata tres temes antics per donar-los un nou alè acompanyat del pianista alemany resident al País Valencià Tomas Bauer: “Merci” d’Identitat Aliena, un treball del qual sempre ha mostrat la seua incomoditat amb la producció de Toni Xuclà, “Els gats” d’El soroll del nostre pas i “Ella dorm” de Quart creixent. I potser és aquest darrer el més beneficiat de la maniobra: el seu to furtiu, d’una intimitat nocturna i morosa, repunta amb les delicades formes musicals que ofereixen el piano i les subtils textures electròniques de Bauer, i es desplaça lleument de la placidesa que investia l’original cap al terreny ambivalent de la malenconia.

20. Òscar Briz i Eduard Marco, “Titellaire”, Ultramarins (Autoedició, 2022)

Plantejat com a pròleg sonor del poemari d’Eduard Marco Cita prèvia (Edicions del Buc, 2023) —es descarrega a partir d’un codi QR inclòs en el llibre—, el darrer projecte de Briz consisteix en la musicació de deu poemes de l’autor de Borbotó, els versos del qual ja han cantat Apa, Xavi de Bétera, Carles Dénia… i ell mateix al capdavant de Cantacanalla.

Marco ostenta una poètica molt especial, amb jocs de llenguatge, continues troballes fonètiques i un esperit crític amerant-ho tot. No resulta difícil, doncs, convertir els seus textos en cançó i trobar la melodia escaient que acompanye el seu fi sentit del ritme. Briz ho aconsegueix amb brillantor: n’hi ha prou amb escoltar com recolza la cadència interna del poema “Titellaire” amb una melodia circular que en realça les virtuts. I gràcies a la plena complicitat amb el contingut, acaba fent-les seues en un bonic frec a frec d’espills i sinergies.

Josep Vicent Frechina
Crític musical especialista en músiques de la Mediterrània. Coordina la revista de música i cultura popular Caramella. Ha estat jurat dels Premis Ovidi, dels Premis Sons de la Mediterrània i de la primera edició dels Premis Temps de les Arts. Col·labora en diversos mitjans escrits i audiovisuals i ha publicat, entre d'altres, els llibres La Cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (2011); Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la Mediterrània (2014); El cant de la terra. Pep Gimeno Botifarra (2016, amb Joan Olivares); i Bressolant. El llibre de les cançons de bressol (2016).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close