Música

Palau ‘versus’ Liceu, dues cares de la mateixa moneda en temps de capitalisme cultural

Els recitals de Javier Camarena al Palau de la Música i de Lise Davidsen i Freddie De Tommaso al Liceu donen peu a la reflexió sobre el consum cultural en temps del capitalisme més salvatge.

Ja fa anys que els assagistes Gilles Lipovetsky i Jean Serroy van utilitzar el terme “mercadotècnia sensorial” per referir-se als espais de consum estètic: és a dir, als llocs on, atrets per estímuls sonors, visuals, tàctils i olfactius (i segons com gustatius) els espectadors/consumidors es veuen impel·lits a la despesa per obtenir productes o viure sensacions diverses.

En el seu estudi sobre la crisi de la narració, el filòsof Byung-Chul Han es refereix a quelcom sobre el que ja Walter Benjamin va advertir-nos fa noranta anys: el públic cada cop està més distret. I ho està per la sobreacumulació d’estímuls que fragmenten la realitat, distorsionen la veritat auràtica de l’obra d’art i trenquen amb el transcendent. L’escassa invitació a la reflexivitat de molts dels productes culturals del nostre temps és un fet. I la profilaxi activa dels nostres dies acaba per demostrar que el producte destinat al consum és un gegant amb peus de fang.

En l’era del capitalisme més salvatge (la nostra), la cosa es veu agreujada i augmentada i arriba als productes culturals fins ara més allunyats d’aquella tirania del mercat. I això afecta el món de la música i les arts escèniques, cosa que inclou també l’òpera.

Ja fa temps que la fonografia entesa com a tal fa aigües: es graven pocs discs perquè es compren pocs discs; el consum profilàctic al qual abans em referia afecta avui molts pretesos melòmans, que opten per les pistes que es troben a Spotify o als vídeos curts de YouTube.

Però també és cert que cada cop és més habitual veure en un concert, recital o funció d’òpera espectadors amb el mòbil a la mà per enregistrar petits fragments d’allò que veuen i escolten (o tan sols senten?), per després enviar-ho a amics, coneguts i saludats inclosos en grups de WhatsApp i passa-que-t’he-vist.

El més preocupant de tot plegat és que els mateixos artífexs del fet cultural, és a dir els artistes, es veuen supeditats igualment a la tirania d’aquest mercat i acaben sent mers productes inventats per multinacionals muntades sobre el negoci lucratiu d’un disseny de cel·lofana, darrere del qual no hi ha res. Res de res en alguns casos. I això pot acabar cremant la veritable essència d’un artista o l’altre.

Aquestes són les reflexions que em venen al cap quan penso en la setmana del 8 de gener: a Barcelona, els dies 10 i 11 vam tenir dues mostres oposades d’aquell consum cultural. Per una banda, el recital de Javier Camarena al Palau de la Música. Per una altra, el de Lisa Davidesen i Freddie De Tommaso al Liceu.

Javier Camarena al Palau de la Música © Toni Bofill

Camarena és un dels millors tenors de l’actualitat, un engranatge més (i molt singular) de la brillant cadena de cantants masculins —sobretot tenors— procedent de Llatinoamèrica i que es remunta als grans Ramón Vinay, Luigi Alva i Francisco Araiza. Els darrers trenta anys, Llatinoamèrica ha donat al món els noms de José Cura, Marcelo Álvarez, Ramón Vargas, Rolando Villazón o Juan Diego Flórez. Han triomfat arreu, han gravat desenes de discos d’òpera i recital, han protagonitzat enregistraments en DVD d’algunes de les seves millors funcions i han estat a l’empara d’alguns dels grans segells discogràfics. Però alguns han seguit el camí erràtic del mercat i dels seus capricis. Alguns s’hi han estavellat i d’altres estan en vies de fer-ho si no reaccionen aviat, fent marxa enrere i tornant a la veritat dels escenaris.

Perquè, com s’entén, si no és a partir del lucre promocional, que un tenor de la categoria de Javier Camarena ompli una hora i mitja de recital tan sols amb cançonetes de Tosti?

Francesco Paolo Tosti

Francesco Paolo Tosti (1846-1916) va ser un compositor cèlebre per una sèrie de cançons embafadores que molts tenors utilitzen com a material per escalfar motors a l’inici dels seus recitals o com a bisos al final. I és ben lícit que se l’interpreti amb comptagotes. I fins i tot que Camarena gravi un disc exclusivament format per obres d’aquest músic de segona (per no dir de tercera) categoria. Ara bé, omplir un concert tan sols amb Tosti és abusar d’uns espectadors que coneixen bé el tenor mexicà i que en segueixen la brillant carrera a base de grans títols d’òpera italiana belcantista.

Es va notar massa, al llarg del recital al costat del pianista Ángel Rodríguez, que Camarena va venir a vendre el peix fresc. És a dir, el disc, convertit en part d’aquella mercaderia cultural que res aporta a les moltes bondats que ens ha regalat el tenor mexicà. I el resultat va ser decebedor, tot i l’excel·lent salut de l’instrument d’aquest extraordinari artista.

L’endemà, en canvi, el Liceu va poder seguir un recital de debò, al marge de la carnassa del mercadeig cultural del dia abans. Una Lise Davidsen en estat de gràcia al costat del tenor Freddie de Tommaso al servei d’àries i duets d’òpera i lieder de Wagner, Verdi, Giordano, Puccini, Cilèa, Txaikovski, Richard Strauss, Loewe i Lehár… i sí, dues cançonetes de Tosti, com qui no vol la cosa. Però jugàvem a una altra lliga, la de l’art per l’art, la de la sinceritat artística allunyada de connotacions promocionals. La de l’experiència estètica allunyada del consum del mercat. I això, en el marc d’una temporada (la del Liceu) envoltada de campanyes de màrqueting que banalitzen el fet operístic, va suposar una alenada d’aire fresc.

En tot cas, ambdós recitals van suposar dues cares d’una mateixa moneda. I una bona oportunitat per pensar i reflexionar en què s’està convertint la cultura i sobre el servei de qui està.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close