Segur que esteu fartes i farts d’aquell tòpic que diu que “tot és política”. Però és un tòpic difícil de rebatre. Què comprem, què mengem, on vivim, com ens relacionem… són actes tan o més políticament importants que com votem (ja només sigui perquè menjar ho fem més sovint que votar).
En la comunitat musical on vaig créixer, la del hardcore-punk, aquest tòpic estava molt assumit: autoeditar-se, teixir relacions horitzontals d’ajuda mútua, o participar en concerts benèfics eren accions molt més rellevants que no pas escriure lletres incendiàries. Ara bé, no crec que gaires de nosaltres, hardcore kids, ens plantegéssim la política de la música en si mateixa: copiàvem patrons anglosaxons i repetíem la formació clàssica del rock -guitarra/baix/bateria/cantant-, per pura imitació.
Altres músics sí que s’ho van plantejar, com Steve Reich a Music for 18 Musicians (1976), una de les peces clau del minimalisme (tot i que Reich prefereix que parlem de pulse music). La pròpia estructura de l’obra parla per sí sola en moltes sentits, com us intentaré explicar.
D’entrada, Music for 18 Musicians no és només d’Steve Reich. En aquella època, Reich creia que una idea sana del concepte de “compositor” passava tant per ser intèrpret
de les peces composades, com per obrir l’escriptura a la resta de participants. Per això deu anys abans va crear l’Steve Reich Ensemble, col·lectiu per on van passar músics com Philip Glass i que va créixer fins a permetre la creació de Music for 18 Musicians, una obra de dimensions orquestrals.
La peça no té director d’orquestra. Tampoc hi ha solistes ni primers instruments. En la primera performance, Reich tocava el piano. Les indicacions per passar a la següent part les donen els propis músics; són avisos audibles també pel públic, que així se sent més partícip de l’acció, podent-se anticipar als canvis al mateix temps que els músics. En paraules de l’autor, “és música de cambra on tothom s’ha d’escoltar entre si, cuidar-se (…) Hi ha un aspecte comunitari del qual els músics en gaudeixen genuïnament”.
Prescindir de director i crear un sistema d’autoorganització entre els músics a través d’indicacions sonores va ser una innovació en la seva escena musical, però Reich no inventava res, ni s’atorgava el mèrit d’haver inventat res: el compositor era molt conscient que el que estava fent era adaptar i remesclar les relacions que s’estableixen en les orquestres de Gamelan de Bali, o en els grups de percussió de Ghana (on Reich va viatjar per aprendre d’ells durant cinc setmanes). Tampoc li queien els anells en afirmar que certes estructures harmòniques estaven inspirades en la música francesa d’Organum del segle XII, actualitzant els instruments, la pulsació i la intenció.
Music for 18 Musicians té un ritme humà, literalment: la respiració és la mesura de la duració de les frases. Les veus i els instrumentistes de vent adapten la llargada del seu fraseig a la seva respiració, d’acord amb les seves possibilitats. Això fa que cada interpretació sigui diferent, i m’atreviria a dir que ens fa ressonar més amb ella quan l’escoltem, perquè té una mesura que, inevitablement, entra en fase amb el nostre cos.
I una curiositat: Music for 18 Musicians no és per 18 músics. Divuit és la xifra mínima de participants, però poden ser molts més.
No sóc el primer en buscar-li la política a aquesta peça de Steve Reich. Alguns estudiosos l’han considerat com una metàfora d’una societat autogestionada, amb una jerarquia de poder igualitària i l’abandó de la individualitat en pro del grup. D’altres hi han vist la imatge de l’hipercapitalisme, relacionant les estructures repetitives amb les eternes línies de productes d’un shopping mall americà. Si no l’heu escoltat mai, reserveu-vos 67 minuts, disposeu-vos a respirar profundament, i doneu-li al play:
