Els humans fa més de dos mil anys que tenim la necessitat d’escriure partitures per fixar, compartir o recordar la música que fem. La notació musical a Occident ha seguit un camí semblant al de la pintura: cada cop més precisa, més detallada, més concreta i més fidel a la realitat. Tot això fins el segle XX, és clar, quan dues guerres mundials van obligar-nos a mirar i escoltar la realitat d’una altra manera. La pintura es tornà abstracta i interpretativa, a completar per qui la veia; al seu torn, la notació musical obrí la porta a la subjectivitat i la co-creació dels seus intèrprets.
En els dos primers articles de la sèrie “partitures com comunitats”, he descrit dues peces amb esperit autogestionat i cooperatiu entre els seus intèrprets: l’in C de Terry Riley (1964) i Music for 18 Musicians de Steve Reich (1976). En aquest tercer escrit, parlem de partitures al límit, notacions absolutament allunyades del do-re-mi-fa-sol: l’únic que han de complir és que un grup de persones pugui interpretar-les.
György Ligeti – Artikulation (1958)
En la peça electrònica Artikulation de l’hongharès György Ligeti, els colors representen variacions en el timbre i la tesitura, mentre que els punts són impulsos i cops de volum. Es tracta d’una partitura, però també podria ser una sèrie pictòrica a mig camí entre Picabia i Kandinski.
Cathy Berberian – Stripsody (1966)

Una veu tan prodigiosa com poc reconeguda. Cathy Berberian va ser la cantant de l’avantguarda de mitjans de segle: John Cage, Stravinksy i Berio van composar peces per la seva veu. L’any 1966 va idear Stripsody, una partitura gràfica on les notacions són onomatopeies de còmic. La posició de cada onomatopeia en la partitra determina el to, la durada i els silencis entre elles. Berberian sempre va voler mesclar l’experimentació amb la cultura popular (no us perdeu les seves versions del Beatles), i Stripsody s’apropia d’estructures de la música culta per omplir-les d’esgarips infantils i mundans.
Fred Frith – Bricks for Six (1992)
En aquest cas, sis músics han d’interpretar un mur de totxos com si fos una partitura. Els sis hauran de decidir què significa el color de cada totxo, el tamany, el ciment que els uneix… L’únic que el guitarrista i compositor Fred Frith indica és la duració i el sentit: la partitura es llegeix d’esquerra a dreta. Aquesta imatge forma part del projecte Stone, Brick, Glass, Wood, Wire, on Frith proposa convertir diverses fotografies en partitures musicals “per un nombre indeterminat de músics”. Les fotografies poden ser un terra ple de neu i pedres, un cel travessat per cables d’alta tensió… Podeu escoltar la interpetació que en va fer el propi Frith juntament amb Ikue Mori, Zeena Parkins i l’International Occasional Ensemble en un àlbum gravat l’any 1999. Aquí la seva versió de Bricks for Six (sempre podeu fer la vostra):
Alison Knowles – Event Scores

Make a Salad (1962) d’Alison Knowles és el Quadrat Negre de les partitures. Com pot ser que la indicació “fes una amanida” sigui una partitura? Doncs perquè l’autora ho descriu així. I ho fa amb tota la intenció: col·locar un o diversos fets quotidians en forma de partitura (event score, partitura d’esdeveniments) ens condiciona totalment a l’hora de fer-los. Allò quotidià i ordinari es converteix en quelcom musical, perquè de sobte ens fixem en els tempos i dinàmiques dels actes vulgars que fem. Parafrasejant Vinyoli, entre ser músic i simplement viure, els Event Scores ens fan “viure musicalment”.
Jennifer Walshe – This is why people O.D. on pills (2004)
Les partitures abstractes, sense notes ni claus de sol, continuen usant-se amb freqüència. Un exemple recent és This is why people O.D. on pills, de la compositora i performer irlandesa Jennifer Walshe. Aquesta partitura no és més que un text on s’exigeix al músic que experimenti una acció física en profunditat (la de patinar en skate) per després descriure-la en forma de so amb la màxima precisió possible.

Partitura de This is why people O.D. on pills de Jennifer Walshe
Aquests són cinc exemples de partitures al límit, codis abstractes que sovint concedeixen als intèrprets una llibertat inusitada en altres temps. En abandonar la concreció i abraçar l’abstracció, la música es torna més “tocable” per a músics de tota mena, tinguin els recursos, desitjos, referents i limitacions que tinguin. Es torna accesible per al profà, i no per això es fa avorrida per al virtuós, ja que cadascú interpreta la partitura com vol, sap i pot.
Cathy Berberian deia: “la música em va donar una identitat, tota meva i no només la filla d’algú, la germana d’algú o la neboda d’algú”. Les partitures al límit poden semblar inaccesibles, cultes i pedants, però a mi em fa la impressió que són tot el contrari: permeten que qualsevol identitat musical se la faci seva.