L’autor de ‘Dioptria’ i de cançons com ‘L’home estàtic’, ‘Noia de porcellana’ o ‘Es fa llarg esperar’, que ja formen part de l’imaginari popular de la cultura catalana, ha mort a l’edat de 73 anys. Deixa un llegat artístic format per més d’una quarantena de discos i obres literàries.
Rebel, l’últim hippy, inconformista, heterodox. A Pau Riba i Romeva (1948-2022) se’l va catalogar de moltes maneres, la majoria tenint en compte la part més epidèrmica, aquella que diu que no va seguir el camí que li pertocava ni per llinatge, ni per estrat social, ni per formació. Al mateix temps, malgrat el reconeixement entre músics i creadors de tota mena, continuava sent un outsider, un personatge estrany a ulls del gran públic, que era desconeixedor de les meravelles que havia perpetrat. Ell va ser el creador, en un moment de bullici únic, de Dioptria, un doble disc llegendari i carregat de raons per ser considerat, encara ara, el millor disc del rock en català.
Amb cançons com Noia de porcellana, L’home estàtic, Cançó 7a en colors, Taxista o Rosa d’abril (L’amor s’hi posa). Amb la Conxita Cases i aquelles “calces enormes i uns sostens com sacs de gra, samarretes de floretes i uns enagos amb puntetes”, amb l’aparició oportuna dels “ulls Modigliani”, amb l’Helena que ara ja és gran, amb aquelles ganes de cridar a cor què vols “quina enveja!”, convertit en papallones i ocellets. Una obra d’art total, amb l’acompanyament d’Om, amb un incipient Toti Soler a la guitarra, entre lletres enlluernadores i crits, de la troballa melòdica a la paraula desafinada, de l’estripada del rock progressiu a l’embolcall acústic.
Ben lluny d’etiquetes reduccionistes, Riba va ser un pioner, un revolucionari, una ment que anava molt més enllà de l’enfant terrible i la boutade, per dir-ho en l’idioma de Brel i Brassens on s’emmirallava la Nova Cançó que el va rebutjar i que el va portar a crear una alternativa, el Grup de Folk. Però no ens avancem. Pau Riba era net de poetes per via paterna, Carles Riba i Clementina Arderiu, i de polític per via materna, Pau Romeva, diputat i fundador d’Unió Democràtica de Catalunya. Un ambient familiar d’alta cultura, catalanisme i catolicisme. Formació, país i doctrina.
Del rebuig als Setze Jutges a la música “enllaunada”
Inclassificable i transgressor, Pau Riba acabaria sent tot allò que va voler provar: escriptor, poeta, lletrista, rocker, trobador, dissenyador, articulista, cronista, memorialista, divulgador —el seu darrer llibre és Història de l’univers, publicat a Males Herbes—, trencador de corrents imperants, tossut en la travessia pels marges, far i model per a tants d’altres que van venir després. L’any 1967, ja amb la vocació musical activada, va demanar l’entrada a Els Setze Jutges, però no el van acceptar. La negativa el va portar a fundar el Grup de Folk, fet amb una colla d’amics i “proscrits” que anava variant, molt més anàrquica i lliure: de Jaume Sisa a Jaume Arnella, de Jordi Batiste a Oriol Tramvia, de Xesco Boix al Jordi Pujol —el de Marduix, no el polític— amb qui formaria el duet Pau i Jordi.
El Grup de Folk era una formació heterogènia i molt més a prop de la revolta i el combat, sense embuts, de Pete Seeger i Bob Dylan, que de la chanson més refistolada. Aquell mateix any va editar Taxista, un primer senzill que formaria part del fundacional Dioptria, publicat per Concèntric en dues tongades, el 1970 i 1971. Tan inoblidables com les cançons són les cobertes, amb una imatge gràfica feta pel mateix Pau Riba, i un discurs que exposava els fonaments del hippisme, de la psicodèlia i altres maneres de convivència i percepció de la realitat, amb una crítica a l’esperit petitburgès dominant als cenacles de la societat. Poc després, s’establiria a Formentera, on va viure en comunitat, sense llum ni aigua corrent i on va enregistrar Jo, la donya i el gripau, a l’aire lliure.
Més endavant van venir Electròccid àccid alquimístic xoc (1975), Licors (1977), Transnarcís (1986) o Astarot Universdherba (1998), que va comercialitzar dins d’una llauna de conserves, en referència als qualificatius del públic sobre la presentació al Festival Canet Rock de 1977. Va ser allà, a Canet, on va viure moments memorables, com el concert de la primera edició del certamen, enregistrat en format cinema per Francesc Bellmunt, en el qual apareix mig despullat a l’escenari, tot interpretant Licors; o com el sarau que va provocar amb el cartell de l’edició de 1978, que va dissenyar ell i on apareixia una mare de Déu de Filippo Lippi i una gota de semen. El crit al cel, la polèmica, les denúncies… i les sancions posteriors.
Actor, presentador i escriptor
La seva trajectòria artística i multidisciplinària es completa amb aparicions en diverses pel·lícules —d’Orquesta Club Virginia (Manuel Iborra, 1992) a Salvador (Manuel Huerga, 2006)— i programes de televisió —va presentar i dirigir Trif tong i Daguerreotips, en emissió a TV3 i el Canal 33, respectivament— i amb la publicació d’una molt estimable obra literària: la novel·la Ena; els Actors gramàtics, signat a quatre mans amb un còmplice habitual, Jaume Sisa; les entrevistes de La gran “corrida”; els poemes i les cançons de Lletrarada —amb epíleg d’Enric Cassasses—; el recull d’articles Al·lolàlia. o la crònica paternofilial Sa meu mare. Tapada per una obra musical fonamental i indiscutible, la faceta literària del net de Carles i Clementina és molt notable i altament reivindicable.
En els darrers temps, feia concerts de presentació d’Ataràxia, amb l’Orchestra Fireluche, una formació d’instruments de joguina, i seguia amb els De Mortimers, companys de viatge des de feia temps i fidels escuders, tot celebrant el cinquantè aniversari de Dioptria i amb les tradicionals actuacions nadalenques de Jisàs de Netzerit. Actiu fins a la fi, amb aquells grans ulls Modigliani, “absents, tristos, verds i oberts”, i una fructífera, prodigiosa vida “fins que els tanqui”. Els ha tancat, però el llegat que deixa segueix en dansa, amb una modernitat admirable, sense límits, a l’avantguarda d’una cultura a qui va regalar fruits excepcionals.
