Música

Pau Vallvé en mode ‘Agorafília’: moment de plenitud

Per a tota una generació de fans, la vida és això que passava entre disc i disc de Pau Vallvé. L’últim l’ha batejat amb un neologisme de collita pròpia, ‘Agorafília’ (Autoedició, 2024), el divuité de la trajectòria del barceloní, un disc facturat des d’una mirada més col·lectiva però amb el segell sonor propi. I que, temàticament, manté les constants vitals de la que podríem considerar l’etapa de maduresa: positivisme i immediatesa. On l’al·licient fonamental és desfullar què diuen les cançons.

En Pau Vallvé (Barcelona, 1981) ha hagut una evolució que es veu molt clarament en l’última dècada i que es podria resumir en una creixent necessitat de connectar amb la gent des del positivisme, sense perdre la capacitat reflexiva però embolcallant-la d’una altra actitud que té conseqüències en els textos però també en les cançons. Aquest nou paradigma arranca més o menys d’un disc, La vida és ara (2020), que no responia als paràmetres d’àlbum pandèmic amb picades d’ull nihilistes. Una actitud expansiva que es desferma amb (: (2022), el disc del somriure que celebrava el retorn de la normalitat, el goig de viure.

Dos anys després, a Vallvé li han passat coses bones i no tan bones, com a tothom. Hi ha un procés no sempre fàcil per a algú que conviu amb la faràndula, tot i que siga des dels marges, de presa de consciència de l’edat. I això queda reflectit el seu nou disc es pot llegir en clau narrativa, seguint el fil de les cançons, absolutament transparents, fetes per garantir la connexió amb el públic. Que és també un procés d’obertura a l’exterior resumida en un títol, Agorafília, amb un antònim inventat d’agorafòbia, la fòbia als espais oberts.

Musicalment el nou treball aprofundeix en la manca de prejudicis estilístics dels anteriors, un no-estil definit que, en el seu cas, és un estil propi que ha anat mutant amb el temps. De manera subtil. Amb cançons que s’han fet pensant en les possibilitats de la seua actual banda. I no seguint el patró habitual autogestionari que consistia a fer-s’ho tot i, enregistrat el disc, buscar banda. Amb tot i amb això, sense menysprear el vessant musical, el més interessant d’aquest Agorafília està en les històries que relata amb una transparència gairebé commovedora.

Pau Vallvé. Fotografia: Laura Sisteró

“Cervell vs cor”, de factura minimalista, remorejada, és una cançó bonica, però que creix en el text, els consells vivencials d’un “tu” sobre l’art de fer-se gran dubtant, per poder avançar. Amb una estrofa definitòria que ve a dir que quan hi ha dubte entre el cervell i el cor, “l’estómac és la clau”. Un tema que és també una història d’amor madur que precedeix al que podríem definir com un cançó de desamor generacional, “Pels anys que no hem viscut”, una carta d’agraïment a un amor adolescent per una ruptura que va canviar per a bé la vida de l’artista, cantada “en plan Los Planetas”, la banda que escoltava la parella “quan teníem disset anys”. Tot plegat, el tall té gràcia, però el millor gir és quan Vallvé s’imagina la vida alternativa, carregat de “Deu milions i mig de fills amb noms molt curts”. “Jo no hauria sortit del barri / i seria professor de bateria / en un local del Guinardó”, conclou. Sort que no.

Dels anys que no van ser, a com gestionar els anys que són: “Tot el que puja baixa”, manual sobre la necessitat de baixar el ritme, de decreixement personal, interpretada amb una lleu cadència rumbera. Una temàtica sobre els canvis de la maduresa, explorada amb més punx i solemnitat en la següent cançó, “Hivernar amb esportivitat”, en aquest cas sobre les conseqüències de l’amor a partir dels quaranta. La cançó, tanmateix, transmet una actitud positiva (esportiva, de fet), d’estar obert i il·lusionat a què torne a passar. “Que la paraula més bonica serà ‘nosaltres’, ja ho veuràs”, diu un dels versos. Tot, sense perdre de vista que “als 20 enamorar-se és gratis, / però als 40 ja no tant”.

El següent segment del disc té un grapat de cançons que destil·len bon rotllo. “Ens hem guanyat l’estiu” és un micro-relat sobre un “momentàs” compartit amb algú amb homenatge inclós als Beatles. Mentrestant, “Tu sabràs” és una raresa, una broma molt ben armada amb Oriol de Balanzó, guionista de La competència, per tal que la popular Angelines, entranyable personatge de ficció, explique a una hipotètica audiència que el xicot que “sempre estava trist i despentinat” fa cançons alegres. Tot just, la broma està inserida en el tall més estrany del disc, que la gent faria malament de votar-se perquè té rotllo.

En contrast, “Nosaltres” és una cançó d’amor bonica i lluminosa, amb un punt final dream-pop, que Vallvé dedica a una nòvia. El missatge és ben bonic, perquè condensa amb molt poques paraules com el que ens passe té a veure amb la nostra actitud: “La vida no es té, la vida es fa”. Un altre fragment de plenitud enganxat a “I cantar!”, un d’aquells temes corals, deliberadament kumbaià, que pregona que “el millor està per arribar”.

No és que tot l’anterior estiga malament, però en aquest punt s’agraeix una altra raresa, “Happy Birthday to Me”: una cançó d’electrònica aspra que parla d’un aniversari en confinament i solitud que hauria d’haver anat en La vida és ara però que Vallvé va descartar tot just per fatiga pandèmica. Un vers solt que troba un cert encaix en el disc pel maneig de la ironia.

“A aquestes alçades del partit”, en el tram final, sona una mica redundant, pel tractament sonor i per un missatge que ja se’ns ha contat, però la bonica i vibrant “Tot passa” recupera el pols: un començament de balada imponent, veu i piano, que va conduint a un esclat apoteòsic de guitarres i veus, amb un al·legat vivencial: “Va, disfruta del moment, / perquè tot s’ho emporta el vent. / Va, aguanta que ja ho tens / perquè tot ho cura el temps”. Sona convencional, perquè ho és. Però té també un punt cerimonial, de ritual de plenitud al qual Vallvé li atorga, això sembla, un sentit col·lectiu, compartit. Un “tu” que som tots nosaltres.

El tipus de disc que potser necessitàvem sense saber-ho. Ara que fa la sensació que tot s’ensorra.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close