Música

Pedro Lavirgen In Memoriam

El 2 d’abril moria a Madrid i amb 92 anys el tenor andalús Pedro Lavirgen, un dels millors cantants lírics espanyols de la seva generació. Però per damunt de tot, hi havia l’home, un esperit noble al servei d’un artista immens.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer Pedro Lavirgen l’hivern del 2007. Havia vingut a Barcelona com a membre del jurat del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas. Des dels orígens, aquest certament ha convidat grans figures de l’òpera per formar part dels exigents tribunals. I qui signa aquestes línies des de 1999 que està vinculat al grup d’emissores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: primer, a Catalunya Cultura i, des del 2002, a Catalunya Música. Les —per ara— 21 temporades d’Una tarda a l’òpera m’han permès, quan el programa durava quatre hores i incloïa un magazín amb entrevistes (2002-2018), conèixer desenes d’artistes vinculats a l’òpera, des de cantants fins a directors musicals, passant per dramaturgs, gestors i docents. Però ja abans, en el programa Fila 10 de la desapareguda Catalunya Cultura, vaig poder-me apropar als grans de la lírica quan l’ocasió era propícia (i ho era gairebé sempre) i mai em vaig perdre l’oportunitat de mantenir sucoses converses davant dels qui formaven part del jurat de l’esmentat concurs. La nòmina és llarga i riquíssima, cosa que va contribuir també a l’enriquiment personal i professional de qui us escriu.

Serveixi aquest llarg introit per ubicar Pedro Lavirgen en el context d’aquelles entrevistes. Elegant, sol·lícit, amable, senzill, atent, de gràcil i fàcil conversa, Lavirgen es va erigir en qui jo ja intuïa que era: un home d’una humanitat corprenedora, senzilla, directa, sense artificis. Res feia pensar ni intuir, mentre el mirava durant l’entrevista, que tenia davant un dels millors tenors espanyols de la seva generació, amb una grandesa artística que l’emparentava directament amb la d’Alfredo Kraus, Plácido Domingo, Josep Carreras o Jaume Aragall. I és que Lavirgen mai no va deixar de ser l’home humil nascut el 1930 a Bujalance (Còrdova) en el context d’una família senzilla i amb pocs recursos, tot i que els dots naturals del jove Pedro de seguida el van dur al Conservatori de Madrid per formar-se com a cantant. Abans, havia descobert la vocació durant l’internat als germans de Sant Joan de Déu de Còrdova i al cor de la parròquia de Bujalance.

Pedro Lavirgen (1930-2023)

No resumirem aquí els mèrits de Lavirgen, perquè de tots hauria de ser coneguda la fama internacional, els èxits i la carrera brillant, i en teatres com La Scala de Milà, les òperes de Viena, Los Angeles i San Francisco, el Covent Garden de Londres o el Metropolitan de Nova York, a més del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, on va debutar el 1964 (amb Carmen) i on va actuar durant dinou temporades fins al 1988.

Per la seva condició de tenor líric-spinto, la de Lavirgen va ser una carrera paral·lela en repertori a la de Franco Corelli, tot i que temperalment eren com la nit i el dia o com dues cares de la mateixa moneda.

I, tanmateix… què va passar amb Pedro Lavirgen que no tingués la fama mediàtica dels seus col·legues abans citats? En primer lloc, els pocs testimonis de gravacions en estudi. I és que, si bé Lavirgen va ser un home de qui abunden les gravacions en directe, sovint preses de transmissions radiofòniques o directament pirata, no va pertànyer mai a un grup o una empresa discogràfica de renom, com si van fer molts dels seus companys de generació. Lavirgen va fer fonamentalment una carrera teatral i bastant allunyada dels estudis d’enregistrament.

Però, en segon lloc, i aquí és on deixo el meu testimoni personal, la de Lavirgen era la personalitat d’un artesà del cant, d’un artista de la senzillesa, d’un home allunyat totalment de l’aurèola del divo. I això, en el món de l’espectacle, es paga car. O diguem que es paga amb el preu de l’allunyament de la fama.

Pedro Lavirgen va ser un gran, un immens tenor. Però un tenor conegut tan sols pels molt connaisseurs, pels molt aficionats, a qui tant se’ls en fum la fama o el focus mediàtic. Aficionats de debò, que valoren el bon, l’excel·lent material que exhibeixen els artistes de veritat, sense necessitat de falsos maquillatges. Lavirgen era un d’ells.

Pedro Lavirgen, artista, home i Mestre

Jo no vaig poder escoltar mai Lavirgen cantant en directe, però sí a la ràdio o en gravacions d’aquelles live abans comentades i que —algunes— formen part de la meva col·lecció d’enregistraments operístics. I per això vaig voler conèixer el tenor andalús i tenir-lo davant dels micròfons de Catalunya Música. L’entrevista va superar les expectatives perquè, més enllà de la loquacitat, la sinceritat i la noblesa de les respostes, Lavirgen va mostrar la seva desbordant humanitat, que tampoc necessitava artificis. I gairebé puc dir que el millor no va ser l’entrevista sinó la llarga conversa posterior, a micròfon tancat i que em va corprendre pel testimoniatge sincer d’un home com aquell. Vaig oblidar aleshores que tenia davant una estrella dels teatres abans esmentats. Perquè se’m va revelar l’home, la persona sense fissures, amb aquella tendresa, noblesa i senzillesa que només els grans tenen com a material genètic de primer ordre. L’home Lavirgen, que tan bé servia per a l’artista Lavirgen. L’esperit que després es posava a disposició d’una veu magnífica, d’una tècnica envejable.

Pedro Lavirgen és dels pocs entrevistats que m’han emocionat i commocionat en la conversa. I ara no recordo si aquesta emoció va venir amb els micròfons oberts o tancats. M’és igual. Queda l’orgull i l’honor d’haver-lo conegut, malgrat haver estat per poca estona. I queden, és clar, les moltes estones d’haver-lo escoltat sota la pell de Canio, de Calaf, de Don José, de Radamès, de Manrico, d’Otello o de Don Carlo. Descansi en pau.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close