Els grans mitjans i les xarxes socials mostren una visió reduccionista de la música. En paral·lel, el gruix del fet musical en confinament ocórre fora de la interfície i el protagonitzen els oïdors.
Un dels tòpics més repetits als mitjans generalistes durant aquests coronadies ha sigut “la importància de la música per fer-nos més agradable el confinament”. “La música ens fa desconnectar”, diuen. Ho sabem, ens ho repeteix l’informatiu de TVE cada nit. La meva petita parcel·la conspiranoica em fa pensar que ho repeteixen tant perquè desitgen que sigui així i prou, que la música només serveixi per a desconnectar. Als ratificadors de l’status quo els encantaria que la música només fossin famosos tocant música lleugera davant d’una massa que apaga el cervell i brinda mediterràniament. Com un Petit Suisse, dolç, suau, sense trossets… i en temps de confinament a mí me daban dos.
A l’altra banda, des del propi món musical sorgeixen altres tòpics, com ara el nou clàssic “què pesats, tothom fent concerts en streaming!“ Potser sí, l’oferta musical a les xarxes en aquestes setmanes ha sigut aclaparadora: concerts des de casa, estrenes de singles “fets en confinament”, videoclips casolans multipantalla… Continguts, continguts, continguts! Alguns ens ajuden a desconnectar, d’altres ens fan emocionar, d’altres ens fan pensar i sentir el present, d’altres són clars exercicis d’autopromoció, d’altres semblen una absurda vaga a la japonesa, i finalment alguns ens ajuden a desconnectar el wifi, per no veure res més. Fa dies que el nostre feed córre el risc de convertir-se en un macrofestival: desenes d’ofertes simultànies que competeixen entre elles, canviant el soroll i les marques patrocinadores, per emojis i posts patrocinats. Sobre l’economia del sector (tema que mereixeria un altre article), us convido a llegir les propostes que està fent el Sindicat de Músics Activistes de Catalunya, a banda de reclamar un pla de xoc social generalitzat.
Davant la suposada allau d’oferta, em vénen al cap els Fugazi i la seva màxima destructora de Black Fridays: “never mind what’s been selling, it’s what you’re buying”. No acaparar paper de wàter, vaja. Escollir només els continguts que ens emocionen, que ens mouen, que ens mobilitzen, que necessitem, que ens fan pensar, que ens provoquen, que ens fan teràpia, que ens representen… Confesso que no m’està resultant fàcil, més encara quan l’oferta s’hipertrofia a la meva pantalla, al palmell de la meva mà, però la màxima és senzilla d’adaptar: “never mind what’s been posting, it’s what you’re viewing”.
Sobre la suposada saturació cultural, m’assalten moltes preguntes que no crec que tinguin una resposta en format d’enquesta de Twitter Like/Fav: què preferim, una cultura “pesada”, o una cultura prescindible i aïllada de la realitat social? El veí que punxa “Resistiré” amb l’altaveu a l’11 cada vespre (o el grup que fa un streaming), ho fan per generar comunitat, o per alimentar l’ego? Em ve al cap una frase de Luis Eduardo Aute, entrevistat per Israel Viana: “quiero que escuchen mis canciones, pero a mí que me olviden”. O Víctor Nubla afirmant que “l’art i la música no és entreteniment, ha de fer pensar”.
Música per desconnectar, música per generar continguts i prou. Al meu parer, totes dues visions són bòrnies del mateix ull: les dues confonen la realitat amb la interfície (com diria Ingrid Guardiola), confonen el món amb la seva representació en xarxes. És un parany fàcil de caure, perquè ara mateix la nostra realitat física abarca unes desenes de metres quadrats, però si la música és molt més que allò que fan els grups de música dalt d’un escenari, ara mateix la música és molt més que allò que fan els grups de música als seus comptes de Facebook i Instagram.
Totes dues visions converteixen als “no-músics” en simples consumidors, fent la seva compra cultural online, al costat de la compra del Mercadona. Confondre la música amb la professió de músic és tan erroni com confondre la cuina amb la professió de cuiner, o l’acció de comunicar-se amb la professió de comunicador. L’extrema especialització de les societats occidentals i la mitificació de la música culta ens fan creure que el fet musical és només propietat dels experts.
Però després de fer desenes de videotrucades i Zooms i Jitsis amb persones de tota mena, me n’adono que la música ha tingut molts més papers. Un alumne de violí tocant sol a la seva habitació, trobant el seu preuat moment d’intimitat, mentre parelles i famílies aprenen cançons plegades i les envien a amics o familiars necessitats d’alegria. Vermuts digitals i punxades techno, on l’ego de l’emissor roman en segon pla perquè l’objectiu és generar un medi on es creï comunitat. Avis cantant cançons de bressol en àudios de whatsapp pels seus enyorats néts. Comunitats musicals engegant iniciatives solidàries o de debat. Diversos músics aturant-se a reflexionar… alguns estan composant sobre el estem vivint, però tardaran en publicar-ho, si és que ho fan mai, perquè com deia Itzhak Perlman, “allò que s’aprèn lentament, s’oblida lentament”.
D’altres m’expliquen escoltes gens passives: aquell que ha tornat a degustar un disc sencer, tocant la caràtula, llegint la contra, remant -encara que sigui només durant 45 minuts- contra l’escabetxina conceptual de les playlists d’Spotify. El que ha reordenat la col·lecció de vinils i inevitablement ha fet un repàs de la seva vida. O el que s’ha posat un disc en record i homenatge a un difunt amic, perquè no ha pogut acomiadar-lo en el funeral que mereixia.
Gairebé res d’això apareix destacat a les xarxes socials o als mitjans de comunicació. I què. En totes aquestes accions és on constato que la música té un valor social real en aquests moments, i no com el que ens volen vendre des dels informatius i la indústria musical. Un Petit Suisse no serà mai un postre de músic.
