En la línia habitual dels darrers mesos, aquest article repassa un seguit d’enregistraments discogràfics de músics i músics catalans de l’àmbit de la música clàssica. Majoritàriament són novetats que atenyen a repertoris i formacions variades com la música simfònica, la de violí i piano, la religiosa, la de veu piano i, per últim, la de cobla. En aquest ventall s’hi ha afegit dues gravacions antigues però suggestives per l’aproximació a unes figures que van contribuir al teixit musical de la seva època i que han estat objecte de reexhumació. D’una banda, el Rèquiem del compositor Francesc Juncà, format a Montserrat i consagrat com a mestre de capella a la Catedral de Girona durant les dues últimes dècades del segle XVIII i principis del XIX. D’altra banda recuperem un disc que ja té més d’una dècada però no va ser prou comentat en el seu moment, en part per una manca de difusió i promoció dels enregistraments de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), tot i l’excel·lència assolida en projectes com el dedicat a Xavier Montsalvatge sota la direcció de Víctor Pablo Pérez.
Montsalvatge internacional
Durant els darrers 15 anys, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) ha enregistrat diversos compactes per al segell Naxos (8.573077, 61 min). Entre aquests va dedicar-ne un a l’obra de Xavier Montsalvatge (1912-2002) que inclou tres obres molt contrastants i d’etapes diferents que, sota la direcció de Víctor Pablo Pérez, presenten l’orquestra amb una riquesa de color i una solvència equiparables a les grans formacions europees. L’exemple més evident és Manfred (1945), una suite amb caràcter de poema simfònic extreta a partir d’un dels seus primers ballets. Essencialment es tracta d’una obra melòdica que remet als ballets finiseculars de Minkus, Adam o Txaikovski, amb puntuals girs rítmics stravinskians i un perfil cinematogràfic d’exuberància postromàntica. La inclusió d’aquesta pàgina és un gran encert per la varietat de recursos i potser sigui el més significatiu del disc.
Hi figura també Bric à Brac (1993), la darrera pàgina composta pel gironí -¡escrita als 81 anys!- que Víctor Pablo Pérez enfoca des de la diversitat de tímbrica i melòdica (Evocador i Sesgado), harmònica (Tenso) i rítmica (Lúdico). El director burgalès també presenta la Simfonia de Rèquiem (1985) en una recreació serena, lírica, abstracta i que potencia la variabilitat de color sota una línia general força homogènia sense que se’n ressenti l’idiomatisme. Es mostra transparent de textures i fluït de pols (20’41” de minutatge, el més breu de la discografia), amb un modelatge romàntic que remet al segle XIX en general i a compositors com Fauré en particular. El “Libera me”, per exemple, encerta a incloure l’èpica dins el lirisme. La soprano Marta Mathéu arrodoneix la vocalise conclusiva amb el gust, l’homogeneïtat de registre i l’afinació que la caracteritzen. L’edició conté unes correctes notes de carpeta de David Puertas Esteve però, com de costum a Naxos, la qualitat de l’edició és deficient. Per exemple, no hi figuren els currículums dels músics.
Sonates per a violí i piano de Benejam
L’incansable pianista Daniel Blanch i la violinista Kalina Macuta protagonitzen una nova recuperació patrimonial catalana editada pel segell Columna Música (1CM0443, 74 min). Editat en dijipack, en aquest cas es tracta de l’obra per a violí i piano de Lluís Benejam (1914-1968) que va començar a compondre tardanament, a finals de la dècada dels anys 40, compaginant la seva faceta d’intèrpret i posteriorment com a docent a l’Equador i a Birmingham. Entre els reconeixements cal destacar el Premi Ciutat de Barcelona obtingut el 1953. Aquest corpus escrit durant la dècada dels 50 és una música amb ofici, tornassolada, tenyida d’una nostàlgia i d’una ambició en l’escriptura contrapuntística palesa, per exemple, a la Sonata núm.1, dividida en quatre moviments que traspuen impuls rítmic, melodies de volada lírica, acompanyaments cromàtics i alguns girs impressionistes. I també als quatre moviments de la Sonata núm. 2, de 1959, amb influència de Falla al darrer. També resulta suggestiu l’Adagio i Allegro de 1960 que contrasta internament en lirisme, el virtuosisme de la digitació i articulació i el caràcter ballable del segon respecte el primer.
L’any 2013 es va trobar una altra sonata per a violí i piano procedent de la Biblioteca de la Universitat de Montevallo on hi ha dipositat el seu llegat, la núm. 3 i inacabada però que, en realitat, es tracta cronològicament de la núm.2, tal i com indica la partitura. En conseqüència, com expliquen les detallades notes de carpeta, Benejam l’hauria escrit durant els anys de residència a Quito. Aquests excel·lents textos vénen signats a tres bandes per David Puertas Esteve, Josep Maria Serracant i Daniel Blanch presentant el context, la trajectòria i, sobretot, apuntant els necessaris trets musicals de les obres que orienten l’audició de les mateixes sense vaguetats discursives.
El Rèquiem de Juncà
Nascut a Sabadell l’any 1742, Francesc Juncà va ser escolanet de Montserrat i segon mestre de capella de Santa Maria del Mar a Barcelona. Amb 32 anys, a principis de 1774, va superar les oposicions com a mestre de capella a Girona i cinc mesos després estrenava un Rèquiem pels funerals del bisbe de la ciutat entre 1756 i 1774, Manuel Antonio de Palmero y Rallo (1706-1774), que va edificar la casa de Misericòrdia de Girona, a més de ser partidari de l’expulsió dels jesuïtes. Ell és qui apareix en el retrat de la portada del disc (Música Antiga de Girona DDD 54 minuts).
Aquesta Missa de difunts segueix l’estètica galant i defuig les complexitats del barroc, tant en la forma com en la ornamentació. Empra melodies segons els principis compositius de contrast i divergència, en un estil pròxim al Classicisme vienès o parisenc en la concepció més instrumental que vocal. No obstant, les introduccions orquestrals a cada número són els únics passatges on les veus no assumeixen protagonisme. Aquestes interaccionen amb el cor, a solo, com a duo, en trios, apostant clarament per un tarannà de celebració, influït per la tendència del segle XVIII a construir Kyrie i Agnus Dei brillants i –suposadament- inadequats a l’ofici religiós pel seu caràcter imponent i brillant. El Christie, força ornamentat i amb un clar pes dels solistes vocals seria un exemple, mentre que el Lacrimosa és un dels números més bonics de l’obra. La seqüència central (Dies Irae, Rex Tremendae, Confutatis maledictis i Lacrimosa dies illa) agrupa els versicles com a números tancats: es percep al Dies Irae iniciat pel cor, seguit per les trompes acompanyant al contratenor en el “Tuba mirum”, per la soprano en el “Quantus tremor” concebut com a arieta, el “Mors stupebit” com a breu duet entre la soprano i el contratenor, o el “Liber Scriptus” cantat pel quartet vocal. Per cert, la partitura prescindeix de fagots i timbales.
Com indiquen les excel·lents notes de carpeta –sense signar-, era tradició que els funerals solemnes fossin interpretats tant per la capella de música com pel cor de canonges. Per aquesta raó i perquè aquests últims cantaven seguint els models del gregorià s’han inclòs l’ Hostias et praeces de Jaume Balius (?-1822), successor de Juncà, i el Benedictus de Domènec Arquimbau (1760-1829), successor de Balius que és un ària per a baix. S’hi ha afegit el Libera me, que no empra instruments de vent i que suposadament també es va cantar en el funeral de Palmero, l’autoria del qual és anònima tot i seguir recursos i solucions corresponents a l’estil de Gònima, aleshores recentment jubilat de la catedral de Girona.
Sota la direcció musical d’Albert Bosch, la interpretació del conjunt Música Antiga de Girona és idiomàtica i fluida a partir de criteris i instruments historicistes. Es beneficia d’una captació sonora qualitativa que permet escoltar fàcilment les veus solistes amb una dicció i afinació plausibles, arrodonint aquest primer enregistrament mundial d’un compositor escassament estudiat i molt menys interpretat. L’edició també resulta satisfactòria tot i no pertànyer al catàleg de cap discogràfica catalana destacada: va comptar amb suport institucional i conté el llibret en tres idiomes (català, castellà i anglès) i text litúrgic.
Cançons de Serra i d’Oltra
Gràcies a la incansable tasca de Josep Maria Serracant, fadrí de nombrosos enregistraments de cobla i música catalana, PICAP (Ref.: 911503, 100 min) ha editat un doble compacte amb cançons de Joaquim Serra i de Manuel Oltra, interpretades per la mezzosoprano Marta Valero i l’exquisit acompanyament al piano d’Albert Guinovart. Valero aborda les peces amb entenedora dicció, resolent els nombrosos ascensos al registre agut en el cas d’Oltra i fent gala d’un domini estilístic llaurat amb nombroses gravacions anteriors del patrimoni català del segle XX.
Tot i el tarannà més eclèctic d’Oltra i el clar noucentisme de filiació toldraniana en Serra, ambdós corpus presenten melodies ben definides, amb un lirisme que es mou per graus conjunts i puntuals salts d’intervals que reforcen l’expressivitat dels versos, però sense sotmetre’s a la immediatesa descriptiva. Els marcs tonals són generalment clars i els acompanyaments pocs densos en una textura de melodia acompanyada, transparent i que funciona com a suport de la veu en la recreació dels textos, a partir de patrons rítmics basats en la prosòdia; on també hi ha puntuals evocacions de ritmes populars (El gallaret, el cicle La Amante), d’inspiració afrancesada (Brollador gentil) o hispanitzants (Jesús de Nazaret).
Si les de Serra es presenten ordenades segons la cronologia –compostes entre 1924 i 1938- i el número d’Opus, i complementa l’antic enregistrament del segell Columna Música que incloïa el Trio amb piano en Mi major i les 3 peces per a piano; les d’Oltra –compostes entre 1940 i 1997- compten amb l’ocasional i excel·lent intervenció del flautista Bernat Castillejo (Borrissol d’àngel) i del guitarrista Izan Rubio (Set cançons tradicionals per a veu i guitarra, testament d’Amèlia, Aquells temps de fredor). L’edició amb disseny gràfic de l’artista sabadellenc Jordi Roca, s’arrodoneix amb una estimable entrevista de Mònica Pagès a Serracant.
Sardaxou 12+1
La col·lecció Sardaxou de la Cobla Contemporània té nou enregistrament, el 12+1 (Audiovisuals de Sarrià DDD 63 min.) servint arranjaments, fantasies i adaptacions per a cobla a partir de més de 30 bandes sonores musicals de pel·lícules, sèries i de la televisió.
Ho fan a partir de l’heterogeneïtat i el contrast dels materials matrius, basculant entre el medley i la suite temàtica com a SardaWilliams de Jeroni Velasco i Corzo, a May the sardana be with you de Robert Agustina i Busquets i a Belles i bestieses de Daniel Gasulla i Porta. La primera s’inicia amb Jurassic Park per a fer cantar les tibles amb el tema de Sol a casa durant els curts i el de Superman als llargs, amb una incursió prèvia en la Marxa imperial de l’Imperi contraataca. La de Robert Agustina també es basa en Star Wars, però en l’Episodi IV; mentre que la Gasulla i Porta pren el clàssic de Disney La bella i la bèstia com a eix principal.
Totes són creacions recents, escrites entre el 2019 i 2023, i moltes són fruit dels mateixos integrants de la Cobla Contemporània. La més antiga és Magnum i els fantasmes de Joan Moliner i Pedrós, on la tenora canta -quasi com si fos un saxofon- el recordat tema de l’investigador privat de Hawai, contrastat pels Caçafantasmes. Les compostes enguany són The ballaruk Love de Martí de Joan sobre Pretty Woman i Dirty dàncing; Films de Jordi Paulí i Safont on passa d’obrir amb els 7 magnífics a Love is in the air amb una menció a James Bond i el Doctor No.
Hi ha peces que desprenen bon humor, ironia i, fins i tot, sarcasme. Per exemple a Titànica on Xavier Ventosa i Molner treballa sobre la tonada popular Si la barqueta es tomba i motius musicals de Titanic de Horner i el mundialment famós My heart will go on de Céline Dion exposat als llargs. També n’hi ha de compostes per dones com Land-cant del Titànic de la flautista Helena Cullaré i Cavallé sobre La La Land i Titanic, i dues de l’actual directora de la Cobla Contemporània, Marta Urzaiz com són Recorda’m a la tercera fase de Marta Urzaiz sobre El llibre de la selva o Encontres a la tercera fase i Ocells emprenyats amb una oportuna referència a El show del pájaro loco.
Enregistrat a l’Espai Montserrat Camps de Sabadell i amb la captació de so de David Casamitjana, es tracta d’un disc finançat gràcies al micromecenatge que s’escolta amb comoditat i amb el qual, si es vol, es pot fer un exercici de memòria i reconeixement de temes. No obstant, la reincidència en alguns mateixos films i motius melòdics desencisa una mica l’audició, sobretot si es coneix tota la col·lecció.
