Alguna cosa deu haver fallat quan, després d’assistir a la representació d’una òpera d’orquestració exquisida i de carnassa lírica tan ben parida com és Manon, el melòman abandona el Liceu amb una sensació de tedi arrapada a la pell. Servidor tenia moltíssimes ganes de veure com funcionaria el tàndem d’Olivier Py (qui signà una obra mestra de versió al coliseu de la Rambla amb la Lulu de Patricia Petibon la temporada 2010-2011) i un director musical de la talla de Marc Minkowski, qui ja fa temps que, abandonant la seva zona de confort barroca i clàssica, ha excel·lit en el repertori vocal-dramatúrgic que fa de coixí precursor a Massenet, com és el cas d’Offenbach i etcètera.
Comencem amb el teiatru. Cal prendre’s molt seriosament les cites que Olivier Py demana fer al tenor abans de les dues parts de l’espectacle (de la Crítica de la raó pràctica kantiana i de la Primera lletra als Corintis de Sant pau, respectivament) per veure com el regista pretén convertir Manon en un conte sobre el xoc filosòfic que es produeix quan hom vol guiar-se pel deure resultant de la llei moral mentre, paral·lelament, malda per ser il·limitadament generós en l’amor. La tensió d’aquesta humaníssima tragèdia em sembla interessantíssima, i Py se’n surt prou bé quan ens mostra les paranoies de Des Grieux i violenta el personatge de Manon fins al punt de convertir-la en una espècie de cara B perversa d’aquesta dicotomia, retratant una dona que té la pulsió d’haver d’acontentar-se entre el plaer de la vida desenfrenada i una forma d’estimar molt més precària i naïf. És una llàstima que al director no li acabi de sortir bé l’aposta, en part perquè el llibret de Meilhac i Gille és una caca de la vaca i també perquè l’espectacularitat de l’escenografia acaba posant massa llum a la foscor d’uns drames pensamentals interns que guanyarien més força amb una producció molt més austera i una gestualitat amb menor prototipisme. Es podria traviatitzar-luluitzar Manon? Jo crec que sí, però així no. Fes-me cas i torna-hi, Olivier; valdrà la pena.
Seguim amb el fossat. Minkowski és un tros de director i va tintar la partitura amb moments inspiradíssims, d’una riquesa instrumental fora mida. Però la imbricació vocal-instrumental present al seu repertori de sempre no s’esdevé en l’òpera romàntica, i el parisenc va dirigir massa sovint com si no estigués (també) acompanyant els individus que poblaven l’escenari. El volum fou tothora excessiu, els canvis de tempi agafaven orquestra i solistes amb els pixats a la gola, i la gestualitat amb què Minkowski donava les entrades (quan tenia la bondat de fer-ho) acabà provocant un caos massa esvalotador. Minkowski pot dirigir una obra com Manon? Jo crec que sí, però necessitaria una orquestra molt més familiaritzada amb el timbre particular que demana Massenet i amb uns professors amb més mili que els del Liceu com per no deixar-li passar certes frivolitats.
I acabem amb les veus. Èxit rotund i merescut de Nadine Sierra, que es casca una Manon escènicament seductora, molt més sòlida en el terreny líric del final que no pas en la joliua floritura de l’escena de lluentons. La soprano ianqui té molt recorregut per fer i, quan l’instrument s’eixampli, ens regalarà unes heroïnes romàntiques com per caure de cul. El Liceu xala bastant amb el tenor Michael Fabiano, un artista competent que fa la feina i trompeteja amb correcció (apianar ja seria una altra cosa), però a qui jo no sé veure cap mena de personalitat vocal. També és el cas d’Alexandre Duhamel que és, literalment, un cantant indefensable (amb un agent molt competent, sens dubte), ben lluny de la finíssima maduresa vocal de Laurent Naouri. Si per alguna cosa pot alegrar la vida aquest Manon és la competència dels cantants de casa, encapçalats per l’Albert Casals, que està descomunal fent de Guillaume de Morfontaine. Pel que fa al cor, qui sap si algun dia la direcció artística de la casa despertarà de la seva migdiada per renovar-lo, especialment el sector femení. Continuarem esperant.
Sovint els ingredients d’un còctel fan venir salivera i el resultat acaba essent anodí. En l’univers de la música, ai las, amb bones intencions no n’hi ha prou. Així s’esdevé amb aquest pal de Manon.