Música

Ramon Muntaner, l’home de la cançó

Amb el sobtat traspàs del cantautor i gestor cultural Ramon Muntaner, desapareix una figura clau per a la normalització de la música d’expressió catalana i un nom ineludible de la història del gènere durant els darrers trenta anys.

La dècada dels vuitanta estava a punt d’acabar i Barcelona havia deixat de ser la capital musical d’Espanya. La movida madrilenya es trobava en plena ebullició al mateix temps que la cançó deixava enrere els seus moments de màxima esplendor i només a comarques, un nou moviment, el rock català, apuntava un futur encara impredictible. Hi havia agitació i descontent al sector musical i es reclamaven ajuts institucionals perquè la música d’expressió catalana no quedés relegada a l’oblit. En aquest context, el maig de 1989, un grup de cantants —Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Marina Rossell, entre d’altres— van protagonitzar un sonat tancament al palau Marc, seu de la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Pocs mesos després d’aquella protesta, la institució va moure fitxa i s’anuncià la creació d’una nova entitat destinada a donar suport a la difusió de la música catalana. El nou centre es diria Ressons i al seu capdavant es va situar un home que coneixia molt bé perquè l’havia viscut des de dins el món que ara anava a gestionar. Aquest home es deia Ramon Muntaner i Torruella (1950-2021) i en aquell moment, després d’una destacada trajectòria com a membre de la Nova Cançó, es disposava a baixar dels escenaris per encetar una etapa professional ben diferent.

“Ressons s’orientarà bàsicament a difondre el pop, el rock, la cançó, el jazz i la música tradicional catalana. I per això s’impulsarà la creació d’un circuit on la gent pugui treballar regularment, cosa a la qual no té accés en aquests moments”, va dir, en la presentació del projecte, el maig de 1990.

Trenta anys després i davant la seva inesperada partida el passat 9 de desembre, víctima d’un maleït infart de cor, s’ha recordat amb insistència la figura de Ramon Muntaner com a músic i cantautor, però potser no s’ha posat prou èmfasi en la seva etapa com a gestor; en particular en aquells anys en què la música catalana lluitava per fer-se present a les sales de concerts i als mitjans de comunicació. Una tasca que ell va desenvolupar amb èxit inqüestionable.

“En Ramon va ser un home que va bastir ponts i que sempre va propiciar el diàleg i el consens”. Aquesta va ser una de les (moltes) coses que l’exconseller de Cultura i amic personal seu, Ferran Mascarell, va dir durant l’emotiu comiat celebrat el diumenge 12 de desembre a la seu de l’SGAE a Catalunya, entitat de la qual Muntaner havia estat director els darrers 25 anys. Per la seva banda, el president de la institució, Antonio Onetti, destacava també el seu tarannà conciliador. “Mentre a Madrid ens barallàvem a ganivetades, l’SGAE a Catalunya era un oasi de pau que miràvem amb enveja”, va dir, quasi entre llàgrimes.

El cantautor i director de la SGAE a Catalunya i Balears, Ramon Muntaner.

I  molt possiblement va ser aquesta capacitat una de les seves millors eines a l’hora  d’assolir la tasca de posar en marxa Ressons, una iniciativa que, tot i el consens generat al voltant del seu nom, va ser rebuda amb molta cautela i escepticisme. Pocs se la creien, molts pensaven que havia arribat a destemps i la majoria dubtava de la seva efectivitat. “Tothom ve amb reticència el suport a la música, però accepta com a normal el que es dona a altres arts. Jo crec que els músics, en la mesura que tinguin espais on actuar, es van formant. El que no pot ser és que la gent els refusi sense haver tingut oportunitat d’escoltar-los”, deia Muntaner, en la mateixa presentació.

El temps li va donar la raó. La tardor del 1990, Ressons posava en marxa un escenari estable per a la música en català a Barcelona. L’espai escollit va ser el Teatre Regina, al carrer Sèneca, on van començar a celebrar-se els  Dijous al Regina, un cicle de concerts que ja en la seva primera temporada va assolir un índex d’ocupació del 75%. “Una de les coses essencials que faltava era una adequada promoció i difusió. I els resultats estan a la vista: la gent ha respost”, deia Ramon Muntaner, fent balanç d’aquella primera etapa.

Pel Regina van passar molts músics, alguns de joves, que tot just començaven la seva trajectòria, i altres amb llargues carreres a l’esquena. Pau Riba, Joan Isaac, Joan Amèric, Maria Cinta, Miquel Pujadó, Santi Arisa, el grup Primera Nota i un immens Ovidi Montllor, que tornava a cantar a Barcelona després de sis anys d’absència, van estar entre els primers a pisar aquell escenari. L’inconformista Pau Riba no va dubtar a qualificar el projecte de “coherent”, tot assegurant que, al marge dels seus beneficis econòmics, “la rendibilitat, a nivell publicitari, és altíssima”.

Els Dijous al Regina es van mantenir fins al 1992, quan es va crear L’Espai de Música i Dansa de la Generalitat, que ocupà un local que abans havia acollit a la Filmoteca de Catalunya, al número 63 de la Travessera de Gràcia. La sala, inaugurada per Marina Rossell el 9 de juny, es va obrir de seguida a tots els àmbits estilístics i amb la seva programació constant, va conferir carta de normalitat a la presència de músics del país a la cartellera barcelonesa. Sempre gestionat per Ressons, L’Espai va tancar portes l’any 2005 i la seva programació es va traslladar a L’Auditori de Barcelona. Fins aquell moment, pel seu escenari havien desfilat més de 500 artistes i s’havien enregistrat uns 30 discos en directe.

Entremig, no es pot oblidar el suport que donà Ressons a l’organització de la famosa Nit del rock català al Palau Sant Jordi, l’ara mític macroconcert protagonitzat per les quatre bandes punteres d’aquell nou fenomen musical. El 14 de juny de 1991, Sopa de Cabra, Sau, Els Pets i Sangtraït van omplir a vessar el recinte de Montjuïc, establint un nou record europeu d’assistència dins un recinte tancat: 22.104 assistents.

Però la tasca de Ramon Muntaner, al capdavant de Ressons, no es va limitar a la programació de concerts. El següent repte va ser fer-se càrrec del Mercat de Música Viva de Vic, un innovador projecte que havia sorgit a la capital d’Osona la tardor de 1989, també amb el suport de la Generalitat i amb l’objectiu de convertir-se en una trobada anual entre artistes i programadors.

El 1993, i davant el fet que les quatre primeres edicions no havien donat el resultat esperat, el Mercat de Vic va canviar de responsables. Muntaner es va encarregar d’ordenar i racionalitzar l’oferta musical, retallar la durada de les actuacions —per posar èmfasi en el fet que allò era una mostra professional i no un festival gratuït—, prioritzar els espectacles de nova creació i, en particular, reforçar l’aspecte comercial, convidant programadors de tot Espanya i també de l’estranger.

A partir d’aquell moment el Mercat va agafar nova embranzida. Només dos anys després el Mercat de Vic tancava portes amb una assistència record de 50.000 persones i la participació de 600 professionals. Aquells van ser anys de gran efervescència i Vic va esdevenir el que sempre havia volgut ser, una trobada anual ineludible per a tot el sector musical.  Ferran Mascarell també va evocar aquell període en el comiat del seu amic, tot recordant una imatge entranyable que ha quedat en la memòria de tots els que vàrem viure aquella etapa: la d’unes memorables partides de futbolí que tenien lloc quan els escenaris tancaven i la professió es reunia per prendre la darrera copa i comentar la jugada. A en Ramon no el va guanyar mai ningú.

El 1996, Muntaner va abocar-se a un nou repte en ser anomenat director de la Societat General d’Autors a Catalunya. Una tasca amb menys visibilitat pública, però no per això menys rellevant. Muntaner va posar a disposició dels socis el palauet del passeig Colom per a la celebració de tota mena d’actes, cicles de concerts inclosos, i ell mateix va esdevenir una figura imprescindible de la vida cultural del país. Ara, amb 71 anys, estava a punt de passar pàgina. Tenia previst jubilar-se aquest mateix mes de desembre, quelcom que en el seu cas només podia significar nous projectes. D’allò havia estat parlant en un dinar amb amics, a la seva casa de Sant Cugat, només quinze dies abans. Que si tornar a fer ràdio, que si potser fer música…

De tot això es parlava, encara amb incredulitat i impotència, durant un acte de comiat al qual no van faltar antics col·legues de la cançó, com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat o Marina Rossell i també representants d’aquelles noves generacions que ell va ajudar a créixer, com Gerard Quintana o Natxo Tarrés de Gossos; músics com el bateria Salvador Niebla, el pianista Albert Guinovart. Els guitarristes Toni Xuclà i Eduard Iniesta van acompanyar l’actriu Sílvia Bel en la lectura d’uns poemes i Adrià, el fill que ha recollit el seu testimoni musical, va seure al piano. El director teatral Joan Ollé va reivindicar que la sala Barts del Paral·lel passi a anomenar-se Sala Ramon Muntaner.

Ana Maria Dávila
Periodista, titulada per la Pontificia Universidad Católica de Chile. Especialitzada en periodisme musical i cultural ha treballat per als diaris El Periódico, Avui, El Observador i El Mundo de Catalunya. Activa divulgadora de la música catalana contemporània, col·labora amb diferents institucions culturals del país i és autora de la biografia oficial de la pianista Maria Canals (Maria Canals i Barcelona, 2015) i coautora de Peralada. L'escenari de les emocions (2013) i Compositors d'avui. Guia de la música contemporània a Catalunya (2008), entre altres publicacions.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close