El Premio Nacional de Música 2020 té nom de dona. La de la compositora barcelonesa Raquel García Tomás, un talent fulgurant i meteòric que tot just acaba d’enlairar-se.
Pertany a una jove generació de compositors que està trasbalsant el món de la creació contemporània i donant-li una empenta com feia anys que no es veia. La seva veu però, sobresurt cada dia més gràcies a un llenguatge ple d’originalitat, en el qual la música i la creació visual s’entrellacen íntimament, i una constància i una capacitat de treball que l’han fet recórrer, en a penes una dècada, un camí que altres triguen tota una vida.
Nascuda a Barcelona el 1984, Raquel García Tomás és una figura fulgurant de la creació musical catalana actual. El 2010 va finalitzar els seus estudis de composició a l’ESMUC i sis anys després assolia un doctorat en creació interdisciplinària al Royal College of Music de Londres. En aquest mateix període el seu nom va començar a fer-se conegut de la mà de projectes com l’òpera de creació col·lectiva Dido&Eneas Reloaded! (2013), la seva continuació Go, AEneas Go! (2014) —guanyadora del concurs Neuköllner Oper de Berlin—; disPLACE (2015), coproduïda pel Teatro Real de Madrid, i el 2018 la magnífica Je suis narcissiste, nominada als International Opera Awards i als premis Max.
Com a colofó, aquest 2020, el ministeri de Cultura l’ha concedit el Premio Nacional de Música, en la modalitat de Composició, pel “caràcter interdisciplinari, innovador i arriscat d’un llenguatge compositiu singular i propi”.
Anomenar com a ‘meteòrica’ la seva carrera és quedar-se curt.
La veritat és que si ho mires així, és cert. Deu anys no és un temps massa llarg, però després, si penso en el procés que he fet en aquest temps, el catàleg que he acumulat i les experiències que he viscut perquè se m’han donat oportunitats, tinc la sensació que ha passat molt més temps. En realitat deu anys és un número. El que compta és el que facis en ells. Hi ha persones que repeteixen any rere any el mateix i jo he intentat créixer.
Aquest premi l’emparella amb compositors com Casablancas, Santos, Guinjoan, Montsalvatge o Mompou, que l’han rebut abans. Té la sensació de “seure a la taula dels grans”, com deia el poeta Enric Casasses l’altre dia?
Tècnicament, sí. Però intento no donar-li un significat tan gran per protegir-me i poder seguir treballant en els meus projectes amb la naturalitat de sempre. Entenc la responsabilitat que tinc, però és que ja la tenia abans del premi. Sempre he intentat fer les coses amb el màxim rigor possible i per tant he de continuar tocant de peus a terra. Els premis són molt capritxosos, pots tenir una trajectòria magnífica i no rebre cap reconeixement. En el meu cas, un premi així no entra en absolut dins les possibilitats que contemples i per això el més sa en continuar allà on eres abans.
A més és la quarta dona que l’obté de la història d’aquests gaurdons.
Sí, i totes en la darrera dècada. Elena Mendoza va ser la primera el 2010. Suposo que això significa que les coses estan canviant, el qual és molt positiu. És necessari no discriminar a les dones, ni a qualsevol, perquè el món pugui aprofitar tot el talent que hi ha.
Un altre factor colpidor és l’edat. Vostè té 36 anys. Aquests guardons acostumen a arribar a una etapa més avançada. Ho viu també com un reconeixement a la seva generació? Què en pensen els seus companys?
La veritat és que ha estat molt maco perquè he rebut molts missatges de felicitació i penso que això és símptoma que poden venir més reconeixements per a la resta. I sense dubte s’ho mereixen. La meva és una generació forta de compositors i compositores que hem estat i seguim estant molt units. Som un grup en què prima el respecte, la motivació i l’admiració mútua i pertànyer a ell és molt important per a mi.
Potser és una generació que connecta millor amb la societat i per això està assolint tant reconeixement.
Aquesta és una generació que sorgeix en el marc de centres d’estudis com l’Esmuc, que han treballat per a què això passes. La nostra va ser una formació global, que ens va posar en contacte amb músics de totes les disciplines. També som una generació que ha arribat al mercat laboral en plena eclosió de les xarxes socials, i a través d’elles hem pogut compartir el nostre treball, donar-lo a conèixer i establir vincles amb altres compositors. Nosaltres estem molt agraïts per l’espai que se’ns concedeix, però no hem de perdre de vista que darrera puja una nova generació a la qual no volem fer ombra. El mercat continua associant la figura de jove compositor a músics que, com nosaltres, ja estem més a prop dels 40 que dels 20 i crec que és just que els “joves” comencin a ser la gent que ha nascut als 90 i el 2000. I segur que ells tenen un nou punt de vista a oferir perquè han nascut amb noves tecnologies i tenen noves formes de relacionar-se.
Parlant de nàixer, com arriba vostè a la música essent que no ve d’una família de músics?
Jo sempre havia tingut molta fascinació per la música. Però en el meu barri, el Maresme, al costat del Poble Nou, no hi havia equipaments per estudiar-la i jo la veia com una activitat cara i fóra del meu abast. Per casualitat, la professora del col·legi, Lys Vilá, va decidir muntar una escola de música a les tardes per fer grau elemental. I gràcies a aquesta mestra jo vaig fer aquests estudis. Ara, quan em van donar el premi, vaig trucar-li per agrair-li, perquè ella em va donar un futur diferent.
I a la composició? Inicialment vostè volia ser pianista.
És cert, però quan estava preparant les proves per entrar a l’Esmuc vaig agafar una tendinitis, i encara que em vaig recuperar ja no era el mateix. Així va ser com vaig optar per la composició. I des de llavors vaig voler recuperar, mitjançant l’escriptura, la connexió que abans tenia amb la música a través de l’instrument.
En aquest procés, i el premi així ho reconeix, vostè ha destacat pel seu treball interdisciplinari.
Perquè aquesta és la manera en què millor m’expresso. Al col·laborar amb altres artistes o fer creacions que utilitzen el llenguatge audiovisual, jo connecto amb una faceta creativa meva que enriqueix el meu llenguatge musical. Per això vaig fer el doctorat en aquesta temàtica, perquè aquest és un terreny on em sento feliç, lliure i crec que puc oferir més coses a la societat. En aquell moment jo entenia que amb això m’allunyava de la figura d’una compositor d’èxit, però sentia que havia de ser així perquè de res valdria aquesta carrera si no la gaudia.
També conrea un gènere, l’òpera, al qual no és fàcil acostar-se i menys al segle XXI. Què l’atrau d’ella?
L’òpera forma part d’aquesta interdisciplinarietat, perquè ella ja és per se un gènere que agrupa distintes disciplines. És com fer una pel·lícula cantada i en directe. És evident que avui és un espectacle difícil de portar a terme i que per a escriure òpera s’ha de fer ofici. Per això jo valoro molt la tasca que ve desenvolupant, des de fa vint anys, Òpera de Butxaca, perquè amb ells he pogut fer òperes de petit format, que es poden portar a nous espais i a nous públics, tot i que, naturalment, en el futur m’agradaria fer una obra de gran format.
El seu darrer projecte és una miniòpera que s’havia d’estrenar al Liceu l’1 de novembre, però que ara ha quedat ajornada arran del tancament de la cultura per culpa de la pandèmia. Aquest també és un treball col·laboratiu i de petit format.
Sí, l’espectacle s’anomena Sis solos soles i som sis compositors i sis llibretistes que hem escrit una petita peça per a veu femenina i un instrument. La meva es titula Per precaució. El text és de Victoria Szpunberg i parla d’una dona gran que reivindica la seva llibertat perquè la volen portar a una residència. La cantant és Maria Dolors Aldea, que té una veu fóra de sèrie, i està acompanyada per l’arpista José Antonio Domené. El requisit era que l’instrument fos transportable i escollir l’arpa ha estat un encert, perquè amb ella he pogut fer molts registres, fins i tot paisatges i efectes sonors, com el d’un despertador o les manetes del rellotge. És una obra de grans contrastos emocionals i quan finalment es faci crec que ens farà plorar a tots. De totes maneres, el Liceu ha anunciat que es farà un enregistrament a porta tancada i que es podrà veure a través de Youtube el 15 de novembre.
En què més treballa actualment?
Estic acabant una obra d’orquestra que estrenarà la Jonde el maig del 2021, en principi. També un quartet de saxos i un projecte per a l’OBC i cor participatiu que es diu Revisiting Bach. I tinc en projecte una nova òpera gràcies a una beca del BBVA. A més, Je suis narcissiste tornarà a fer-se a la Maestranza de Sevilla aquest desembre.
S’atreviria a dir com es veu d’aquí a deu anys?
No, perquè no hi penso. El món està canviant molt de pressa i les persones i les circumstàncies també. No podem ni imaginar com serà el món d’aquí a deu anys, i no només arran de la pandèmia. L’únic que m’agradaria és no anar tan al límit com hi vaig ara i tenir una mica més de calma i de vida personal.
