Música

Reflexions sobre un país que canta

El darrer llibre de David Puertas i Meritxell Tarragó fixa la seva atenció en el món coral, plenament arrelat a casa nostra des de fa més de 160 anys.

En la seva imparable croada a favor de la divulgació musical, i amb el fermall d’or de la tasca ben feta que sempre caracteritza el seu autor, David Puertas Esteve publica a Cossetània 100 coses del món coral, coescrit a quatre mans amb la seva parella, Meritxell Tarragó. El volum es llegeix i es frueix al mateix temps: a l’escriptura clara i diàfana dels dos autors s’uneix la veu de l’experiència, especialment la de Meritxell Tarragó que, entre d’altres coses, és directora coral.

La tècnica del cant coral, de la direcció, les dinàmiques internes, les gires, els concerts compartits amb diverses agrupacions, el repertori de les grans obres, les grans figures del cant coral a Catalunya i les experiències directes formen un conjunt senzill i complex a la vegada, entranyable i molt complet del món del cor vist de les entranyes però també, i valgui l’homofonia, des del cor.

I és que tant Puertas com Tarragó estimen el seu ofici de músics però també de la divulgació, i això es nota en la manera com escriuen, deixant de banda la prolífica tasca de David Puertas com a conferenciant, presentador de concerts i autor de milers de pàgines escrites en programes de mà, articles i diversos llibres. Endavant, doncs, amb la vehement recomanació d’aquest llibre únic i singular, tot i que de bibliografia sobre cant coral a casa nostra tenim, per sort, nombroses i afortunades referències.

Els inicis de la Coral Sant Jordi

Un país que canta

El 1862, Josep Anselm Clavé va aplicar els seus tres principis morals (“Virtut, progrés i amor”) al servei del cant coral, quan al Jardins d’Euterpe de Barcelona -al Passeig de Gràcia- va dirigir la que seria la primera audició d’una peça de Wagner a Catalunya: la marxa i l’entrada dels cantaires del segon acte de l’òpera Tannhäuser. Arrencava en aquell moment la tradició coral que vint-i-nou anys més tard coneixeria un nou punt d’inflexió amb la fundació de l’Orfeó Català a mans de Lluís Millet, Amadeu Vives i Aureli Capmany.

Més de cent-vint anys després del naixement del cor que tindria en el Palau de la Música Catalana la seva “casa dels cants” (per dir-ho amb paraules de Joan Maragall), hem de lamentar que el nostre país tingui tan sols dos cors professionals: el del Gran Teatre del Liceu i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. S’hi podrien afegir els puntuals contractes que institucions com la Capella Reial de Catalunya, O Vos Omnes o el cor Francesc Valls (de la catedral de Barcelona) ofereixen a cantants de gran solvència que donen una rellevant entitat i autoritat a aquestes formacions. Però hi ha encara molt camí per recórrer.

A Catalunya, el món amateur ha fet grans coses i ha estat d’aquests nuclis d’aficionats d’on han sortit artistes que més tard s’han pogut professionalitzar. Parlem especialment del món del teatre i del món coral. I si aquest últim ha donat grans noms, és perquè moltes agrupacions corals de casa nostra han estat capitanejades per excel·lents músics, homes i dones amb carisma i que han creat entitats amb molt de pes en la vida concertística a casa nostra i des de fa moltes dècades.

En uns anys dificils com els que va imposar la nit franquista, personatges com Enric Ribó o Àngel Colomer van endegar iniciatives com la Capella Clàssica Polifònica o l’Orfeó Laudate respectivament. De seguida, el carisma i l’autoritat moral d’Oriol Martorell davant de la Coral Sant Jordi i de Manuel Cabero liderant el Cor Madrigal complementarien un panorama que entre els anys 40 i 50 del segle passat suposaria una alenada d’aire fresc en el món musical català. I és que les quatre entitats corals citades, tot i el seu caràcter amateur, mai van renunciar al rigor interpretatiu ni a la recerca d’un repertori exigent: a les interpretacions del repertori popular autòcton o de determinats espirituals negres cantats en català (i com a mesura de resistència contra el règim criminal i opressor de Franco) s’hi van sumar les de les grans pàgines corals o simfònico-corals de referència i que anaven dels segles XV al XX, amb la inclusió d’autors contemporanis vius, com Duke Ellington de qui la Coral Sant Jordi va interpretar l’oratori Freedom a Santa Maria del Mar el 1969, amb presència del músic nord-americà.

L’Orfeó Català

Una història que es perpetua

Per sort, les coses van anar més enllà de la immediata postguerra; l’Orfeo Lleidatà dirigit per Lluís Virgili, les corals Cantiga, Càrmina o Polifònica de Puig-Reig fundades respectivament per Leo Massó, Jordi Casas o Ramon Noguera van mantenir aquella coninuïtat i avui dia, amb directores i directors diferents, gran part d’aquestes agrupacions corals mantenen la seva activitat. A elles cal sumar nous cors, com l’Anton Bruckner, a banda de corals infantils, algunes sota el paraigua d’entitats “pare” (com l’Orfeó Català o la Coral Sant Jordi).

De fet, si aquesta feina s’ha fet possiible ha estat per una història ininterrompuda des d’aquell 1862: després de Clavé, els noms d’Enric Morera, Antoni Nicolau, Francesc Pujol o Antoni Pérez Moya (entre molts altres) van permetre perpetuar la vida coral a Catalunya amb molts encerts i com a empenta artística i moral en èpoques diverses i en situacions històriques, socials i polítiques divergents, però amb la presència constant, com un pedal harmònic, d’entitats corals que mantenien alt el baròmetre cultural a casa nostra. I això va permetre seguir difonent el patrimoni musical autòcton, d’arrel popular o de nou encuny, a més del repertori dels grans clàssics.

Gràcies al llibre de David Puertas i Meritxell Tarragó, la història nostrada del cant coral, les seves interioritats i les experiències dels qui en són protagonistes ens permet posar-nos-hi en contacte de forma amena i instructiva. Benvingut sigui aquest volum i llarga vida al cant coral!

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close