Música

Renaldo & Clara: estan passant coses bones

La formació de Clara Viñals, Renaldo & Clara, torna tres anys després de ‘L’amor fa calor’ (2020) amb un nou disc, ‘La boca aigua’ (Primavera Labels, 2023) que reprén el discurs musical allà on l’havia deixat per fer-lo evolucionar, incorporant nous registres a una paleta de pop contemporani, esvalotat però sense perdre l’elegància, amb un punt extra d’ironia i esperit festiu que conviu en les lletres amb passatges més introspectius. Un àlbum que preserva la posició de la lleidatana entre el bo i el millor de l’escena pop catalana i de més enllà.

Repassant la trajectòria de Renaldo & Clara sobta comprovar que gairebé ha transcorregut una dècada des que aquesta marca va acabar d’esclatar amb una denominació vintage (una picadeta d’ull cinèfila i musical a Bob Dylan) i un primer àlbum, Fruits del teu bosc (2014), que contenia una joia d’allò que ara diríem pop atemporal, “Gira-sols”, una enlluernadora meravella de poc més de dos minuts construïda sobre la dolça veu de Clara Viñals, una melodia preciosa i uns arranjaments parits en estat de gràcia. Aquell disc tenia molta més molla (quin goig tornar a escoltar “Les runes”!) i un discurs musical que, remetent a èpoques pretèrites, se sostenia meravellosament bé. La delicadesa no hauria de caducar mai.

Els afores (2017) afegia un punt d’agitació i subtils arranjaments electrònics a la proposta, una certa evolució “natural” (en paraules de Viñals) que funcionava entre altres coses perquè tornava a contenir incontestables píndoles pop com el tema titular o la magnífica “Instruccions”, amb un deliciós punt de sofisticació jazzy. Un àlbum que obria camins en diferents direccions. Per al següent disc, L’amor fa calor (2020), Clara Viñals es va decantar per una via en algun sentit sorprenent, però que, vist amb perspectiva, tenia molt de sentit: cançons com la que donava nom al disc, decididament electrònica, amb una temàtica festiva i fragments de hip-hop, simbolitzaven un canvi d’era. Que va tenir una recepció crítica i de públic acollidora, atiada per un dels temes més addictius del que portem de dècada, “Per fer-te una idea”. Synth-pop redoníssim.

La boca aigua es pot considerar un treball continuista, però tal vegada té un plus d’atreviment. I un avançament irresistible, “Globus”, ple de capes i canvis de registres, un cert aire Billie Eilish i una línia de baix sensacional en l’estrofa que esclata en una altra cosa totalment diferent en la tornada. Aires ingràvids, lleugers, sota els quals crepita un neguitós missatge sobre, tot just, la volatilitat de les relacions: “Així com un globus també s’infla el cor. / En dies esplèndids quan s’omple d’amor. / S’enlaira per sobre del cap, sobre el cos. / Arriba a fer-se tan gran que fa por”.

Transcendència combinada amb tocs d’humor, com ara en “Trobo a faltar”, en què apareix alguna frase irònica (“un respecte, que tinc una edat”) en una cançó que en realitat conté un prec, una ànsia de canviar el rumb vital: “Trobo a faltar que passin coses bones”, canta Clara Viñals.

Clara Viñals. Creuant camins pop @Mar Ordonez

“S’està millor al carrer que dins de casa” és el tipus de música que hauria de petar-ho en un món perfecte, un tall ara sí obertament festiu i que la lleidatana interpreta amb gràcia i una fatxenderia (mola molt arrossegar de vocals) que li senta molt bé. Esquelet house (UK garage, especifica el full promocional) però amb una actitud reggaetonera. Tot i que aquella antiga delicadesa —que alguns confonien mandrosament amb languidesa— encara hi és, en talls com “El riu”, una de les històries de desamor que fan de contrapunt a les amoroses, com ara la molt bonica “Per tu el que faci falta”: “El que sigui que et pugui donar, / jo t’ho dono i ja està. / No t’ho acabaràs. / El cel sencer, una muntanya”, canta Viñals gestionant de manera encisadora el fraseig del tema.

Cançons, per cert, amb brillants detalls de producció, responsabilitat de Viñals en col·laboració amb Innercut, Joan Borràs i Hidrogenesse. Mirades diverses que s’han compenetrat per trobar els millors vestits possibles per a cada tall. Per exemple és curiós veure com a la ironia de “Retrovisor” (Que l’amor vist de lluny / No és com vist de prop. / Hi queden angles morts. / El temps és més traïdor / que mirar un retrovisor) se li acobla una melodia i uns arranjaments juganers, que sonen pretèrits i contemporanis alhora.

Coberta de La boca aigua.

Mentre que “Encaix”, més abstracta o críptica en la lletra, té una mica del pop psicodèlic i desballestat d’uns The Flaming Lips, per dir alguna cosa, o de la llibertat i manca de prejudicis d’uns Hidrogenesse, per citar una referència més propera. Itinerari divers i molt entretingut, que desemboca en “La Palma”, un tema musicalment molt contemporani i ballable que, pel que fa a la temàtica, conté una altra història de desencís amorós: “Si posem a una balança, /cada una de les parts, / la seva part s’endú la palma, / amb tot el que s’ha passat”, ens canta en la infecciosa tornada de la cançó.

Una actualització d’un discurs que mai no ha parat d’evolucionar, amb un mèrit enorme perquè cada vegada que Clara Viñals ha fet diana no s’ha volgut recrear, fer la següent derivada de “Gira-sols”, “Els afores” o “Per fer-te una idea”, sinó que ha continuat la recerca, traduïda ara en un single, per a mi simptomàtic, com ara “Globus”, o en talls tan rabiosament cool com “S’està millor al carrer que dins de casa”.

A aquest La boca aigua sols li poden passar coses bones.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close