Música

Revisitant Miró, 130 anys després del seu naixement

Enguany fa 130 del naixement i 40 de la mort de Joan Miró. És interessant tornar a la seva obra, després d’un llarg període en el qual l’havíem deixat, embafats de tant ús que en vam fer. L’estereotip mironià pesa, i la frescor i la creativitat que ens havia transmès inequívocament, per saturació deixava de tenir sentit.
Però ara, si comencem a apropar-nos a l’ésser humà a través de la seva obra, fixant-nos en la tossuderia persistent que amanyaga una mena de seny particular, observant al detall, com feia ell, la inspiració vital, inquieta, la barreja de malestar, de plaer i de rauxa, és quan una mirada cap el seu treball constant i meravellosament obsessiu ens aclapara i alhora ens obre els ulls.

Joan Miró

El seu llenguatge artístic no va deixar de moure’s, com a creador i experimentador que vivia el seu treball com el resultat d’una renovació constant. La seva pulsió no arrossegava el llast de voler assolir cap objectiu extern, sinó que portava un íntim afany: posar, davant de tot, la pintura en allò que internament li significava, és a dir, la creació dels objectes artístics que eren la seva raó de ser. En cada etapa, en cada moment de la seva vida, si el seguim, el regeix una tensió interna, fructífera, arriscant-se davant de l’error i el temor a l’esfondrament, aconseguint, des d’una posició dramàtica, un nou pas, un apropament…

Per entendre la perspectiva del Miró evolutiu és interessant fixar-nos en la seva darrera etapa, influenciada tant pels artistes nord-americans (Pollock, Rothko…) com pels orientals (Sengai Gibon). És remarcable que simultàniament diversos artistes i tendències caminessin, en alguns casos sense tenir un coneixement mutu, cap a direccions similars (pensem en Chillida, Oteiza…) cosa que ens permet pensar en una necessitat col·lectiva, ànim que Miró cercava amb un expressat desig d’internacionalització (per cert, des del lligam a la terra).

És cert que es va vincular a diverses tendències renovadores o trencadores (Breton, Tzara…) però mantenint una distància natural al seu tarannà. Distància que demanava un artista independent i solitari que es rellegia a si mateix, que va anar passant per una extensa iconografia de simbolismes construint jocs metafòrics i enrevessats d’impossible interpretació. En realitat, però, inscrivia el seu traç, un traç cada cop més cru, més despullat o més directe, en el qual, amb plaer, es reconeixia. És fascinant seguir l’arc de la seva evolució, des del detallisme extrem fins al traç nu, en el buit de la tela. Un camí intricat en el qual una lectura precipitada de l’espectador el fa aturar erròniament en cert estil, la línia reconeixible, immobilitzant l’autor en un període que està integrat en una llarguíssima travessa.

Amb relació al món, a la política, a les tendències artístiques, va prendre partit, és a dir, va parlar, va actuar, i també va establir lligams, col·laboracions, amistats, però tot plegat podem entendre-ho com una suma d’accions secundàries, per necessàries que fossin. L’ànima, el motor de la seva existència, l’empenta interna (allò que depassa l’esforç i la voluntat) l’estirava cap a l’expressió plàstica i poètica. Qualsevol vincle, de fet, era tocat tangencialment: es tractava de construir “l’escala d’evasió”, com expressa en algun quadre, la seva particular “constel·lació”, el seu univers, essent ell mateix una “estrella fugaç”.

Més enllà de marxants, de la lluminària de l’èxit o de la crítica, suportant una economia precària durant llargs períodes, parlava d’haver “d’assassinar la pintura”, la qual cosa no deixa d’expressar un imperiós desig de renovació, en el qual deixava de banda qualsevol seguiment cec i incondicional de corrents artístics.
Un colom mort convertit en una pellofa resseca, la fulla caiguda d’un arbre, una cigarreta escurada, elements morts que reviuen en associacions que van més enllà d’un surrealisme ideològic o de la voluntat subversiva del dadaisme. Essent en essència tant poeta com artista plàstic, la recerca de Miró és tan particular que el trencament de formes i de tècniques ha d’entendre’s com un moviment íntim dins del seu àmbit personal. No per altra cosa depassa els límits, essent un precursor en molts aspectes, sense pretendre-ho, perquè segueix la seva dèria creativa sense acotar-la als paràmetres de la pressió social, econòmica o artística.
Ens aclareix el seu pensament la seva constant proximitat amb els poetes, sobretot francesos i catalans. De fet, com diu Vicenç Altaió, les seves obres poden ser enteses com a poemes, sense comptar amb els títols dels quadres, les frases incloses en la tela o els textos poètics que va escriure. Per la proximitat amb Foix, amb Brossa (sense citar-los a tots) i per innombrables col·laboracions, i sobretot per una necessitat de “superar la plàstica”, segons les seves pròpies paraules, podem dir que el seu pensament i la seva activitat té molt de poeta.

En llargs períodes de dificultat econòmica posa en primer terme la necessitat expressiva de l’artista, recerca que es mou també per una certa oposició conscient, deliberada i deslligada de la norma. Decideix continuar el camí complex i particular, solitari, tot i que ja hauria assolit el prestigi i l’èxit econòmic només seguint les vies que en altres moments ja havia explorat. La continuïtat de la recerca, que no s’aturarà mai, el manté despert, tot i l’august poder del reconeixement, que burxa i el vol prémer quan en té oportunitat.

El fil del seu treball el porta per múltiples simbologies cap a la renovació de materials, en direcció a la simplificació vers la pintura plana i després cap al volum físic de la pintura. I en el fons, més enllà de les interessants i curioses lectures que puguem fer dels objectes que representa i de les associacions amb els materials emprats, el que compta en ell, de forma més profunda, és una visceralitat natural que l’impulsa a la recerca. Continua sintetitzant, i alterant els materials, cercant sense treva. Allò que l’obliga internament, allò que li permet escriure’s a si mateix i que en realitat el salva (volent dir que no és objecte de la història sinó que actua i viu per pròpia necessitat) és una mirada inesgotable i inassolible cap a Joan Miró i Ferrà.

Per això, adonant-nos del cúmul de recerques que realitza quan va esporgant d’un període a un altre, eliminant els elements o canviant-los en una evolució que no coneix aturador, veiem que val la pena deixar d’apreciar Miró per l’estereotip que ens hem acabat empassant com si fos una marca de qualsevol producte del mercat, i en canvi és possible descobrir-ne un altre.
És possible “llegir” Miró, “escoltar-lo”, redescobrir-lo sense que se’l copsi mai del tot. I deu ser així perquè en tot moment la seva obra és l’espurna per la següent, en una renovació constant.

Quan el deixem de banda a partir dels anys vuitanta (i aquesta és una apreciació personal) després d’haver-ne gaudit a dojo, nosaltres, com a “lectors”, com a espectadors, vam necessitar oblidar-lo, entenent que només un buit ens permetria en algun moment, comprendre’l (encara que fos, de nou, provisionalment).
Ara, reprenent Miró després d’un interval de repòs, podem renovar la icona desgastada amb noves preguntes que toquen més de la vora la motivació de l’artista en les seves contradiccions: per la seva vitalitat innegable els dubtes els té, enriquidors, i donen sentit a la seva obra.
No podem perdre de vista que “s’escriu” (a través de la pintura, a través del vers) per ell mateix, per necessitat i intimitat, més enllà de l’expressió artística que en aquest procés és implícita i imprescindible. En la mesura en què connectem amb aquesta intimitat, Miró el fem nostre.

Les “Constel·lacions” de Miró, interpretades per Hèctor Parra

Una ocasió que ens permet reinterpretar l’obra de Miró és una recent composició d’Hèctor Parra (que vam tenir ocasió d’escoltar recentment a l’Auditori) inspirada en la sèrie emblemàtica de les vint-i-tres “Constel·lacions”.

Hèctor Parra

En la intensa successió d’episodis creats per Hèctor Parra, conjuntada després amb els poemes d’Arnau Pons, tot el material sonor i el ventall d’estètiques que es posen en joc s’integren: creen, en la unitat, les sorpreses poètiques i musicals que cerca el compositor.
És a dir, l’evolució i els contrastos estètics estan tan ben trobats que cap accent d’estil no s’escapa del conjunt, encara que convisquin i es retroalimentin materials contraposats. No mostra cap obsessió per subratllar una premissa de modernitat: dels nous usos actuals el compositor en fa l’ús que desitja, sense imposar-se un dogma estètic ni teòric. No renuncia a utilitzar progressions, respostes, dinàmiques no contrastades i subtils, conscient de fer aparèixer de vegades un rerefons romàntic, per l’agògica, pels retards característics, pel fraseig. Una flexibilitat que no fa servir directament recursos d’altres temps ni tampoc els defuig, sinó que els reelabora. Una flexibilitat d’estil que no deixa de sorprendre i de la qual el receptor en gaudeix.
Paral·lelament i entrellaçats, els textos d’Arnau Pons, recitats amb naturalitat absorbent per la veu dolça i ferma de Pere Arquillué, busquen una amalgama compacta que inevitablement beu i rep la problemàtica congènita i irresoluble de la trobada entre text i música. El resultat és enriquidor, ja que malgrat que es tracti de dos registres expressius naturalment invisibles l’un per l’altre, es parteix en aquest cas de treballs molt inspirats i molt ben treballats. La nova temptativa, per tant, és positiva.

En l’àmbit musical, aquesta obra treballa amb una constant: la precisió, un tret distintiu que defineix l’estil. Tot i que el procés de la composició provingui en part de la improvisació, de la recerca intuïtiva, de la temptativa, el compositor desenvolupa una tasca rigorosa cap a l’exactitud, paràmetre implacable en la seva obra que canalitza cap a la interpretació exigent.
I aquest punt de partida essencial és la característica que Lluïsa Espigolé i Imma Santacreu, en esclat de pur virtuosisme, musicalitat i entusiasme, espremen amb una genial interpretació. Això és possible, més enllà de la seva indiscutible preparació i experiència, perquè l’obra neix amb una connexió íntima amb l’instrument per part d’Hèctor Parra. Una exploració directa i inseparable del piano perquè no abandona mai la referència auditiva, el gaudi per l’escolta que encalça amb una tècnica que sembla no tenir límits. Un treball tan proper provoca a l’intèrpret i permet aprofundir en el so i en la tècnica pianística, revertint en la riquesa d’un text musical que també té molt de reflexió, de pensament.
En les paraules, en els poemes d’Arnau Pons, hi ha imatges i l’evocació de referències que demanen segones i terceres lectures, un temps que permetrà copsar la riquesa d’un text atraient, però complex, ple d’associacions, de metàfores i de suggeriments que del tot no poden apreciar-se en una primera escolta, en si mateixa molt enriquidora i que demana un temps. La recitació, equilibrada i flexible, així com una acurada posada en escena, treballada i sense desbordar en cap aspecte, converteixen la composició i el poemari en un espectacle reeixit que convida a tornar a escoltar la música i a rellegir el text.

Hèctor Parra, composició / Arnau Pons, poesia / Lluïsa Espigolé i Imma Santacreu, piano / Pere Arquillué, recitació

Jordi Rossinyol
Deixeble del compositor Gabriel Brncic. Ha assistit a cursos impartits per Nono, Kroepfl, Lachenmann, W. Zimmermann, entre altres. Estudia tècniques electroacústiques a Phonos, i el 1986 assisteix als cursos de Darmstadt. Guitarrista de la mezzo Anna Ricci, ha dirigit diverses d'òperes de cambra i ha estat director del grup Vol ad Libitum durant vint anys, amb intèrprets i compositors com Jep Nuix, Carles Riera, Néstor Eidler, Gabriel Brncic o David Padrós.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close