Confonem massa sovint el ritual amb la simple repetició dels fets i ara ens inclinem a pensar que la litúrgia és una mera ocurrència de l’enginy. Un concert és, abans que qualsevol altra cosa, la gosadia d’una pausa, la temeritat de la desacceleració i l’antigor d’una música feta cerimònia (tant li fot la data de la composició d’una peça, car la interpretació sempre és un afegit, una pròrroga al pentagrama). Arribo a la Pau Casals i, com en altres concerts corals, l’Auditori ha fet que triomfi l’estat d’excepció, situant l’espectador a l’escenari. Davant nostre hi ha l’indret natural del públic, feridorament buit (una vacuïtat immensa, que recorda els milers d’oients invisibles que sempre alimenten una determinada música; però també les bestieses de coliseus de la sonoritat que hem anat construint durant els anys d’aparent bonança, impossibles d’ocupar del tot). Rituals, deia. Quan surt a escena, abans d’iniciar les Vespres d’en Rach, el director Sigvards Klava s’atura i fa una reverència davant dels seus músics, els artistes majúsculs del Latvian Radio Choir. Hi ha molts cantants a l’escenari, però la formació coral avança com un sol organisme, tota de negre i amb el desig de matar qualsevol temptació de singularitat (individu, fes el favor de callar durant una estoneta, rei). Fa més de vuitanta anys que aquesta gent canta pel món, i els integrants que la van alimentant són fruit de la contingència. Hi ha alguna cosa de racial en l’art de la música, i quan la penya en qüestió dispara les meditacions de Rach (el pentagrama no és seu, però els queda ben a prop), veiem quelcom a les goles i els cranis que s’escapen a la nostra geometria corporal mediterrània. Això del cant ortodox és una lliga a part i aquesta peça que tant m’estimo (com ha escrit mestre Magrané) és una espècie de cant de cigne del seu autor, que diu adeu al passat com una Traviata revestida monja, escrivint febrosament sobre el món antic abans que els soviètics ho enviessin tot a tomar pel cul a Rússia, i fins ara que els dura la broma del món nou. Bado davant d’una música extremadament bella, cantada amb unes imperfeccions tan escadusseres i mal comptades que semblen una concessió dels músics a la fal·libilitat humana. Aquestes veus encara són d’un altre món, i fixeu-vos si les admirem d’una forma antiga i passada de moda, que celebrem amb més alegria les notes baixes que no pas la floritura sopranil i el pinyao-pinyao. Rituals, deia. És normal que, una vegada clos el repertori que ens ha permès oblidar el món durant una horeta, mestre Klava es camufli al costat dels seus músics quan saluda, com si ell, ordidor de la cosa, fos només un obrer més d’aquesta carcassa humana. Un concert és una pausa, i després d’aquest parèntesi et sents una mica imbècil quan surts al carrer i tornes a casa. Part d’aquest dolor, certament, també és la música. Sovint sento vergonya d’oblidar com m’agrada tot això. Ho expresso amb mots imperfectes, què hi farem, perquè he oblidat el cant i m’ocupo de coses absurdes. Durant una hora, recupero aquesta música. Em recupero.
