Dimecres passat vaig anar al Palau perquè Mitsuko Uchida hi tocava Mozart amb els professors de la Mahler Chamber. El Wolfie de la pianista nipona (de verduretes detox, pretesament meditatiu) no m’ha interessat mai gaire; a casa necessitem un Mozart filtrat d’alegria mediterrània o de múscul centreeuropeu, i qui vulgui saber com es toca que busqui Gulda a Spotify i deixi d’emprenyar. Però bé, una senyora que fa seixanta anys que toca a un altíssim nivell mereix totes les reverències. Quina llauna de recital, by the way. Uchida va utilitzar el Concert per a piano núm. 5 com a simple vehicle d’escalfament, amb un moviment inicial embarbussat i ple de notes falses. Errors a banda, hi ha poquíssims titans del teclat que puguin dirigir quan toquen, bo i cercant les claus de voltes de la massa que els encoixina, i la lectura del teixit orquestral mozartià de la pianista no deixava de reproduir els tics d’inflexions i ecos que ja hem escoltat manta vegada en tones de CD. Amb el concert 25 la cosa va anar un pèl millor, perquè Uchida tenia les mans calentes i l’ha tocat a mansalva. Però els anys (setanta-quatre tacos) són molt putes i el rondó d’aquesta meravella necessita haver esmorzat moltes vegades (el que fot Mozart a la part lenta del moviment no és d’aquest món, altera les nocions més bàsiques de la gravetat). Com que el piano només provocava enyor dels anys jolius, jo m’entretenia amb l’art d’alguns professors de la Mahler. La flautista Chiara Tonelli és una cosa bàrbara, els nostres Vicente Alberola i José Vicente Castelló són solistes de primer món, i el violoncel·lista Frank-Michael Guthmann, hòstia puta, quina bèstia. Diuen que la música no entén de nacionalitats, però ta tia en patinet, perquè els nostres infiltrats a la Mahler van provocar que la Simfonia op. 9 de Schönberg els quedés tant expressionista com mediterrània. L’orquestra toca i sona de puta mare. Però bé, els Mozarts, ja tal.
Nogensmenys, el concert d’Uchida va servir-me per recordar una cosa tan antiga com saber esperar. Una vegada disparat el programa, la pianista va acomiadar-se de l’escena tocant l’Andante cantabile de la 330. Aquest és un moviment molt estimat pels pianistes, i a mi sempre m’ha plagut recordar-lo amb la versió de Horowitz, que l’emprava com un joc; també amb Zimerman, que es pixava en el tempo mentre augmentava el seu ego catedralici a través de la seva melodia inigualada. A mi això d’Uchida se’m fa com un menú de degustació de vegetals, ja ho he dit, però ja em diràs què coi li haig de retreure a una gran música com ella… i més encara quan jo ja no puc tocar ni els Records de l’Alhambra sense que les ungles s’encallin a les cordes. Va ser el millor del concert, perquè Uchida emprà Mozart per compartir-lo amb els seus amics de la Mahler, i ja em diràs si —en aquest context— no et pots cascar un rubato cursi o un apianament mullacalces de més. A mi, comptat i debatut, ja m’agrada que el millor passi al final, perquè sovint cal esperar molt i exercitar-se molt perquè tot acabi resultant bonic en la més estricta i aparent senzillesa d’una última declaració de principis. I un instant beatífic de música, al darrer moment i quan ja no esperes gairebé res de res, resulta una simpàtica benaurança. Ara tot va tan de pressa que m’ha semblat un regal que algú em faci esperar. Li ho agraeixo, cara pianista. Continua valent la pena, anar a concerts.
