El Diluvi, la formació de l’Alcoià, afronta aquestes setmanes els seus darrers concerts del que anomenen «la primera etapa» del grup. O dit d’una altra manera, es prenen un descans després d’una dècada llarga d’activitat ininterrompuda que els ha portat als llocs alts de l’escalafó de l’escena en la nostra llengua. El disc ‘El primer ball’ (Halley Records), un EP que arreplega els singles publicats aquest 2023, és el seu comiat discogràfic i base del repertori de les últimes compareixences, de moment, davant del seu públic. Quan els directes acaben, deixarà de diluviar i haurem d’assumir la sequera. El descans, en tot cas, és merescut.
Només aparèixer amb les primeres versions d’Ovidi Montllor, un EP del 2012, es veia que El Diluvi tenien potencial per arribar a ser una formació important. Uns quants discos i un bon grapat de concerts després, els de l’Alcoià i la seua proposta cada vegada més evolucionada de folk i mestissatge s’ha consolidat entre les més reeixides del País Valencià. Amb David Payà (veu i violí) i Andreu Ferre (baix) parlem de les noves cançons i de les raons de l’aturada del col·lectiu que formen juntament amb Flora Sempere (veu i bandúrria), Lluc Llorens (acordió), Txus Rodríguez (guitarra) i Dani Garcia (bateria). El primer ball es publica després de llançar l’últim single, «El caminant», que tanca un cicle amb «A fer la mà», «Espere», «El primer ball», «La mentida» i «Terra que no oblida».
«Ha estat interessant com a experiment sociològic, veure com funcionava cada cançó. A més, les cançons han funcionat millor que si les traguérem totes d’una. Ací és tot molt immediat: traus la cançó i veus la repercussió que té», apunta David Payà. «A cada cançó li pots dedicar un espai de premsa, una atenció», rebla Andreu Ferre, qui apunta també que el fet d’haver llançat un grapat de temes en col·laboració ajuden al seu recorregut. En concret, en «El caminant» hi participa Carles Belda, en «Espere» hi ha La Fúmiga, Doctor Prats ha estat en la gestació de la cançó «A fer la mà» i Els Catarres en «El primer ball», amb la guitarra «més distorsionada» de la trajectòria d’El Diluvi, alerta David. «És de les que més gaudisc tocant-la», afegeix Andreu. «Txus es moria per tocar amb distorsió. I aquest era el primer disc en què tot es valia, amb límits: la melodia la gravàrem amb violí, amb bandúrria i acordió».
Comptat i debatut, reunides les cançons, és quan es pot veure més clar que hi ha hagut un salt estilístic respecte de l’àlbum Present (2022), amb el pop-rock i l’electrònica més remarcats. «Ens venia de gust fer-ho. En Present ja hi havia elements més electrònics, però se’ns va quedar clavada l’espina de fer cançons més animades. El disc ens agradava, hi havia molt bones cançons, però a l’hora de portar el repertori al directe parava una mica tranquil. Llavors, amb aquestes cançons volíem complementar Present. Si anirem en un futur per aquesta línia? Tampoc ens ho hem plantejat. És el que teníem ganes de fer en aquest moment. I sempre hi ha l’estira-i-arronsa de fer coses electròniques però continuar sonant a nosaltres. En algunes cançons hi ha equilibri, en altres hem tirat cap a un costat o l’altre, però en general estem contents», raona Payà. Amb tota la raó: «A fer la mà» és una cançó infecciosa, un canó que no té res a envejar a qualsevol bombàs de l’escena urbana i de mestissatge. Però també hi ha altres cançons com ara «Espere» que sonen rabiosament a El Diluvi.
Per contra, «La mentida», un tema de flaires llatines, «és la cançó més electrònica de la història del grup», dictamina Andreu. «En Present ja buscàvem aquell so, ens basàvem en músics com Stromae i teníem ganes de fer alguna cosa així, però anàvem amb peus de plom. Ara, que ja sabíem que paràvem, els prejudicis ens han fet igual», confessa David.
Curiosament, tot i haver llançat el repertori single a single, el conjunt «té un sentit quan hem ajuntat les peces, pel que fa a la sonoritat», diu el violinista i cantant. «I està a l’ordre del dia del que sona ara mateix», conclou. La qual cosa explica que «s’hagen quedat algunes cançons que no hem publicat perquè no era el seu moment, però no significa que no tornen a aparèixer. Ara la tria era aquesta i el disc ha quedat molt potent», apunta Ferre.
El tancament del cicle amb «El caminant», amb lletra de Txus Rodríguez basada en un llibre de Hermann Hesse, parla d’un viatge introspectiu, amb aire de comiat i cert simbolisme: «Ara el món és més bonic. / Estic disposat a anar-me’n / i trobar un nou camí». «Fa temps que Txus li feia voltes a la lletra, no sé si pensant ja en l’aturada. Però quan la va tindre pensàrem que era idònia per acabar, per tancar el disc, un últim regalet. I sí, és una mica això: el camí que se’ns obri i que no sabem com serà. Dotze anys després, tindrem vida més enllà d’El Diluvi», confessa Payà enmig d’un somriure.
«Des del punt de vista laboral era necessari. Mai hem parat de res: hem estat de gira, de gira i gravant, de gira i presentant noves coses. De vegades teníem una petita aturada, d’un o dos mesos, però ja estaves assajant. Això significa que la maquinària no ha parat mai. I aquesta serà la primera vegada que posarem un stop real, de poder desconnectar, que no sé què durarà. A escala personal és important», argumenta Ferre.
Adverteixen que dotze anys sense parar no s’admetria, de fet, en cap àmbit professional. Estem parlant de centenars d’actuacions, alguns anys amb més de seixanta bolos i no menys de trenta els menys prolífics. El descans està més que justificat, la qual cosa no fa menor el vertigen per la quantitat de bones propostes de l’escena valenciana que anuncien aturades temporals o indefinides. Però els membres d’El Diluvi veuen relleus. «En acabant, nosaltres eixírem quan estaven La Gossa Sorda, Obrint Pas, Orxata... Són relleus generacionals», apunta Payà. Mentre que Ferre fa constar que tant Tardor com Smoking Souls o els mateixos El Diluvi «som gent de la mateixa generació que hem estat molts anys, dotze Smoking Souls i Tardor potser quinze. És molt de temps. Quan eres més jove no ho penses, però quan et fas més gran veus normal fer un descans». Parlem d’una altra banda de grups de primera línia en l’escena, però d’una primera línia «molt precaritzada, el sacrifici és molt gran i de vegades es veu la recompensa però moltes altres no. El desgast del grup també es nota en això».
«No ens deixeu ara»
L’altra cara de la moneda són els fans, uns seguidors que protesten: «No ens deixeu ara, feu més falta que mai», els diuen en relació amb el canvi d’etapa polític. «És un caliu molt bo, però hi ha altres coses. Encara que potser tinguen raó, necessitem parar», alerta Payà. La decisió ja estava presa, en qualsevol cas, no té a veure amb el que se suposa una etapa dura per a la música valenciana feta en la nostra llengua. Tampoc no cal dramatitzar: «Quan començàrem molts grups, la situació política era més pareguda a la d’ara que a la que hi havia abans, amb un PP molt dur, sense espais públics on tocar… I això va crear tot un conglomerat d’associacionisme i cultura veïnal de base que permetia un tipus de concerts en els quals els grups xicotets tenien moltes més oportunitats que les que tenen ara. En una indústria més desenvolupada, tenen oportunitats els grups més grans. Per tant, els nous grups poden beneficiar-se de la nova situació si torna a generar-se un circuit que està en hores baixes. Una altra cosa és el que passarà amb grups com nosaltres, també a escala cultural, amb les retallades, els cessaments, etcètera», es pregunta Andreu.
En tot cas, hi haurà un després, amb aquest govern o amb uns altres, que esperem que vinga acompanyat de retorns com el d’El Diluvi. El públic i l’espai està creat. «Si ara tornaren Obrint Pas o La Gossa Sorda jo aniria als seus concerts de públic. I si tornara Al Tall, també. Per què no ha de vindre la gent a veure’ns quan tornem? Clar que vindrà», augura Andreu.
En acabant, l’aturada serà un fet, en pocs mesos. Moment de fer balanç d’un grup que l’any 2017, amb la publicació del disc Ànima, ja va començar a plantejar-se que potser esdevindria una formació amb èxit. Amb aquell disc giraren dos anys i el segon va ser clau. En concret, un moment, un concert amb La Raíz, «quan ells estaven molt a dalt». «Tocàrem abans, de teloners, en un concert a València, l’any 2018. I pensàvem que la gent es revoltaria en veure’ns demanant La Raíz, però cantaren les nostres cançons. Va ser molt bonic», recorda David. «Hi havia 18.000 persones, va ser una bogeria. És un canvi de paradigma, però en general va ser una gira que va funcionar molt bé. La de Junteu-vos (2019), també. Ja teníem concerts més grans, tocàrem en el Viña Rock», completa Andreu. Arribaren també els concerts en Galícia o el País Basc. I amb això, «has de fer el canvi de xip». Buscaren un director artístic per a les posades en escena, «ens posàrem les piles i ens rodejàrem de professionals que sabien».
El de Junteu-vos, de fet, va ser el primer llançament planificat amb cura, amb moltes entrevistes concertades per primera vegada per una encarregada de premsa, algú que s’encarregava de vetllar per la imatge del grup en la vestimenta i les fotografies i, en general, el tipus de coses que acompanyen els grups que es fan grans. «Jugar les cartes de la gent amb la qual te trobes als escenaris», resumeix David.
Amb Present, tanmateix, es fa el salt artístic, un disc que semblava una col·lecció de grans èxits, amb més cura de les lletres, com ells mateixos reconeixen. «En Junteu-vos hi havia cançons que anaven més ràpid, potser perquè estàvem enmig d’una voràgine, però en Present recorde que volíem fer-li’ls més voltes, reflexionar sobre el que estàvem dient: ara diem el que volem dir i no podem fer-ho d’una manera millor», relata David. «En alguns discos anteriors hi havia cançons que et quedaves quimerós, que pensaves que podíem haver fet una altra cosa. En canvi, amb Present no tenia aquella sensació, no de manera tan forta. Estava tot millor vestit, era més redonet. Fins i tot la coberta estava molt xula», afegeix Andreu. «Possiblement té a veure que era el disc que vam tenir més temps de preparació i estudi, era un disc que agafàrem amb més temps», prossegueix David.
En l’aspecte menys positiu, apunten que la pandèmia va significar un trencament dels intercanvis entre País Valencià i Catalunya, «el mercat es va polaritzar», resumeix Andreu. I la conseqüència és que, tret dels grups, d’una banda i de l’altra, més potents, les contractacions de bandes d’uns altres territoris han baixat. Com estaran les coses a la tornada? Ningú, ateses les circumstàncies, pot saber-ho.
Sense altres projectes en l’horitzó
Com tampoc saben a hores d’ara si podrà més el desfici i apareixeran, com sol passar en aquests casos, els projectes individuals. No en l’horitzó immediat. «Jo seguisc fent cançons, però no és una cosa que m’estiga plantejant, no a títol personal, perquè necessitem parar de tot, no només dels concerts, que per a mi és el millor que hi ha», argumenta David. «I hui en dia fer música no només és fer cançons, has d’estar en els videoclips, en les xarxes… és tot un engranatge que esgota, almenys a mi. Mai hem destacat per ser uns grans influencers», etziba David entre riures. «L’any vinent ningú traurà res, la sensació és de calma. En genera peresa rebre un full de ruta, necessitem vacances. El que passa és que d’ací a cinc mesos potser tindrem el cuquet», assenyala Andreu. «Això és el que diu la gent, però jo no tinc tan clar», matisa David. Més rialles.
En tot cas, encara hi haurà alguns mesos d’El Diluvi. Hi ha les noves cançons, unes quantes dates en el futur immediat i un principi de 2024 en què hi haurà, si no passa res, tres grans concerts de comiat a València, Barcelona i, segurament, Castalla, origen de molts dels membres del grup. Mai han tocat allí en condicions, en obert i amb un bon equip. «Almenys hem d’intentar-ho», conclou Andreu.
