Música

Si ho hagueres vist, Guillem

El Teatre Principal de València va acollir la vesprada d’ahir un especialíssim concert d’homenatge al jove antifeixista Guillem Agulló assassinat l’any 1993, una iniciativa englobada en els “Concerts per la vida”, organitzats pel segell Propaganda pel Fet! i la campanya “La lluita continua”. Perquè el combat contra el feixisme és matèria de passat, però també de present. Un exercici de memòria i de consciència del que hi ha al davant, que fa conviure els lemes “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó” amb un renovat “No passaran”. “Ja no toca plorar, toca lluitar”, va resumir el pare de Guillem. Aquesta és la crònica, amb forma de carta, de quasi dues hores per al record. I per carregar piles.

Si ho hagueres vist, Guillem, si això fora possible, hagueres constatat que quasi tres dècades després d’aquella fatídica nit a Montanejos, la teua memòria continua viva. Veuries un Teatre Principal, l’espai recuperat, ple de gom a gom. De gent de la teua generació que ja pentina canes, i més grans, com els teus pares, però també de joves que no havien nascut quan tot això va passar. O ho acabaven de fer. Com la presentadora de l’espectacle, Nerea Sanfe, a qui precediren unes imatges de la modèlica Transició convertida en un infern al País Valencià. Les bombes, la pressió feixista, el teu assassinat. Això i les teues fotos, les d’una existència truncada. Una història, la teua, recuperada a través del cinema i la literatura, del Guillem de Núria Cadenes i de La mort de Guillem, de Carlos Marqués-Marcet. Una flama que manté viva iniciatives com aquesta.

Mafalda. Fotografia: Claudia Marconell

De la pel·lícula es passaren alguns dels fragments més colpidors, per recordar-nos la duresa del que recordàvem, provocant que haguérem d’agafar una mica l’alè abans de continuar. Sols Nerea sap com devia ser de difícil eixir a l’escenari després de veure aquelles imatges i presentar els artistes. Però hi havia motius de celebració, Guillem, el goig de veure l’escenari envaït de dones talentoses. Obriren Mafalda amb una cançó estupenda, “Cura sana”, en una meravellosa versió acústica. Que algú ens salve de l’ansietat i del desastre que vindrà ens cantaven, recollint certa angoixa col·lectiva existencial. I hi havia els imprescindibles El Diluvi, amb Flora al capdavant, en una mostra minimal d’un dels seus nous himnes, que tenia tot el sentit aquest dia, “Paraules silenciades”: “Els teus ulls amb totes les mirades, / van cridant paraules silenciades. / Emocions que ens poden fer reviure / Per aprendre què vol dir ser lliure”.

El Diluvi. Fotografia: Claudia Marconell

Dones joves, d’escenes urbanes que no existien quan tu vivies Guillem, saba nova com l’empordanesa Joina, com la poderosa cantant d’Aldaia Jazzwoman, força i empenta, ambdues, omplint soletes l’escenari de tot un Principal. Com Maluks, que cantaren una de les cançons que millor representava l’esperit de la nit, “Contra l’oblit”, un cant explícitament antifeixista. “Som les netes que trenquem els cadenats / en record dels empresonats, / ensenyem les dents esmolades / per la memòria de les represaliades”, cantaren, recordant, no foren les úniques, les víctimes que et precediren.

L’estrella que no s’apaga

El temps ha passat. I la majoria dels i les artistes eren més joves del que series tu ara, Guillem. Però el mosaic haguera estat incomplet sense la presència dels que obriren pas als que obriren pas, en aquest cas una llegenda com Miquel Gil, que va donar juntament amb els seus magnífics músics una lliçó de magisteri i saviesa musical interpretant un dels seus grans clàssics, “L’amor és Déu en barca”. Espectacular.

La saviesa de Miquel Gil. Fotografia: Claudia Marconell

T’haguera agradat tant com veure alguns dels grans grups actuals de l’escena arribant a un punt esplendorós de maduresa. La prova, els moments màgics que ens proporcionaren Ebri Knight, Auxili i Smoking Souls reinterpretant les seues propostes festives i de rock enèrgic en fantàstiques actuacions acústiques, tirant de veus i d’arranjaments precisos, mostrant des de la nuesa el poder dels seus respectius cançoners.

En un crescendo que ens va portar a l’emocionant irrupció de La Maria, de qui sabíem que té una veu portentosa, que la situa ja tocant a les portes de les més grans. Va cantar “Gall roig, gall negre”, i el temps, Guillem, es va aturar. Es va fer un silenci colpidor transformat en acabar la interpretació en una ovació atronadora. La Maria, abans d’això, va fer un dels discursos de la nit, agraint a tots aquells que havien mantingut viva la flama del record per a la seua generació. “La lluita continua”, va dir. Ha nascut una estrella.

La Maria. Fotografia: Claudia Marconell

I al costat de les generacions anteriors i posteriors a la teua, els artistes que començaven a escriure cançons quan tu encara vivies, la gent de la teua edat. Com Feliu Ventura, qui va contar que ell també estava d’acampada quan van segar la teua vida, que va sentir la por de tots aquells que plantàveu cara, a través de l’activisme i la música en la nostra llengua, que és també un altre tipus d’activisme. “Una por que va acabar quan vam veure a Carme i Guillem en la tele donant-nos força”, va dir dels teus pares. I de paternitat va anar la cosa, perquè Feliu ja és pare. I potser per això, ho havia anunciat abans, va optar per una cançó carregada de futur, “Cançó de bressol enmig del col·lapse”, dedicada al seu fill, interpretada de manera pletòrica, rotunda, sentida. Ni oblit ni perdó, va dir abans d’acomiadar-se.

Llavors, aparegueren els teus pares, Guillem, tot dignitat, tot força, tot agraïment. Rebent el reconeixement d’un Teatre Principal posat dempeus, amb nusos grans a les goles com pilotes de tenis. Quan ton pare ens va donar l’enèsima lliçó de vida: “No és moment de plorar, és moment de lluitar”, va dir, recordant-nos que els llops encara campen, que estan crescuts. “Com diu la Gemma Pasqual, hem de sortir al carrer”, va advertir. Lliçó de vida també de ta mare, Carme Salvador. “Com diu la meua Belén, Guillem era llavor. Els feixistes ho saben: no passaran”. No podia haver-hi una introducció millor al “Bella Ciao”, l’himne antifeixista per excel·lència, interpretat amb sentiment i convicció pel Cor de l’Eliana, donant brillantor i sentit a una cançó tan gastada i fins i tot treta de context des de la ficció televisiva. Un altre gran moment.

Guillem Agulló i Carme Salvador. Dignitat. Fotografia: Claudia Marconell

I havia de tancar Xavi Sarrià. Un altre dels teus. Tenia quelcom de catàrtic, o de simbòlic, veure algú ja amb els cabells blanquinosos interpretant quasi amb fúria, des d’algun lloc profund, un himne de joventut, una cançó que va escriure quan tenia setze anys. Era el tema més escaient possible, “No tingues por”, escrita en els anys durs en què el feixisme campava sense obturador. Sarrià va explicar que la mort de Guillem era un avís, un “vigileu el que canteu perquè anirem per vosaltres”. “Érem joves i teníem por. Però ens van ajuntar i vam decidir fer tot el contrari”, conclogué, emocionat. Tot el teatre, Guillem, va cantar la cançó, la gent va solidificar la convicció de plantar cara. Cap agressió sense resposta.

Cantàrem a no tenir por, però també ens miràrem una mica als ulls, férem balanç. No se m’ocorre millor fermall: Xavi Sarrià, amb el Cor de l’Eliana, interpretant “No s’apaguen les estreles”, la cançó que el de Benimaclet va escriure per a la pel·lícula, la teua, que ja hem fet nostra. Una lletra preciosa que parla de qui som, d’on venim, de les estrelles que mai no s’apaguen, com la teua, Guillem.

Quina nit preciosa, Guillem. Si ho hagueres pogut veure. Si és que no ho has vist des d’alguna dimensió ignota. En qualsevol cas, estaves allí. En les cançons, en els ulls vidriosos de la gent, en els aplaudiments, en la dignitat immensa dels teus pares i germanes. Que no s’apague la llum.

El comiat dels artistes. Fotografia: Claudia Marconell.
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close