Música

Si Lacan hagués llegit Estellés, hauria volgut escoltar Maria Arnal i Marcel Bagés

Maria Arnal i Marcel Bagés no són els primers que han versionat Vicent Andrés Estellés. El 1974, Ovidi Montllor va interpretar ‘Els Amants‘: segurament hi va tenir molt a veure l’element popular del poema, davant de la necessitat de recuperar un espai silenciat.

D’això precisament tracta 45 cerebros y 1 corazón, títol que refereix als cadàvers que es van exhumar a l’excavació d’una fossa de la Guerra Civil a La Pedraja (Burgos), com explica el company Xavier Aliaga en aquest article. Tot i repetir el gest d’homenatge del cantautor, aquesta vegada el duet constituït per la de Badalona i pel de Flix opta per musicar un poema on gairebé no apareix la dimensió social. O, almenys, en aparença: els versos de “No he desitjat mai cap cos com el teu” són un cant desesperat al desig, a la seva cara menys amable, a la seva complexitat irrenunciable. Si atenem al caràcter polític del disc debut de Maria Arnal i Marcel Bagés aquesta elecció pot despistar, i preguntar-nos si és possible encabir-lo dins d’una panoràmica de col·lectivitat. Alguns pensadors de la segona meitat del segle XX, contemporanis de la nostra Guerra Civil, defensen que sí. I no només això, sinó que apunten que és precisament l’estructura social, no sempre explícita, el que possibilita l’existència del desig.

“Mai no el podré satisfer —és ben cert”, escriu Estellés en el tercer vers. En aquestes poques paraules ressona una de les grans tesis del psicoanalista estructuralista Jacques Lacan. Per al pensador, el desig, inherent en tot ésser humà, es caracteritza per la falta. És a dir, si som subjectes desitjants és perquè ens sostenim en la carència. Però sense anhel no podem existir, així que estem condemnats a viure amb la impossibilitat de satisfer-lo. Aquesta idea paradoxal apareix de forma redundant en el poema, concretament al final de la segona estrofa: ​​”un fosc desig vagament de fer mal / o bé el desig simplement impossible.”

En aquesta insatisfacció del desig, però, el subjecte, experimenta una satisfacció, que ell anomena com a jouissance. Segons el pensador, aquesta situació en què el l’home queda atrapat i el fa no poder abandonar el seu desig es dona, sobretot, quan es verbalitza. És a dir, en el llenguatge. I, si interpretem l’escriptura com una de les manifestacions del llenguatge, també en aquest poema de Vicent Andrés Estellés, on “torne al començ, ple de pena i de fúria”.

Vicent Andrés Estellés @ Jesús Císcar.

Fins aquí, però, res ens du a pensar que podem llegir que aquest poema de tres estrofes i dotze versos des d’una òptica política. Tanmateix, n’hi podem rescatar un àmbit social i estructural des d’aquest desig lacanià. I és per la seva vinculació fonamental amb l’altre. «El desig de l’home és el desig de l’altre», afirmava el psicoanalista l’any 1953-1954, en el Seminari 1. Aquest altre, de condició inapel·lable, no necessàriament s’ha d’entendre com la forma d’un nou subjecte sinó com tot allò que no som. El desig, per tant, és una experiència de la diferència. Aquesta experiència de la diferència genera, en conseqüència, una tensió que el subjecte intenta resoldre a partir del reconeixement amb l’altre: busca poder veure-s’hi a través i així superar la seva negació. Podríem dir, per tant, que el subjecte necessita la insatisfacció del seu desig per esdevenir. És en aquest espai on intervé el pes de la col·lectivitat, amb totes les seves fatalitats.

Gilles Deleuze, posteriorment, afegirà que el desig és dinàmic i que sempre està en progrés. Que no és un sentiment estàtic sinó una experiència constant i insistent. Aquesta idea de desig en moviment suposa, alhora, un límit; i és en aquest topar amb la diferència on resideix, segons el filòsof, la base empírica de la nostra distribució social. Georges Bataille també va ubicar el desig en l’estadi social, però des de la idea d’erotisme i d’exposició del cos. El francès atribueix la seva consumació a un ritual sagrat, en el mateix llindar que la rauxa o la violència. En L’Erotisme explica que, en ser el ritu de les orgies o de l’acte sexual eliminat per la llei moral del cristianisme durant tants segles, entenem la dimensió física del desig des de la repressió. Però és aquesta prohibició el que l’alimenta, ja que ens atrau per la seva crida a la transgressió.

Jacques Lacan (octubre 1967, França) © Giancarlo Botti.

Retornant a la poesia de Vicent Andrés Estellés, podem estar d’acord en com els crítics assenyalen el seu caràcter de postguerra, popular i festiu; així com un ús d’un llenguatge cru que fa que tracti el vessant amorós des del factor salvatge i passional. En la pulsió de mort dels amants, el poeta introdueix la noció d’alteritat: l’amant no es representa a si mateix sinó que es construeix en un marc territorial —“No hi havia a València dos amants com nosaltres”— i polític, és a dir, en un intent de convivència conflictiva. La guerra del jo poètic d’Estellés, però, no és entre qui “No he desitjat mai cap cos com el teu. / Mai no he sentit un desig com aquest.” i qui és desitjat. La guerra d’Estellés és entre el triomf de la utopia de la fusió del jo i l’altre o entre la resignació de ser un ésser torturat per haver d’assumir la condició irresolta de si mateix.

A 45 cerebros y 1 corazón Maria Arnal i Marcel Bagés rescaten els fòssils que van quedar sota el relat dels vencedors, que posteriorment va esdevenir la llei del nostre senyor Estat. L’exercici arqueològic, però, implica atendre cadascuna de les parts de la suma total. Si per una banda concebem el desig com aquella força que travessa el nostre sentir 1 corazón per una altra o això defensen Lacan, Deleuze i Bataille, aquest només és possible per 45 cerebros que el pensen i s’hi barallen. No obstant, sembla ser que ni l’un ni l’altre permeten restar-li pes a la seva dimensió essencialment tràgica. Així que és comprensible que Estellés i Maria Arnal i Marcel Bagés es donin per vençuts i s’acomiadin amb un “No vull seguir. A mamar, tots els versos!”

Andrea Genovart Armayones
Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Màsters en Gestió Cultural i en Creativitat Integral i Redacció Creativa. Ha col·laborat en diversos mitjans fent crítica cultural i musical. Actualment treballa en premsa editorial, i com a guionista i redactora.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close