Entre les teories sobre el racional exposades a la “Crítica de la raó pura” i les corresponents a l’ètica i la moral pròpies de la “Crítica de la raó pràctica”, Immanuel Kant va introduir el tema de l’art i la sensibilitat com a territoris lliures entre raó i ètica. I ho va fer a la “Crítica del judici”, un text fonamental del pensador alemany publicat el 1790, quan Ludwig van Beethoven (1770-1827) tenia vint anys i en faltaven dos perquè s’instal·lés a Viena, on el 1787 ja hi havia fet una breu estada per conèixer Mozart.
Ambdós noms poden llegir-se sota l’etiqueta de la genialitat, tot i que amb dues mentalitats ben diferents: si Mozart suposa l’assumpció plena del classicisme formal apostant per una sensibilitat i una personalitat úniques i obrint la porta a l’incipient romanticisme, Beethoven representa l’anar més enllà de formes i estils, jugant la carta de la llibertat sense concessions. En definitiva, l’exaltació màxima del “jo” subjectiu, tan pròpiament romàntic, però anant més enllà del romanticisme. Com Goya en la pintura, quan s’endinsa en els terrenys del que més endavant serà l’abstracció pura.
Per tornar a Kant, aquest concep el geni com algú que crea des de l’originalitat, aparentment sense regles i obeint a un talent i a un instint naturals, com si a través seu s’expressés la pròpia naturalesa, assolint les cimes més pures de la bellesa en si mateixa.
Així és la música de Beethoven i així era la seva personalitat. En aquest sentit, la sordesa paulatina, el mal caràcter o el vast anecdotari d’aquest home coherent i contradictori a la vegada, queden minimitzades per la imprompta del geni que va plasmar en una obra ni molt menys tan extensa com les de Bach, Mozart o Haydn, però que ha deixat una petjada de gran transcendència. Una petja que fins i tot pot prescindir de l’etiqueta europeista amb què avui revestim obres com la novena simfonia. Al capdavall, això no deixa de ser una anècdota, una nota a peu de pàgina a la immensa grandesa beethoveniana.
Beethoven no es pot entendre si no és a partir d’ell mateix i del jo subjectiu que el defineix en un text tan autobiogràfic com el conegut com a Testament de Heiligenstadt, redactat el 1802 i adreçat als germans del compositor, quan aquest ja acusava irreversibles problemes d’oïda i que són el punt de partença d’un text que no deixa de desvetllar compassió, més de dos-cents anys després de la seva escriptura i de la que ressaltem aquests fragments:
“Oh, homes que em jutgeu com a dolent, tossut o misàntrop! Com n’esteu d’equivocats! (…)
Dispenseu-me quan veieu que em retiri quan jo em barrejaria amb vosaltres ben a gust, la meva desgràcia és doblement dolorosa perquè per força fa que sigui incomprès, per a mi no hi pot haver alegria de la companyia humana (…)
he de viure com un exiliat, si m’apropo a la gent em posseeix un terror ardent (…), aquests incidents m’han dut a la vora de la desesperació, fins al punt d’haver gairebé acabat amb la meva vida –tan sols l’art m’ha sostingut, semblava impossible deixar el món fins haver produït tot el que jo sentia que estava cridat a produir (…)
Oh, homes, quan algun dia llegiu aquests mots, penseu que heu estat injustos amb mi i deixeu que es consoli l’infeliç en descobrir que hi va algú semblant a ell, que malgrat tots els obstacles de la naturalesa va fer igualment tot el que va estar a les seves mans per ser acceptat en la categoria superior dels artistes i dels homes dignes”.
Enguany, recordem el 250è aniversari del naixement, a Bonn, de Ludwig van Beethoven. La pandèmia ha deslluït i aigualit alguns dels esdeveniments més sonats (mai millor dit) de la commemoració. Però ressonen encara els compassos beethovenians dirigits per John Eliot Gardiner quan, al febrer, va dirigir davant de l’Orquestra Revolucionària i Romàntica la integral de les simfonies al Palau de la Música. I sempre és un bon moment per abordar els cinc concerts per a piano, o la sonata Hammerklavier, o la sonata op. 111 (que va inspirar algunes de les disquisicions més lúcides de la novel·la El Doctor Faustus de Thomas Mann) o els darrers quartets de corda, especialment la “impossible” Gran Fuga amb què es tanca el quartet op. 130. La veu de Beethoven ressona amb força a través d’aquestes obres. És ell mateix qui ens parla, qui plora, qui riu i qui implora, un cop i un altre, ser comprès i entès com a home i com a artista. I com a geni.
