Música

Socunbohemio: la ‘Nouvelle Vague’ del pop català

La del jove barceloní Artur Viñas és una música cadenciosa, que cal paladejar amb consciència, sense apressaments. Com les pel·lícules d’Éric Rohmer a les quals homenatja. Però la trajectòria del seu projecte musical, Socunbohemio, té el ritme endimoniat d’un ‘blockbuster’ de superherois, una història a tota virolla d’algú que sent una criatura, cap al 2018, comença a penjar cançons. I només cinc anys després esdevé una resplendent realitat musical amb seient en el vagó de primera classe del pop català. ‘Contes de les quatre estacions’ (Vida Records, 2023) és el seu primer llarga durada. Allò que els antics diríem la ‘presentació oficial’.

Hi ha un bon grapat de coses al voltant d’aquest músic i estudiant de física de vint-i-pocs anys que fa saltar clixés i llocs comuns. Costa imaginar per exemple una connexió tan explícita en algú tan jove amb un referent tan poc mil·lennista com el cinema de la Nouvelle Vague, etiqueta amb la qual batejava una cançó de 2020 i un moviment que té un pes fonamental en el seu primer disc, per la via d’homenatjar de manera molt explícita el cicle de les quatre estacions d’Éric Rohmer. Però més enllà de la referència, hi ha un fil en l’univers Socunboemio que lliga amb el discurs narratiu del francès, l’observació de les relacions, d’allò que les fa florir i marcir-se, els canvis anímics, els detalls que els provoquen, l’impacte dels canvis estacionals.

Qüestions que s’expliquen amb senzillesa i un cert lirisme, des de la descripció d’un ambient amb «olor de cafè del bo i llibres apilonats» (en «Somni d’una nit d’estiu», Shakespeare també passava per allà), als estius de bicicletes, amors balbotejants i dies que s’escapen de les mans («Conte d’estiu»). Lirisme amb alguna petjada d’humor, com ara quan fa una picadeta d’ull als Manel de la trobada les músiques urbanes en «Les coses que no m’agraden de tu» en què, a més, llança uns versos que correspondrien a algú d’una altra generació, com volent-se escapar del clixé de les lletres postadolescents: «Jo porto els nens al col·le, tu fas mandres al llit. / Amics hem arribat fins aquí».

Viñas és amable, però també sap ser incisiu: «Prefereixo morir-me a preguntar-me per què visc», canta en «Conte de tardor», després de deixar caure una frase devastadora: «Si eres tu qui em protegia ara eres tu qui em destrueix». I sense eixir del tema, fa un gir musical (una tonada més efervescent de piano) que introdueix un canvi d’actitud: «Vull sortir d’aquesta cançó trista». També és capaç de tancar amb un contundent «Adeu!» el tall «El conte que mai s’acaba», que parla de les relacions que no duen enlloc i que, per tant, acaben sent tòxiques.

En acabant, l’àlbum (concepte també molt poc mil·lennista) és com un recull de relats units per fils i etapes diferents que es clou amb el benestant i atmosfèric «Conte d’hivern»: «Mos diem mos estimem. / Que no és tardor, que no és hivern. / Mos diem el nom ben fluix. / Que no és dimarts, que no és dilluns. / I ningú no podrà entendre / mai aquest moment». Disc que té una mena d’epíleg melangiós amb el tall final, «Les tardes sense tu», que ens diu que les quatre estacions han acabat «però el món segueix girant».

Socunbohemio @Nereis Ferrer

Aquestes són algunes de les moltes capes discursives del disc, el qual, malgrat anar arreplegant materials ja publicats, aconsegueix traçar una lògica discursiva ben coherent i cohesionada. Amb alguns jocs curiosos, com la inclusió de formes balears com ara l’article salat, que Viñas defensa com una mena de marca estilística i un coixí per acoblar millor determinats versos. Una pulsió, això sí, que assegura estar relaxant. Una pena, perquè té el seu aquell escoltar un indígena de l’Eixample cantant cançons que semblen pertanyents a un disc en solitari d’algun membre de Da Souza, per dir alguna cosa.

Perquè tot i no declarada, la influència illenca, algú diria que per la via Maria Jaume, hi és. Com ara la de pop contemporani català dels citats Manel, el Petit de Cal Eril, la Iaia (la petjada de Joan Colomo és potser la més marcada) o fins i tot Ferran Palau, a qui sembla seguir el deixant amb la veu acriaturada de la sensacional «Som tan petits», un dels molts al·licients musicals de l’àlbum.

De fet, no estaríem parlant de Socunbohemio si, curiositats al marge, el seu no fora un disc ple d’encerts, fruit d’una evolució fulgurant, però ben conduïda (una maduresa precoç) en què ha tingut a veure també el treball conscienciós com a coproductor de Biel Colomer (Massaviu), qui també acompanya Viñas en directe juntament amb Gerard López i Òscar Acón. Tots plegats han sabut farcir de detalls les cançons i polsar les tecles instrumentals adequades perquè la càlida veu i els textos i melodies del cantant i compositor estigueren acotxats en cada moment del to precís. Dels ambients climàtics de «Conte de les quatre estacions» o «La forastera» al dream-pop de «Somni d’una nit d’estiu» a l’efervescència escaient de «Conte de primavera» o el single perfecte que és «Les coses que no m’agraden de tu».

Per no oblidar les molt singulars «Som tan petits» i «Conte de tardor», potser els talls més reeixits i redons, amb un punt extra de singularitat. Qüestió de gustos i de perspectiva, en tot cas, perquè els contes amb les quatre estacions, llançats com a singles l’any 2021, ja acumulen centenars de milers de visites en Spotify. Repetim, per si aneu despistats o feu lectures transversals: centenars de milers. Per resumir, pot d’autor plenament contemporani i inserit en el bo i millor de l’escena catalana, amb recursos del synth-pop (els canadencs Men I trust com a referència) i de les músiques urbanes, amb puntuals veus sintetitzades que venen a tomb. Ni una puntada sense fil, vaja.

En el fons, no importa córrer molt de pressa si saps exactament on vas. La nova onada del pop català.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close