Hi ha superestrelles del rock molt veteranes que deuen preguntar-se honestament quin tipus de nostàlgia fa que els catalans contractin els seus espectacles tan sovint i a un catxet que no els paguen ni als seus països d’origen. Fan santament, car som una tribu que gaudeix com cap altra amb l’esplín d’admirar un passat suposadament més estimulant que la present decadència; i aquesta set de marriment provoca, entre moltes altres coses, que els boomers barcelonins estiuejant a la Costa Brava paguin una pasterada per escoltar alguns hits d’Sting mentre afirmen “ai, reina, si és que està igual que quan era jove.”
Recitals com els del cantant anglès –que és, diguem-ho sense embuts, un tros de músic amb una versatilitat inigualada– no tenen res a veure amb la sonoritat ni l’art. Representen una performance a partir de la qual hom paga tres-cents pepinos o més per regalar-se dues hores on el pas del temps pugui posar-se entre parèntesi. És per això que la parròquia admira les cançons més conegudes del cantautor pràcticament sense moure’s de la butaca (sorprès de tanta parsimònia, és el propi cantant qui ha d’animar la gent a picar de mans i cantar una mica). En el fons, ningú no ha vingut a veure el músic ni a ballar les seves melodies; a Cap Roig el públic és l’espectador narcisista de si mateix. L’oient recorda quan va escoltar per primera vegada Every breath you take mentre s’enamorava d’en Josep Maria (ara mig adormit, amb una panxa prominent i una disfunció erèctil comprensible), per després retornar a la realitat i abocar-se al fet innegable de la transformació dels seus propis sentiments. Escoltem la música de Sting per saber que, mal que ens pesi, el nostre sistema emocional ha mutat. I demà ben aviat a la platja, que a partir de les onze Cala Estreta està a petar de penya.
A mi sempre m’ha sorprès aquesta dependència de la nostra raça pel llanguiment. Quan enyoro un artista en reprodueixo les cançons, i em sembla d’una mala educació supina treure’l de casa per fer-lo passejar com un robot per un escenari que l’avorreix. És per això, entre moltes altres coses, que m’estalvio el viatge a Cap Roig i que a casa mai no visitem la Costa Brava durant l’agost. Escoltem Sting a Spotify i, durant la canícula, evitem pujar al nostre estimat paisatge de roquissars marítims, ara embrutat per nois convergents que hi passegen vestits de mariners i senyores sobre-bronzejades que han volgut aturar el temps al preu que sigui.
Tot això no és culpa del pobre Sting, només faltaria. Ell ja fa prou aguantant el karaoke i emportant-se mig milionet d’euros més d’aquest indret tan estrany i incomprensible.
