Música

La ‘Terra Màgica’ desfermada d’Hilari Alonso i El Trib Reial

En l’imaginari popular, passant de generació en generació, fins que algú pot recuperar els materials per preservar-los de l’oblit, hi ha melodies i lletres de cançons de vegades fragmentàries. Però també un univers màgic i llegendari, tota una tradició molt potent al País Valencià que la formació El Trib Reial, reunida al voltant del ‘cantaor’ Hilari Alonso, més un equip creatiu encapçalat per Joan Moixino, han convertit en un disc modèlic, ‘Terra màgica’ (Propaganda pel fet!, 2003). Un exemple de recuperació de materials tradicionals presentats amb una factura del segle XXI.

«Hem treballat per dignificar la música tradicional, que no siga una cosa de pandereta. Aspirem a retornar la dignitat, investigar sempre», explicava Joan Moixino en una entrevista en La Veu del País Valencià a propòsit de Terra màgica, un artefacte folk que compleix la doble premissa de traure del subsol materials procedents de la tradició per donar-los una nova vida combinant-los amb sonoritats del present. En això, el treball del col·lectiu liderat per Hilari Alonso comparteix filosofia musical amb moltes altes propostes. En aquest cas, tanmateix, el disc conté un valor afegit, haver pouat, amb un cert grau de sofisticació a l’hora de donar a conèixer la proposta, en els elements màgics que formen part de la tradició, un món d’encanteris, curanderes i follets.

Sofisticació i un punt d’humor, com es pot llegir en el «Pòrtic» del disc, tot anunciant un «misteriós enregistrament, captat per radioaficionats a la Serra de Mariola» que estaria provocant una gran alarma mediàtica i la «prohibició cautelar de venda» per part de les autoritats. «Les deu cançons captades són originals i formen un sorprenent compendi de creences, tradicions i música. Estudis previs assenyalen els beneficis de la seva escolta, però a manca d’una investigació definitiva, l’accés ha estat restringit», continua el text. El Trib Reial fa referència a una llegenda de Planes de la Baronia que narra la història d’un grup d’amics que no van respectar un seguici fúnebre i, arran d’això, van ser condemnats «a vagar eternament per camps, muntanyes i camins al so de la música». Referents com Juan Fran Ferrándiz, Josep Vicent Frechina i Amàlia Garrigós fan també perquè entrem en el joc d’espills entre realitat i ficció.

L’equip creatiu al complet.

El concepte és bonic i tracta de prestar atenció al component màgic contingut en llegendes, rondalles i cançons de tot el País Valencià. En l’entrevista citada adés, Moixino posava l’exemple de relats com el del raig de sol que travessa a voltes la Penya Foradà, a la Vall de Gallinera. Hi ha moltes històries en aquesta clau que donarien per a molts àlbums. La idea és atractiva. I la clau de volta de tot plegat és com donar-li forma, textual i, sobretot, musical. Per habilitar l’àlbum i, també, l’espectacle en directe.

Una formació creativa i versàtil

Per fer-ho possible, Alonso s’ha fet acompanyar d’un trio de multiinstrumentistes creatius i versàtils, Pau Puig, Magí Capdevila i Marina Lluch, els quals s’encarreguen d’una llista d’instruments llarga com un diumenge plujós (tenora, mandolina, guitarres, saxofons, dolçaina, percussions diverses…), a més d’assumir tasques de composició i arranjaments en el cas dels dos primers.

“Invocació i conjur”, sobre un conjur tradicional i la melodia d’un miserere de la Canal de Navarrés, és tota una declaració d’intencions: una intro amb la veu d’Alonso distorsionada, pertorbadors efectes electrònics, que donen pas a una construcció de folk contemporani, amb instrumentació tradicional i recursos electrònics. Però el més destacat segurament és les quatre veus distintes que Alonso enregistra, tot imitant el miserere que un quartet de dones cantava a la porta d’una església.

La combinació d’arranjaments més tradicionals com ara en “Fandango d’un llenyater enamorat”, amb el recurs creatiu a la tecnologia és una constant del disc. En una clau i l’altra, la manera de presentar els materials mai és rutinària: “Sant Antoni i el domini”, que recupera melodies i elements de diversa procedència de la impagable Fonoteca de Materials, té un treball vocal preciós que acompanya els canvis de ritme, els diferents registres.

“Bressol per adormir criatures”, una melodia tradicional de Barxeta que recupera la figura de la Quarantamaula, és una nana preciosa amb ogres i gegants que El Trib Reial musica amb un esperit juganer i infantil, d’objectes i joguines que sonen, per acabar amb sorolls urbans estridents i un despertador. Al costat, “Aires de faena”, sobre un cant treball de la Vall de la Gallinera, és un canó de bases incòmodes i pertorbadores sobre les quals canta Alonso en companyia de Pep Gimeno Botifarra. Amb un text també concloent: “Llum que forada la penya, / rall de sol que viatja al passat, / mostra el poder de la terra, / i lliura d’un poble emmordassat”.

Coberta del disc

Botifarra torna a comparèixer en la deliciosa “Seguidilles de Sant Joan”, sobre melodies de les comarques del nord, un tema creuat de dinàmiques molt boniques de flautes, veus i percussions imaginatives que també trobarem en “Dones poderoses”, sobre el bolero “El tierno infante”. Una miniatura després de la qual ens regalen l’altra col·laboració de campanetes, Carmen París cantant la “Jota empatxada” amb Hilari Alonso. Un tema construït sobre melodies de tot arreu del País Valencià, en la línia de recuperació de tot l’àlbum. Una peça que amb els additaments justos.

En el tram final, dues joietes, el “Romanç de l’Encantada”, adaptació d’un escrit de Miquel Gadea Cebrià (Planes, 1886-1966). I sobretot, el “El Trib Reial”, el tema final que conté la llegenda dels amics condemnats “per no voler deixar de gaudir de les seues arrels i tradicions”. Una cançó amb moltes capes enriquida per la Unió Musical de Muro i els Campaners del Comtat. La cirereta d’un memorable pastís. Màgic i suculent. Desfermat.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close