Música

‘Tirant lo Blanc’, la inesgotable font d’inspiració musical

Àngel Lluís Ferrando Morales va començar a estirar del fil de les composicions musicals associades al clàssic valencià de la literatura universal ‘Tirant lo Blanc’, l’obra immortal de Joanot Martorell. I va acabar descobrint tot un món relacional al qual va acabar donant forma de tesi doctoral. Investigació que publica ara la Universitat d’Alacant, a través del seu departament de Filologia Catalana, amb el títol ‘El Tirant lo Blanc fet música’ i que aborda exhaustivament tot el llegat musical, de l’òpera bufa de Joan Altisent i Joan Sales del 1958 a la suite de Carles Magraner del 2015 o les molt recents visions operístiques i teatrals.

La gènesi del treball, en tot cas, cal buscar-la en la coneixença per part de l’autor de la tasca que un músic d’Alcoi, Amando Blanquer, havia fet amb Tirant lo Blanc, en concret de la cantata escènica Trípic del Tirant estrenada a València el 1990, amb motiu del 500 aniversari de la novel·la. Més tard, Àngel Lluís Ferrando coneix el músic José Nieto, autor de la banda sonora del Tirante el Blanco (2006) de Vicente Aranda, tot just un any decisiu també perquè precedeix a una eclosió de composicions coincidint amb la presència el 2007 en la Fira del Llibre de Frankfurt. Aquest període, encavalcat entre els segles XX i XXI, acumula el gruix de produccions, tot i que hi ha no poques referències anteriors.

Abans d’abordar-les, però, Ferrando fa un interessant recorregut en un capítol preliminar sobre la presència de Tirant lo Blanc en composicions alienes a l’obra i que demostren la presència del mite literari en la cultura europea al llarg dels segles, en bona part gràcies a l’elogi contingut en el Quixot de Miguel de Cervantes. Així, en l’Ariondande de Händel hi ha un paral·lelisme evident entre els seus protagonistes amb Tirant, Carmesina i la Viuda, un petjada en la trama identificada per l’estudiós Rafael Beltran. La traducció francesa del segle XVIII, reeditada diverses ocasions, solidifica aquesta influència, present en textos il·lustrats. I perdura la centúria següent, amb exemples com l’òpera Le comte Ory, de Rossini, que recull elements cavallerescos amb concomitàncies evidents amb l’heroi de Martorell, incloent alguna citació explícita, com ara el conegut episodi del bany i la rata.

Coberta del Llibre.

Més tard, Tirant continuarà apareixent via cervantina, amb curiositats com ara que un dels personatges de l’òpera de Wilhelm Kienzl Don Quixote (1898) siga tot just un tal Tirante. I més explícita encara és la referència en el Retablo de Maese Pedro (1932), de Manuel de Falla: “¡Dichosa edad y siglos dichosos aquellos que vieron las fazañas del valiente Amadís, del esforzado Felixmarte de Hicarnia, del atrevido Tirante el Blanco (…)”.

Tirant i el teatre

Un altre aspecte abordat és el de les nombrosíssimes adaptacions teatrals sobre l’obra de Martorell, per a diferents públics, des del teatre amateur fins als muntatges professionals, una qüestió interessant en tant que moltes d’aquelles representacions incloïen diferents enfocaments musicals. Un dels més recurrents, és recórrer a composicions de música antiga o coetània, un recurs que Maria Aurèlia Capmany suggereix en l’edició de l’adaptació publicada el 1980. Així, Pavana, del valencià Lluís Milà, esdevé tema recurrent, acompanyat de composicions de Mateu Flexa el Vell o Toinit Arbeau, entre altres. Cal remarcar que la relació teatral de Capmany amb el clàssic és llarga i fructífera i inclou un muntatge per a la companyia alcoiana La Cazuela, el 1971, amb motiu del Primer Congrés d’Història del País Valencià. La proposta, com passava tantes vegades, va partir de Joan Fuster.

CRIT Teatre, el 2008, plantejava per la seua banda un repertori amb músiques del Cançoner del Duc de Calàbria, entre altres, una mica posteriors a l’edició de la novel·la. I també s’aprofitaven composicions prèvies més recents inspirades en Tirant: el 2011 Grup Escènic Casino adapta Les aventures del cavaller Tirant (1995) incloent fragments de la cantata de Ros Marbà que s’analitza en un altre apartat del llibre.

L’òpera de cambra Diàlegs de Tirant e Carmesina, amb música de Joan Magraner.

Altrament, Eh! Tirant (1990), de Pluja Teatre, fou un espectacle estrenat al Teatre del Raval de Gandia que explotava la interpretació en directe de recursos musicals procedents de la tradició clown. Un enfocament amb paral·lelismes al muntatge la temporada 2014-2015 al Teatre Nacional de Catalunya en el qual Josep Maria Duran concep un vestit musical molt subtil, amb veus i flauta dolça tocada en directe.

En altres casos, es va optar per composicions originals, algunes tan significatives com la concebuda l’any 2004 per L’Ham de Foc de Mara Aranda per a Visitants Companyia de Teatre de Vila-Real com el Tirant i Carmesina, la veritable història (2007), de la companyia Oracle de l’Est, amb música de David Cervera. Així mateix, aprofitant l’any Martorell, el 2010, L’estenedor teatre va fer una adaptació per a infants en la qual el músic argentí German Zecchin aportava un fons de música electrònica original.

El Tirant d’Eva Zapico.

Una petjada molt més recent i ambiciosa és l’estrena de l’òpera de cambra Diàlegs de Tirant e Carmesina, estrenada al festival Castell de Perlada del 2019, amb música de Joan Magrané. Es tractava d’una important coproducció amb el Liceu i Òpera de Butxaca i Nova Creació. Una altra de les ultimíssimes produccions, el Tirant d’Eva Zapico coproduït per l’Institut Valencià de Cultura i la Companyia Nacional de Teatro Clásico, 2019, contenia un enfocament molt contemporani, música vocal i percussions en directe amb beatboxer.

El Tirant al segle XX

Fora de l’àmbit teatral, el projecte més antic que hi ha constància és un guió inacabat de Carles Salvador per a una “composició orquestral heroico-amorosa”, el 1952. En tot cas, la primera composició acabada és la col·laboració referida adés entre Joan Sales i Joan Altisent del 1958, una òpera bufa (En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot) representada en diverses ocasions per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, tot i que sembla que l’obra no va ser estrenada en la seua totalitat. Un dels elogis de què tenim constància el va dirigir el filòleg Joan Coromines a Joan Sales, gran admirador de l’obra de Martorell.

En la descripció exhaustiva d’aquesta i de la resta de composicions es veu l’origen del llibre com a tesi doctoral, un detall que excedeix la intenció d’aquestes pàgines: l’autor analitza el text i la seua intertextualitat, la partitura (algunes parts de les quals estan reproduïdes), i diversos aspectes de l’orquestració. En tot cas, de l’òpera, conclou que “vista des de la perspectiva dels anys és, independentment de la seua fortuna, un producte ben interessant que mereix una revisió musical”.

Per a la següent composició haurem d’esperar a l’any 1972, quan Francesc Llàcer Pla, “una de les personalitats més singulars de la música valenciana”, aborda la composició coral Lamentació d’amor de Tirant lo Blanc. L’obra, que no va ser estrenada fins el 1980, adopta el madrigal com a vehicle musical i és per a l’estudiós, “malgrat ser una composició poc habitual en les sales de concert”, es tracta d’una obra ressenyable per a la difusió de la novel·la “per l’ús d’un fragment complet”.

El músic Amando Blanquer.

Mentrestant, de l’any 1977 és la cantata referida adés d’Antoni Ros-Marbrà, concebuda per a cor infantil i l’orquestra de Núria Albó. Sortosament, la partitura (veus i piano) es va publicar l’any 2003, la qual cosa li ha permès a l’estudiós fer l’estudi conscienciós d’una obra que considera clau per la seua “qualitat musical” i per la contribució a difondre l’obra “entre els més menuts”.

Entre les iniciatives singulars, cap ressaltar la composició per a cobla de Joan Lluís Moraleda del 1986, un acostament des de la música popular que té una història curiosa: l’autor va prendre contacte amb l’obra gràcies a una versió reduïda de Tirant lo Blanc que La Caixa va regalar un Nadal als seus clients. Fet que coincideix amb la convocatòria per part de la fundació privada El Foment de Banyoles, el 1986, d’un concurs per a música de cobla. S’havia posat el fil a l’agulla.

Hi ha també acostaments des d’unes altres tradicions musicals: el 1990, Miguel Villar González compon Tirant lo Blanch, un poema simfònic concebut per a “banda clàssica de tradició espanyola”. Però és aquell any en què Ferrando pren contacte amb l’obra que va donar peu a l’estudi, Tríptic de Tirant lo Blanc, amb adaptació de Josep Palàcios i música d’Amando Blanquer. Entre els intèrprets de l’esmentada estrena al Palau de la Música de València, hi havia Ovidi Montllor com a narrador. Una obra d’instrumentació generosa i rica.

La compositora Leonora Milà.

Dos anys després, Blanquer reprèn la relació amb el clàssic posant música a l’òpera dels germans Josep Lluís i Rodolf Sirera El triomf de Tirant, per encàrrec de la Generalitat Valenciana. Els perfils operístics de la cantata anterior quedaren plasmats finalment en l’òpera. “Ens trobem davant d’un tàndem ben robust i d’un cas únic de creació doble d’un mateix compositor” pel que fa al Tirant. La qual cosa converteix Blanquer en “un servidor de les lletres valencianes irrepetible”.

Un altre cas singular, per les característiques i l’autoria: el mateix 1992 la compositora de Vilanova i la Geltrú Leonora Milà presenta Tirant lo Blanc ballet. Aquesta música de trajectòria imponent (més de trenta discos publicats) va escollir els fragments de la novel·la més adient a les coreografies amb un esperit simfònic més l’afegit del piano, el tret distintiu de la creadora. Una obra “molt ambiciosa” en paraules de Salvador Brotons. La composició va ser enregistrada per la London Philharmonic Orchestra, dirigida per Brian Wright, i enviada al coreògraf Iuri Petukhov, per ser representada. El fet que l’obra de Martorell no estiguera traduïda al rus va ser una dificultat, però finalment el ballet va ser estrenat a Sant Petersburg amb gran èxit. Fins el punt que es va mantenir en cartell quatre temporades seguides.

A mode d’incís: un aspecte destacable és que moltes d’aquestes obres no han estat enregistrades ni publicades les partitures, un 35% del total. I que tan sols hi ha un 30% d’enregistraments i un 13% de partitures publicades. Almenys, el valuós ballet de Leonora Milà és pot veure en DVD.

El nus cronològic seguit per Ferrando fa que ens trobem a continuació (1994) amb l’única petjada rock generada pel mite, el tema “Tirant lo Blanc” enregistrat al disc El fossar de les moreres. És cert que grups com La Gossa Sorda (el tema “Farem saó”) han inclòs referències, però aquesta cançó de Tro és l’única composició rock explícitament dedicada al personatge, dins un gènere a més com el heavy metal procliu als referents mítics. Una prova, per Ferrando, de la “capacitat transversal de difusió interdisciplinària de la novel·la”.

Un mite perdurable del segle XXI

Si els inicis dels 90, amb l’aniversari de l’obra, foren proclius a la creació musical tirantiana, a l’any 2006, abans de la presència com a convidada de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt, hi ha una nova eclosió. La primera de les referències és la banda sonora de José Nieto per a la pel·lícula de Vicente Aranda basada en Tirant. Ferrando no obvia el naufragi cinematogràfic del film, víctima “d’un enfocament erroni en la producció” i “unes pretensions desmesurades”. Però elogia la música de Nieto, un habitual de les bandes sonores al cinema espanyol, el seu domini de la fusió entre els llenguatges musical i cinematogràfic. Una banda sonora “ambiciosa en el conjunt de la seua producció”.

El molt discutible Tirant de Vicente Aranda contenia una bona partitura de José Nieto.

Del mateix període l’autor cita altres composicions de menor envergadura com la suite per a banda d’Enrique Hernandis Martínez, el poema simfònic de Ramón Pastor Gimeno o el pasdoble Carmesina de Manuel Morales Martínez. Amb més gruix, hi ha el Díptic del Tirant (2006-2007), de José Rafael Pasqual-Vilaplana, però tal vegada l’obra més ambiciosa del període siga la música de Carles Santos per al Tirant lo Blanc de Marc Rosich i Calixto Bieito, marcada per la brutal personalitat del músic de Vinaròs. Un espectacle transgressor que, com se sol dir, no va deixar ningú indiferent, tampoc en el vessant musical.

L’obra de Calixto Bieito amb música de Carles Santos.

Ferrando també destaca el poema simfònic per a orquestra d’Antonio Faus Garrido, del 2010, concebut per a un plantilla orquestral molt ben nodrida, o la suite per a banda d’Òscar Senén, un partitura d’un jove músic (també vinarossenc) dirigida a la indústria de la imatge, ja siga per al cinema o per als videojocs. Una obra singular, com ho ha va ser també Els viatges de Tirant (2015), la suite medieval cavalleresca per a banda simfònica que pren com a base la música de Capella de Ministrers, la formació liderada per Carles Magraner, un projecte nascut d’un altre anterior del 2010, un CD llibre amb músiques, comentaris a les peces i fragments de la novel·la.

Coincidint amb aquella publicació, Carles Magraner destacava el fet poc habitual de posar música a una novel·la. En això també, el cavaller de Joanot Martorell ha mostrat al llarg del temps la seua inabastable capacitat de projecció. Una petjada mai exhaurida.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close