Des de fa uns anys la música propagandística feta durant les guerres de Iugoslàvia ha estat utilitzada per l’extrema dreta d’internet per escampar missatges d’odi, camuflat des d’una pàtina d’ironia i humor negre. Aquest fet destaca la importància de la guerra ideològica a internet i com l’extrema dreta l’empra per banalitzar els discursos d’odi.
El 15 de març de 2019 un terrorista ultradretà australià va dur a terme dos tirotejos massius en mesquites de la localitat neozelandesa de Christchurch. Brenton Harrison Tarrant, l’assassí, va matar a 51 persones i en va ferir a 40. Un dels fets més significatius, més enllà de la xifra de morts, va ser que l’atemptat va ser retransmès en streaming per Facebook. En aquell macabre directe, el terrorista va posar música de fons i una de les cançons va ser Караџићу, води Србе своје, coneguda a internet com “Remove Kebab”.
Караџићу, води Србе своје és una cançó propagandística nacionalista sèrbia i antimusulmana, publicada el 1993 en el si de les Guerres de Iugoslàvia. Aquest single, durant la dècada dels anys 10 del nostre segle, va popularitzar-se en fòrums i perfils de xarxes socials d’extrema dreta i alt-right, sobretot a 4Chan. Amb la popularització de “Remove Kebab” més cançons semblants, totes elles també pertanyents al gènere turbo-folk, van viralitzar-se en diversos sectors de l’internet ultradretà.
El turbo-folk és un gènere musical que va néixer durant els anys vuitanta als Balcans, i combina ritmes de la música folklòrica amb sintetitzadors i ritmes electrònics del moment. Qui va encunyar el nom d’aquest gènere va ser el montenegrí Rambo Amadeus que, a part de tenir un nom artístic apoteòsic, va arribar a representar Montenegro en el festival d’Eurovisió l’any 2012.
Amb l’esclat de les Guerres de Iugoslàvia la música es va posar al servei de la propaganda, també el turbo-folk. Com estem veient actualment amb el conflicte ucraïnès, en les guerres dels Balcans esclataren conflictes entre pobles que tenien històries comunes, però que amagaven segles d’opressions i males relacions entre ells. Els ritmes tradicionals van servir per accentuar les diferències ètnic-nacionals i els ritmes techno per apel·lar al públic. A més, les lletres van passar a tenir missatges inspiradors per les tropes, elevant les gestes al camp de batalla i en favor de la violència, algunes apel·lant al genocidi o fent-ne mofa, com la cançó “Oh Alija, alijo”. Cal destacar que el gènere va ser explotat per tots els bàndols de les guerres i que, per extensió, els missatges d’odi anaven en totes direccions.
La representant més destacable del gènere és Svetlana Ražnatović “Ceca”, també coneguda com “la mare de Sèrbia”. És la cantant que ha venut més discos de la història del país balcànic, però, com sol passar amb el turbo-folk, la seva carrera política és igual d’important que l’artística. El 1995 es va casar amb Željko “Arkan” Ražnatović, un paramilitar i criminal de guerra serbi, en una boda temàtica de la Sèrbia dels anys 1910-1920 que va ser retransmesa internacionalment i, posteriorment, aquesta retransmissió va ser venuda en format VHS. Aquest fet, a escala regional, seria equiparable a un casament entre Beyoncé i Ievgueni Prigojin. Abans de l’assassinat d’Arkan, l’any 2000, va estar involucrada en el partit ultranacionalista i irredemptista serbi Странка српског јединства (Partit de la Unitat Sèrbia). Actualment, no és enaltida per l’alt-right, perquè, paradoxalment, les seves lletres no són massa polítiques i, segurament també, pel fet que és una dona.
D’entre els cantants propagandístics de l’època en destaca un per sobre la resta: Roki Vulovic. Roki va néixer a Bòsnia, a la República Srpska, i amb l’esclat de la guerra es va enquadrar en la brigada Garda Panteri, responsables de la Matança de Bijeljina i condemnats per crims contra la Humanitat per tribunals internacionals. Actualment, Vulovic és una icona de l’alt-right d’internet, amb uns quants fòrums dedicats a la seva figura i, fins i tot, figures d’acció d’ell. Cal destacar que les seves cançons acumulen milions de reproduccions a Spotify, i milers de comentaris supremacistes serbis en els vídeos de Youtube, que també acumulen milers de reproduccions. Fins i tot, hi ha vídeos, en la plataforma propietat de Google, on els Minions canten les seves cançons vestits de paramilitars serbis.
Un dels èxits de les cançons de turbo-folk, més enllà dels ritmes curiosos, són els videoclips, que estan gravats en primera línia de batalla i amb uns recursos que es podrien caracteritzar com de sèrie Z. Aquest fet, sumat a la pinta de trinxeraire dels cantants i les lletres “heroiques”, han forjat les condicions perfectes perquè incels del món occidental adorin aquest gènere . L’alt-right promou el turbo-folk com un còctel que resulta ridícul i irònic perquè és patètic, però excavant una mica en la superfície hom pot veure que no hi ha ironia al darrere sinó missatges d’odi disfressats “d’humor negre”. El turbo-folk s’adiu perfectament a la narrativa d’extrema dreta que té un discurs antiimmigració i antiislam, sobretot el turbo-folk serbi anti-bosnià, i un exemple paradigmàtic n’és el tiroteig a Christchurch.
Seria important puntualitzar dos factors clau per l’èxit del turbo-folk entre els homes blancs del món occidental. El primer és que en l’afició o admiració pel turbo-folk hi ha un cert grau d’orientalisme. La majoria dels oients d’aquest gènere provenen de països de l’oest d’Europa, Estats Units i Austràlia, i se senten atrets per aquesta idea d’un Est violent i sanguinari, contraposat a la idea de racionalitat i ordre de l’Oest. Un imaginari que ja va exemplificar de manera excepcional Slavoj Zizek en la primera escena del documental “Liebe Dein Symptom wie Dich selbst!” (1996). El segon és la manca de guerres en territoris occidentals, que ha provocat que generacions hagin oblidat els horrors que suposen els conflictes armats. En conseqüència, són molt vulnerables a les crides d’enaltiment de l’heroisme i la masculinitat expansiva del combat, tal com va passar el 1914.
Internet pot ser un pou de retroalimentació i promoció dels valors més reaccionaris i la utilització i promoció del turbo-folk propagandístic iugoslau és un clar exemple d’ús dels discursos d’odi en la web. La banalització dels genocidis i crims ocorreguts en l’antiga Iugoslàvia, feta per gent que no va ser contemporània als fets, és un perill que no està sent regulada per les empreses on aquest contingut està penjat. De la mateixa manera que Youtube i Spotify van treure totes les cançons nazis de les seves plataformes, també haurien de treure aquest tipus de turbo-folk perquè és igual de nociva.
El problema de la banalització canallita dels missatges d’odi del passat no és només un fenomen de l’alt-right del món anglòfon, a Espanya és molt present i molt menys subjacent. L’octubre de l’any passat en el festival Viva 22, organitzat per Vox, es va cantar una cançó titulada “Vamos a volver al 36”, fet que va ser un escàndol a escala estatal. Però no és un fenomen esporàdic, Youtube està ple de vídeos del “Cara al Sol” amb milions de reproduccions. De fet, el gener de 2018 el “Cara al Sol Remix” va arribar al top 5 de cançons més escoltades d’Espanya. Aquests fets exposen que hi ha un públic ampli que consumeix aquest contingut, segurament, la majoria de manera irònica, o almenys això deuen dir.
D’acord que la transició —que nos dimos entre todos— va voler enterrar el passat i fer com si res hagués succeït, però les grans plataformes de música en streaming no van ser presents en els pactes de la Moncloa. Ja hi ha una jurisprudència al respecte, però no s’està movent un dit per erradicar aquest contingut de les xarxes. Des d’un punt de vista d’imatge i de responsabilitat social corporativa els aniria bé, ja que també es volen mostrar com empreses que es posicionen en problemàtiques socials com la igualtat de gènere o la llibertat sexual, que són posicionaments antagònics als ideals de l’extrema dreta. Un cop més, les xifres que aconsegueixen aquest tipus de cançons a internet ens demostren que no es pot combatre el feixisme amb catenaccio, no se’l pot deixar jugar al seu joc i respondre només amb contraatacs.
Internet és un camp de batalla, on hem de guanyar contra els discursos d’odi. El fet, però, és que no estem sent capaços de plantar cara i que la lluita ja és fora de la xarxa. Ara estem començant a palpar els efectes nocius que provoca la gent amb aquests discursos un cop assentats en el poder. És imperatiu plantar-los cara i vèncer. Això sí, seria d’una ingenuïtat ahistòrica, reduccionista i naïf pensar que votant cada quatre anys ens els traurem de sobre, perquè la brea corrosiva que és el feixisme s’escola per totes les escletxes de la societat.
